Un dels efectes del confinament domèstic imposat per la crisi pandèmica és el repunt considerable de separacions i divorcis. La convivència obligada ha desgastat moltes parelles i ha servit de detonant per a la ruptura. Els terapeutes apunten que la situació ha enfortit algunes relacions, mentre que n’ha empitjorat d’altres. Tants mesos tancats a casa i sota la pressió angoixant de la incertesa —de vegades amb la malaltia a prop— han estat una prova de foc per a molts nuclis familiars, perquè s’hi han generat conflictes i situacions difícils.
Qui té por de la Virginia Woolf? d’Edward Albee, estrenada el 1962 a Nova York, és un dels textos teatrals que ofereix el retrat més sagnant de les relacions conjugals a la deriva. Una dona càustica i sensual, Martha, manté una relació d’amor-odi amb el seu marit George, més jove. Frustrada i vulnerable, Martha és la filla del rector de la universitat on treballa el seu consort. Professor d’història, George està acomplexat i abatut, perquè no ha consolidat la seva carrera acadèmica com hauria volgut la seva dona. Addictes a la beguda, tots dos es llancen retrets creuats sobre el seu fracàs.
Tant Martha com George tenen una personalitat autodestructiva i saben com encendre la sang a l’altre, tocar-li el voraviu, treure’l de polleguera i fer-li mal sense contemplacions. La nit en què conviden a casa una altra parella, encara molt més jove, Honey i Nick, es destapa la capsa de Pandora de les tibantors acumulades. En un duel a ultrança, Martha i George posen sobre la taula totes les vergonyes íntimes i, tot manipulant els convidats, es desafien l’un a l’altre per ridiculitzar-se, vexar-se i ferir-se d’una manera violenta, despietada i rancorosa.
Tancats en el seu món d’hipocresies i vanitats, incapaços de veure què passa davant dels seus nassos, Martha i George es dediquen a jugar amb els seus convidats a mode de psicodrama. El pervers esquarterament mutu revela en viu totes les misèries i trenca tots els ressorts dels amfitrions. En una autèntica “nit de Walpurgis”, els invitats desvelen també les seves desgràcies i ressentiments. De fet, són devorats per la parella sènior. La vetllada es clou amb un “exorcisme” sobre el desig frustrat de Martha de tenir un fill i satisfer les expectatives de futur.
És memorable l’adaptació cinematogràfica que, el 1966, va protagonitzar l’esplèndida parella d’actors Elisabeth Taylor i Richard Burton, dirigida per Mike Nichols. Quan es va estrenar, l’escàndol va ser superlatiu: mai abans els espectadors nord-americans havien sentit tants crits, paraulotes, insults i referències sexuals al cinema, ni tampoc hi havien vist com s’escorxaven de viu en viu alguns dels tabús de la institució matrimonial i dels valors nord-americans més sagrats. El film trencava tots els codis de la censura draconiana establerta des dels anys trenta.
Més enllà de les traumàtiques batusses conjugals, Albee satiritza a Qui té por de la Virginia Woolf?l’esnobisme, la petulància, el narcisisme, la covardia i l’arribisme de la intel·lectualitat nord-americana. El “somni americà” —la universitat n’és un mirall— consisteix a esbandir la competència i a proclamar-se vencedor sense estalviar-hi mitjans. Amb un subtil simbolisme i un sarcasme incisiu, Albee mostra el declivi d’una intel·lectualitat impotent —metonímia dels EUA— que perd el temps i les energies en mesquines lluites pel poder i fútils converses de vol gallinaci. No sembla que hagi canviat gaire. A Europa, tampoc.