A la cadena alemanya NDR Otto von Bismarck surt força ben parat. En un nou docudrama amb motiu del 125è aniversari del canal entre el mar del Nord i el Bàltic, Bismarck és elogiat com un “líder astut” que “amb un ardit” va garantir la prosperitat alemanya amb la construcció del canal. El canceller, encarnat per Charles Brauer, fa una pipada del seu puro i explica com va enganyar el mariscal Moltke i el kàiser per poder construir el canal malgrat l’aversió del monarca i l’exèrcit. A continuació, es regala un trago de vi.
A l’Alemanya real Bismarck no té una posició tan confortable. Encara no se sap qui va ser que el cap de setmana passat al parc Schlee d’Hamburg va tacar l’estàtua de Bismarck amb pintura vermella. L’autoritat de defensa nacional ha iniciat una investigació.
La mort de George Floyd a Minneapolis ha desfermat protestes contra la violència policial racista, ha donat empenta internacional al moviment Black Lives Matter i ha propiciat un debat sobre el racisme sistèmic en molts països. També ha encès el debat sobre l’herència postcolonial i els crims de l’època colonial. Ciutadans dels EUA, el Regne Unit i Bèlgica es pregunten, per exemple, qui encara té dret a ser enaltit a través d’estàtues.
A Bristol uns manifestants van tombar l’estàtua del marxant d’esclaus Edward Colston i la van llançar al port. A Anvers van retirar una efígie del rei belga Leopold II. El monarca, al poder des del 1865 fins al 1909, va governar cruelment el Congo i tractava el país com una propietat privada. Milions de persones hi van perdre la vida. L’historiador britànic Simon Sebag Montefiore ha comentat el destronament de l’estàtua de Leopold: “No hauria dit mai que encara hi havia algú que tenia una estàtua d’aquest vell vampir”.
Durant molt temps a Alemanya molts ciutadans no s’han sentit al·ludits quan es parlava dels crims de l’època colonial. Els dolents eren les grans potències colonials com el Regne Unit, França o Bèlgica. Però això només és cert en part. Personatges com el canceller del Reich Bernhard von Bülow o el kàiser Guillem II sovint apareixen vinculats a la història colonial alemanya. En el context de la política colonial alemanya, el 1897 Bülow va reivindicar “el nostre lloc al sol”, en temps del kàiser Guillem II. Alemanya va tenir fins al Tractat de Versalles, el 1919, els actuals territoris de Namíbia i el Camerun, entre altres propietats.
Però Otto von Bismarck era canceller quan va començar l’aventura. A Alemanya hi ha centenars de monuments a Bismarck en parcs i places. S’han de deixar allà on són? O s’han d’eliminar? Per respondre a aquesta pregunta, primer s’ha d’aclarir quina responsabilitat hi va tenir Bismarck.
En la consciència alemanya, Bismarck no és cap dels sospitosos habituals. Originàriament va ser un opositor decidit a l’expansió d’Europa fora de les seves fronteres. “Mentre jo sigui canceller del Reich, no durem a terme cap política colonial”, va dir el 1881. Però no és que tingués reserves per motius ètics: el governant prussià no creia en els avantatges econòmics de les colònies. I no hauria canviat d’opinió si la pressió política interna dels partidaris d’una política colonial activa no hagués anat guanyant una força creixent. Bismarck dubtava, però després es va sumar a la cursa per aconseguir nous territoris.
Més i tot: a partir del 15 de novembre de 1884 va convocar al Palau de la Cancelleria del Reich, a la Wilhelmstraße de la capital alemanya, la Conferència de Berlín per acordar una actuació coordinada de les potències europees a l’Àfrica. El document de clausura de la conferència, del febrer de 1885, marca l’inici del repartiment de l’Àfrica en colònies: una mesura política funesta.
Bartholomäus Grill, durant anys corresponsal de Der Spiegel a l’Àfrica, el descriu en el seu llibre Wir Herrenmenschen: “El colonialista va traçar la línia de demarcació amb un regle de fusta [...]. Els mapes documenten l’arbitrarietat amb què les potències colonials europees es van repartir el continent”. Es van dividir àrees amb assentaments tradicionals, es van crear nous Estats; i això continua tenint conseqüències avui dia. Les carreteres i les línies de ferrocarril van servir per al saqueig colonial. “No sorprèn pas, doncs”, escriu Grill, “que el comerç intern africà avui dia amb prou feines progressi”.
A Alemanya a molta gent no li sona la Conferència de Berlín; en canvi, a l’Àfrica no l’han oblidat. “Aquella conferència és un espai de la memòria en política internacional”, diu també l’historiador d’Hamburg Jürger Zimmerer. Si bé Bismarck no té les mans tacades de sang, “sí que hem après, a partir de la revisió del passat nazi, que també ens hem de fixar en aquells responsables que només donaven ordres o que creaven estructures”.
Per motius de política interior, Bismarck va cedir i va embarcar Alemanya en una aventura colonial que finalment, amb el kàiser Guillem II, va desembocar en una guerra genocida contra els herero i els nama. “Això no és pitjor fins i tot que si hagués estat convençut del projecte?”. Zimmerer fa anys que insta a analitzar de manera autocrítica l’herència colonial alemanya i proposa crear una distància amb les estàtues en honor de Bismarck: “Les observadores i els observadors han de ser forçats a fixar-se en la història completa”.
Tanmateix, fa un temps aquí a Alemanya ja hi va haver debats sobre els monuments colonials; però al cap d’un temps van tornar-se a apagar. El 1967 a Hamburg van tombar l’estàtua del governador colonial Hermann von Wissmann. Wissmann va destruir i saquejar l’Àfrica. Part del monument eren un lleó, ajagut als seus peus, i un àscari, un soldat colonial africà, que contemplava Wissmann amb admiració.
En la tombada de l’estàtua de Wissmann l’escriptor Uwe Timm hi va ser com a “espectador solidari”. En aquell moment, el debat entorn del monument ja feia anys que durava. “Calia fer alguna cosa contra la naturalitat amb què aleshores s’exhibia la història colonial a la ciutat”, recorda Timm.
En el cas de Bismarck els arguments de Timm s’assemblen als de Zimmerer, és a dir, cal presentar les estàtues de tal manera que no es puguin contemplar més sense qüestionar-les. Tirar l’estàtua a terra li semblaria “una acció sense consciència històrica”, ja que al capdavall el llegat històric de Bismarck –a diferència del cas de Wissmann– és “heterogeni”.
L’estàtua de Bismarck també es pot interpretar com un símbol del passat colonial alemany: un tema que durant molt temps ha estat a l’ombra de la superació dels crims del nacionalsocialisme i de l’estalinisme, i més tard, de l’RDA. Però no és de cap manera l’únic.
El racisme és una manera d’educar la mirada: s’aprèn a no percebre altres persones com a tals. Qui intenta alliberar-se’n veu el seu entorn amb uns altres ulls. I és que a Alemanya hi ha punts calents molt diversos on es pot trobar una memòria colonial inqüestionada. A Bad Lauterberg, a la zona del Harz, encara hi ha una heroica escultura de Wissmann a les tranquil·les aigües termals de la població. La inscripció l’elogia com el “gran africà d’Alemanya”. I a Bremen hi ha un elefant de maons, alt com una capella, damunt d’un pedestal, l’interior del qual sembla una cripta. La secció de Bremen de la Societat Colonial Alemanya va desenvolupar als anys vint la idea d’un “monument commemoratiu de l’imperi colonial”. Un escultor va dissenyar l’elefant, de set metres d’altura, amb la inscripció “A les nostres colònies”. El 1990 es va reconvertir en un monument anticolonial, i el 1996 s’hi va afegir un cartell amb la inscripció “En record de les víctimes del domini colonial alemany a Namíbia, 1884-1914”.
Un elefant així –igual que una estàtua de Bismarck– té un avantatge: són dos objectes que no passen desapercebuts. Poden estimular l’esperit crític. Altres vestigis no es reconeixen a primer cop d’ull.
Fer visibles aquestes connexions és l’objectiu que s’ha marcat el grup de voluntaris Frankfurt postkolonial. Fent un tour amb aquests activistes un s’adona que les restes colonials ni tan sols estan especialment ben amagades, el que passa és que no s’identifiquen com a tals o s’han canviat de lloc.
Forma part d’aquest grup el sociòleg Sebastian Garbe. En els seus tombs explicatius, Garbe també s’atura davant l’edifici més conegut de la ciutat, les torres bessones de Deutsche Bank. El 1870 es va fundar la institució sobretot per finançar negocis a ultramar i fer que Alemanya tingués una bona posició en l’àmbit de la “mediació financera”, cosa que ja tenia en altres camps. El 2017 el banc va ser demandat a Nova York pels herero i els nama de Namíbia perquè compensés els danys. El zoo de Frankfurt també va jugar el seu paper: acollia els anomenats zoològics humans, on s’exposaven persones com si fossin animals o plantes.
El grup al qual pertany Garbe és només un exemple de les moltes iniciatives que especialment a nivell local lluiten per explicar el passat. La batalla pels noms dels carrers té tradició, a Alemanya; residents de moltes localitats petites i més grans s’esforcen constantment per rebatejar carrers que recorden a criminals nazis o senyors colonials.
Per a la investigadora Noa K. Ha, que treballa a la Universitat Tècnica de Dresden, actuar críticament amb estàtues i noms de carrers només és el primer pas. A més a més, diu, cal recordar les víctimes del colonialisme. La investigadora també es pregunta qui decideix realment com ha de ser aquest procés: “Nosaltres, que vivim a Europa, el continent del qual prové l’esclavitud? O els que encara avui dia pateixen l’herència colonial?”. Noa K. Ha veu el Fòrum Humboldt, situat al Palau Reial de Berlín –on al desembre d’aquest any es preveu que s’inaugurin algunes parts–, com un pas enrere, com una reescenificació no qüestionada dels símbols colonials. La investigadora exigeix trobar noves formes arquitectòniques.
En darrer terme, enfrontar-se amb la història del colonialisme és una humiliació del narcisisme occidental: durant molt de temps molts europeus van creure que l’educació, la diligència i “l’ètica protestant” eren el motiu del domini d’Europa sobre la resta del món. Però, en canvi, l’inici de la modernitat europea està marcat pel saqueig violent.
Però els crítics han de centrar-se només en estàtues i edificis? Perquè això amaga un perill: la forma d’una estàtua és relativament fàcil de modificar, però de racistes n’hi pot continuar havent. I les relacions del nord amb el sud global s’han tornat més justes? No pas gaire.
Superar el racisme i la cultura colonial també exigeix fixar-se en els costats menys atractius del present, cal parar atenció a les cuines dels restaurants, els campaments de migrants i les barques de refugiats. A més, l’art i la cultura podrien ocupar l’espai públic, que està alliberat d’artefactes postcolonials, d’una altra manera.
La comissària d’art de Frankfurt Mahret Kupka treballa en aquesta direcció. Ha comissariat una exposició al Museu d’Arts Aplicades de Frankfurt en què s’exhibeix la col·lecció d’una dissenyadora originària d’Haití, Michelle Elie. Elie col·lecciona peces de roba de la marca japonesa Comme des Garçons i les reinterpreta. A Frankfurt s’exposen actualment cinquanta maniquins que són dones negres. Han estat fabricats especialment per a l’ocasió. “Això era inhabitual per al nostre públic”, diu Kupka.
Presentar una dona negra com a subjecte actiu, amb bon humor i capritxós, aquesta era la idea de Kupka. Ella reivindica una forma innovadora de representació del cos negre: actiu i no passiu. La moda és un mitjà ideal per fer això, perquè permet una contemplació pràctica, sensorial i no ideològica: tothom hi pot dir la seva. D’aquesta manera també es poden omplir museus i espais públics. El títol de la mostra és: “Life Doesn’t Frighten Me”. La vida no em fa por.