L’emergència sanitària ha situat l’espècie humana en una nova cruïlla. El sociòleg Jeremy Rifkin assegura que la dinàmica destructiva de l’activitat dels humans és la responsable de les pandèmies que s’han produït darrerament. El desequilibri de l’ecosistema ha generat els desastres naturals que patim. Segons Rifkin, a causa de l’emergència climàtica, hem entrat en una nova era en què estem amenaçats d’una extinció probable. Si volem que no es faci realitat, hem de canviar radicalment de model econòmic i social.
Després de la Gran Guerra (1914-1918), arreu d’Europa es va gestar una forta consciència pacifista i social que intentava contrarestar la catàstrofe i la devastació causades pel carnatge bèl·lic. Un dels escriptors que va entendre millor l’ambient crepuscular de l’època va ser Karl Kraus. La seva esplèndida versió escènica d’Els darrers dies de la humanitat, escrita en la postguerra,il·lumina la foscor del nostre present: aleshores com ara, l’apocalipsi semblava ben a prop. Malgrat això, no es va acabar el món, ni les guerres, ni la humanitat.
En escenes breus amarades de sarcasme, l’obra brinda un gran mosaic social sobre el conflicte bèl·lic. Kraus emprèn una crònica satírica d’una societat –la de la Viena coetània, metonímia d’Àustria i Alemanya– que exalta histèricament la inevitabilitat de la guerra, avivada per la premsa oficial i els poders fàctics. El consens general probèl·lic “anul·la” les diferències socials i satura la vida pública. La multitud entona cançons patriòtiques i enalteix l’heroisme fins al ridícul, mentre que en les instàncies de poder continuen les lluites intestines.
Gradualment, la perspectiva polièdrica i fragmentària de la conflagració atenua el frenesí de la retòrica patriotera, acceptada de manera acrítica pel conjunt de la societat vienesa. Aprofundeix, també, en les doloroses conseqüències: milers i milers de soldats ferits i mutilats, racionament i misèria a la rereguarda, corrupció politicoeconòmica, reclutament de les lleves més joves, burocratització administrativa, manipulació de l’opinió pública, dificultats logístiques al front, desfeta moral i física de l’exèrcit, repressió de la dissidència, i desolació, fam i mort.
Barreja de sainet, farsa i opereta grotesca, Els darrers dies de la humanitat presenta un ventall enorme de personatges d’extracció socioeconòmica molt diversa. Tots són màscares d’un carnestoltes tragicòmic, de traç expressionista: de les altes instàncies de poder militar a la ciutadania anònima; dels qui fan la guerra als qui miren d’escapar-se’n o lucrar-se’n. Mentre els carrers s’omplen de captaires i mutilats de guerra, i les notícies del front són com més va més alarmants, els vienesos que en viuen lluny continuen amb la fal·làcia de la “normalitat” i el patrioterisme desbocat, cada volta més difícil de sostenir.
Kraus desemmascara càusticament una societat obcecada per una “ideologia criminal” que al cap de poc va conduir al Tercer Reich. Els militars i les classes dirigents són els més escarnits. La retòrica ultranacionalista que atien contrasta amb els seus miserables interessos personals i corporatius. Actualment, la lectura de Kraus és un bon antídot contra el patrioterisme amb què els estats de mando único i militarización com l’espanyol, no tan sols amaguen la vulneració de drets, sinó que barren el canvi de model socioeconòmic. Sense democràcia, sense capacitat de decidir de la ciutadania, com diu Greenpeace, no es pot defensar el medi ambient.