Una tarda assolellada a Amsterdam. Trobada amb el director de l’Stedelijk Museum, Rein Wolfs, evidentment a l’exterior. A Wolfs li encanta aquesta ciutat, i ara es pregunta: “No és trist aquest panorama?”.
Avui Amsterdam sembla un lloc idíl·lic; el teló de fons és magnífic, com sempre, però l’atmosfera és gairebé rural. A l’extens prat als marges del qual hi ha els grans museus i la sala de concerts, hi ha unes quantes persones assegudes; també n’hi ha que llegeixen, enraonen o que juguen amb el frisbi.
Però qui sap l’enrenou que hi sol haver normalment en aquest barri museístic es fa una idea del que vol dir Wolfs. És trist perquè, a causa de la pandèmia, des de fa mesos ja no arriba pràcticament cap turista a la capital neerlandesa.
Al desembre Wolfs va assumir la direcció de l’Stedelijk, conegut pels seus fons i exposicions d’art contemporani, i “des d’aleshores no ha sigut gaire divertit”, segons diu el director. Anteriorment havia dirigit durant molts anys la Bundeskunsthalle, a Bonn. En el nou càrrec aviat va haver de gestionar l’estat d’excepció, i ara almenys pot rebre alguns visitants. El dia de la trobada, l’exreina Beatriu vol visitar el museu després de l’horari d’obertura.
Abans, cada any els 864.000 habitants d’Amsterdam compartien la ciutat amb més de vint milions de visitants. L’Stedelijk Museum tenia 700.000 visitants per any, entre un 40% i un 45% procedents de l’estranger. Entre ells hi havia molts alemanys i molts nord-americans.
Aquest any el museu probablement només rebrà la meitat de visitants, i Wolfs no creu que l’any que ve es pugui assolir el nivell d’abans. La gent viatja menys, i el director només pot permetre l’entrada al museu a un nombre limitat de visitants.
Turisme i cultura estan estretament vinculats, això val tant per als períodes bons com per als dolents. Segons l’Organització Mundial del Turisme, organisme de les Nacions Unides, no tan sols podrien estar en perill 120 milions de llocs de feina al sector dels viatges, sinó que els museus també podrien estar abocats a la ruïna. L’associació museística internacional ICOM alerta: “Aquesta crisi ha portat institucions culturals de tot el món al caire de la bancarrota econòmica”.
Estan amenaçats aproximadament un 10% dels museus nord-americans i un 8% dels europeus. Aquesta xifra és menor que en països asiàtics o africans, però tot i així és alta. Moltes altres institucions probablement també hauran de prescindir de personal. Això a les ciutats podria aixafar els ànims.
Darrerament semblava que desplaçar-se a una metròpoli era gairebé tan senzill com anar a la ciutat gran més propera. En comptes d’anar amb tren o amb cotxe fins a Frankfurt, molta gent agafava un avió cap a Londres o Roma. En el millor dels casos, a la capital italiana no s’hi buscava només la pizza “més autèntica” de la ciutat o a Amsterdam les gofres més delicioses, sinó que s’hi admirava un original de Van Gogh o la famosa Ronda de nit, de Rembrandt, al Rijksmuseum. Una mica de passada, en aquests llocs s’hi aprenien coses sobre l’arquitectura, les excavacions i les obres d’art, tant de segles passats com de períodes ben recents.
Durant molt de temps les ciutats van fer campanyes per atreure turistes; i les ofertes culturals eren un bon reclam. Fa vint anys, amb la inauguració de la Tate Modern, Londres en certa manera fins i tot es va reinventar, igual que Hamburg el 2017 amb l’auditori Elbphilharmonie. Fins i tot un emirat com Abu Dhabi aposta per una espectacular arquitectura museística i per exposar a les seves parets obres d’art de gran valor.
La competència entre destinacions era elevada, però al mateix temps hi havia prou turistes per a tothom, fins i tot massa. Els habitants de moltes metròpolis d’Europa eren víctimes de les masses sorolloses que ho atapeïen i ho encarien tot, i van desenvolupar un amor-odi envers els visitants.
D’una banda, els turistes proporcionaven molts ingressos a restaurants, hotels i botigues. Però, de l’altra, hi havia els qui divendres al vespre sortien disparats dels vols barats i diumenge al matí tornaven a ficar-s’hi amb ressaca; turistes que ni tan sols reservaven una habitació d’hotel perquè igualment passaven la nit de festa. Els habitants d’Amsterdam, i també els de ciutats com Barcelona o Venècia, tenien la sensació que la seva ciutat només era un rerefons per fer-se fotos maques, un punt més a la llista dels “101 llocs que s’han d’haver visitat”. Overtourism (‘turisme excessiu’), així s’anomena aquest fenomen.
Ara aquestes ciutats tenen problemes amb l’undertourism (‘turisme insuficient’). Si bé la situació és bona per als residents, que finalment poden deambular amb calma pel centre de la seva ciutat i pels seus museus, és una catàstrofe per a l’economia i per a molts emplaçaments culturals.
Geerte Udo dirigeix l’empresa Amsterdam & Partners, i per encàrrec de la ciutat i d’empreses privades coordina el turisme a la capital dels Països Baixos i investiga tendències turístiques. Udo espera que en un futur els viatges siguin més conscients i sostenibles. Volar es pot comparar, diu, amb la indústria càrnia. “Una carn més barata no és bona per a ningú”.
L’objectiu d’Udo: parar més atenció a la qualitat, en comptes de promoure la quantitat. Alguns viatgers es comporten com hooligans i donen una mala imatge d’Amsterdam. Els visitants que venen a la ciutat per l’anomenada prostitució d’aparador al barri roig o pels coffeeshops, en el fons només perjudiquen la ciutat. “Ens hem d’assegurar que ens desfem de les ofertes que atreuen la gent equivocada”, diu Udo. Ella, en canvi, vol posar en primer pla “la cultura, la història, l’arquitectura i aquesta atmosfera innovadora”.
Però cal preguntar-se: la ciutat es pot permetre prescindir del turisme de festa? No compta cada visitant?
“No”, diu Udo, el turisme ha de tenir en compte els interessos dels habitants. Udo vol veure el sotrac actual com una oportunitat per reformular la seva ciutat. Ara passaran entre dos i tres anys abans no torni a venir una gran quantitat de turistes; i això sempre que l’economia mundial es recuperi. Aleshores la cultura, diu Udo, oferirà una oportunitat per aconseguir una nova imatge, un reinici. Amb visitants “que també sàpiguen valorar realment aquest paisatge cultural singular”.
Abans del coronavirus, cada any viatjaven a altres països 1.500 milions de persones al món. El 2019 els pronòstics encara deien que cap al 2030 el turisme augmentaria un 50% i que creixeria sobretot el segment dels viatges a ciutats.
I ara?
Jürgen Schmude és expert en turisme i professor a la Universitat de Munic. En conversa telefònica diu que viatjar s’ha convertit en una necessitat bàsica, que per a molta gent les vacances són més importants que el cotxe.
La “democratització del viatjar”, segons Schmude, continua sent un element de progrés, “però hem tensat la corda una mica massa”. Schmude creu que la situació actual contribueix a repensar el turisme. Volar a Milà per estar-s’hi dos dies i anar de compres o volar un cap de setmana a Dublín per un comiat de solter: “tinc l’esperança que, d’ara endavant, coses com aquestes siguin qüestionades d’una manera més crítica”.
Evidentment, la cultura també té el seu paper en el turisme. Qui vol veure l’original de la Mona Lisa ha d’anar a París. O qui ja és a París potser vol veure la Mona Lisa. Pel que sembla, aquest és el cas de molta gent, ja que cada any visiten el Louvre deu milions de persones. Només els molts selfies que es fan davant del quadre i l’amuntegament de visitants en són un testimoni. Schmude diu que les xarxes socials han desfermat un efecte imitació molt característic.
Un matí normal a Barcelona hi hauria autobusos de dos pisos donant voltes a l’atracció més popular de la ciutat: la basílica de la Sagrada Família. La construcció del temple la va iniciar l’arquitecte Antoni Gaudí el 1882 seguint l’estil modernista i és l’edifici inacabat més famós del món. Manades de curiosos, equipats amb pals de selfie, normalment s’enfilen a les torres de la basílica. També circulen grups de viatgers pel “barri gòtic” de la ciutat vella, des del Liceu fins al port passant per la Rambla. Però des de fa uns quants mesos ja no hi ha res que sigui normal.
L’any passat dotze milions de turistes van passar com a mínim una nit d’hotel a Barcelona, la capital de Catalunya. I cal afegir-hi gairebé el mateix nombre de turistes amb Airbnb, i també més de deu milions de visitants d’un sol dia, molts d’ells creueristes. Això fa un total de més de trenta milions de turistes per any. Massa per a alguns dels 1,6 milions de barcelonins.
La paciència dels veïns, especialment al barri del port, fa temps que es va esgotar i últimament s’acumulaven les accions de protesta contra l’afluència massiva. Als turistes tot això no els preocupava gaire.
Però aleshores es va detectar el coronavirus a Europa. La pandèmia va afectar fortament aquesta regió. Només la regió de Madrid té un balanç pitjor que Catalunya.
Ara la ciutat encara està en calma. A començament de juny el 95% dels hotels continuaven tancats. Tan sols passegen per la Rambla residents de la ciutat; poden tornar a entrar turistes al país a partir d’aquest dilluns. Però les perspectives no són bones, sobretot si el sector dels creuers està paralitzat.
D’aquesta manera, a més, queda amenaçada l’existència de molta gent. El sector turístic aporta a Barcelona el 14% de la producció econòmica total.
Marian Muro és la nova directora general de turisme a Barcelona. Va estrenar-se en el càrrec l’1 de març, precisament –com explica per telèfon– amb la missió de suavitzar les càrregues del turisme per als barcelonins a través d’una bona gestió. Això ara, amb la crisi actual, no té sentit. Ara ha de tornar a atreure visitants a Barcelona.
Muro vol que els turistes entenguin que Barcelona és una ciutat segura, que els hospitals no estan col·lapsats i que si algú que està de vacances agafa el coronavirus serà atès. Que s’inverteix en el sistema de salut. Però també admet que no hi pot haver una “garantia que la ciutat estigui al 100% lliure de coronavirus”.
Al mateix temps els habitants han d’entendre que els visitants no són uns enemics que poden portar el virus novament a la ciutat.
La directora general sap que no pot perdre de vista el seu objectiu real: molts turistes, poques restriccions per als habitants. Això ho vol aconseguir entre altres coses amb una aplicació mòbil. Així els forasters podran identificar davant quins llocs d’interès turístic no han de fer gaire cua.
Oslo vol ser la nova Amsterdam o la propera Barcelona. Si bé Noruega no ha donat cap Rembrandt ni cap Gaudí, sí que té un Edvard Munch. L’artista serà l’estrella d’un nou barri cultural creat arran de les aigües del fiord d’Oslo i es pretén que el personatge estimuli el turisme. Aquí no tindran res contra les cues de visitants.
A Noruega en els últims decennis hi ha viatjat molta gent atreta per la natura, però ara la cultura també ha de ser un motiu per fer cap al nord o per planejar una excursió a Oslo. A la capital noruega, el 2020 mateix s’hi inaugurarà el futur Museu Munch, just al costat de l’òpera, que recorda a un iceberg. El 2021 s’hi obrirà al públic el nou Museu Nacional, un edifici que serà com una barra enorme.
El que ja està obert, des de dijous, és un nou edifici de la biblioteca pública d’Oslo, gairebé monumental, que a banda dels lletraferits locals també atraurà fans de l’arquitectura de tot el món. Pel que fa a la capacitat d’atracció, volen poder fer ombra a ciutats com Londres o Nova York.
La petita capital, amb els seus escassos 700.000 habitants, té unes ambicions enormes que amb el coronavirus s’han hagut d’ajornar. Aquest estiu tampoc no podran celebrar-se diversos festivals de música o s’hauran de fer en un format més reduït. Un festival de jazz previst per a l’agost ha estat rebaixat d’un esdeveniment internacional a un d’escala nacional. Només hi poden participar músics noruecs, però s’espera que almenys puguin venir visitants d’algun país més.
L’any passat els allotjaments de la ciutat van registrar 5,6 milions de pernoctacions, dos milions de les quals es deuen a visitants estrangers. L’abril d’aquest any el nombre de pernoctacions a la ciutat, a causa de la crisi, es va reduir prop d’un 90%.
Per al període de transició, l’associació Visit Oslo també té l’esperança posada en els propis compatriotes. Mentre molta gent s’estimi més no viatjar a altres països, els noruecs poden redescobrir l’esplendor cultural de la seva pròpia capital.
Traducció d'Arnau Figueras