Nou dies després que arribessin les motos, després que als matins tornessin per fer voltes al poble d’Ogossagou –els motoristes, darrere els fars enlluernadors, no eren més que siluetes sota la llum de la Lluna–, i després de portar mort i destrucció a la comunitat, Mahmoudou Barry saluda el primer ministre de Mali amb les paraules següents: “La pudor que fa aquí no és dels animals. És dels cadàvers”.
Barry, un home prim amb els ulls enfonsats i la barba grisa d’anys de sofriment, és un dels caps del poblat local, situat a la regió de Mopti, a la zona central de Mali. Pertany als fulani, un antic poble de pastors que s’autoanomenen peul. Porta el turbant negre lligat ben estret al cap. Té els ulls cansats i tristos. “Les dones ens van suplicar que abandonéssim el poblat. No els vam fer cas. I ara vivim en un infern”, diu l’home, i la seva mirada es passeja pel caos que ha estat el seu poblat.
Hi ha escombraries pertot arreu, murs de tova derruïts, trossos d’argila. Arbres carbonitzats s’alcen com esquelets al cel. Per damunt de tot, olor de mort.
A ni cinquanta metres d’allà, darrere cabanes de fang arrasades, hi ha 31 cadàvers sota la terra dura. Barry camina en direcció a la tomba, on el primer ministre, Boubou Cissé s’agenolla i resa. A vint habitants encara els han trobat. Aquest cop l’atac també ha estat cosa dels dogon, un grup ètnic amb qui els fulani estan cada vegada més enfrontats.
No és la primera vegada que el terrorisme visita el poblat. No gaire lluny dels morts hi ha les restes de prop de 160 persones que van ser massacrades l’any passat, en una matança que va desencadenar una alarma internacional. Un assessor especial de l’ONU va alertar aleshores d’una etnicització del conflicte.
No hi ha cap altra regió del país on el president i el primer ministre es desplacin tan sovint com a Mopti, diuen a la zona. “Perquè només venen després de grans atacs”.
Aquí, a prop de les fronteres amb Burkina Faso i el Níger, combatents fonamentalistes islamistes volen crear un califat. Per fer-ho necessiten un Estat feble i un govern en retirada al territori. En pocs llocs es pot observar tan bé aquesta feblesa com a Ogossagou: un petit poble, gairebé inaccessible per a observadors estrangers, llevat que viatgin amb escortes, armats fins a les dents. Com en grups com el del primer ministre aquest matí. Un poble com tants altres, en un racó oblidat pel govern de Bamako.
La regió de Mopti, on es troba el poble d’Ogossagou, és el bressol de grups armats a Mali. Traficants de persones, gihadistes, bandits, milícies, traficants de drogues, que aquí tenen una ruta important, aquí hi ha de tot, diuen observadors de la missió de l’ONU Minusma, que té com a objectiu ajudar a estabilitzar el país. Un Estat fallit, el canvi climàtic, tensions ètniques entre pastors i pagesos, un mal accés a l’educació, unes taxes de natalitat altes: Mopti és una representació a petita escala de moltes de les coses que no funcionen bé al Sahel.
Divendres de la setmana passada, milers de persones es van manifestar a la capital, Bamako, contra el president Ibrahim Boubacar Keïta. L’acusen del fet que, sota el seu lideratge, Mali s’ha convertit en un enorme cementiri. El mateix dia a la regió de Mopti hi va tornar a haver una massacre, amb com a mínim vint morts.
Tan sols uns quants dies abans, l’exèrcit francès havia tingut un èxit infreqüent. Al nord de Mali uns soldats van matar el comandant en cap d’al-Qaida al Magreb, Abdelmalek Droukdel. Però el govern malià pràcticament no podrà aprofitar el buit de lideratge entre els islamistes. La seva influència és massa dèbil en grans parts del país. El més probable és que es produeixin lluites pel poder entre els diversos grups gihadistes. A l’abril van tenir lloc repetidament combats entre la branca local d’al-Qaida, JNIM, i simpatitzants d’Estat Islàmic a la regió.
A Mali la crisi va començar el 2012. Els tuareg es van alçar per separar el nord del país, es van aliar amb grups islamistes i ràpidament van envair grans extensions del nord. A començament del 2013 hi va intervenir l’exèrcit francès –l’antiga potència colonial– i va fer recular els revoltats cap al desert. Actualment, els francesos han desplaçat 5.100 soldats al Sahel en el marc de l’operació antiterrorista Barkhane i l’ONU va enviar 15.000 cascos blaus per a la seva missió Minusma. L’exèrcit alemany també dona suport a la missió amb fins a 1.100 soldats. Però amb aquestes tropes no n’hi ha hagut prou per impedir que els islamistes tornessin a avançar. Per evitar que es fundessin més i més milícies noves. I que la violència s’estengués del nord de Mali al centre del país i, des d’allà, travessés la frontera al Níger i a Burkina Faso.
Més de 4.000 persones van morir l’any passat en atacs als tres països, gairebé un milió es van veure forçades a fugir. Als contorns del Sàhara hi ha amplis territoris que serveixen de zona de retirada a grups terroristes que han perdut àrees que dominaven al Pròxim Orient. El perill és que la inestabilitat es propagui a tota l’Àfrica occidental.
Un problema uneix tots els països afectats: els Estats del Golf inverteixen molts diners en institucions educatives islàmiques per difondre la versió wahhabita, extremadament conservadora, de l’islam. Molts extremistes, a més, s’han aliat amb grups terroristes islamistes internacionals, com Estat Islàmic o al-Qaida.
Al centre de Mali, els islamistes segueixen una estratègia tan malvada com eficaç: provoquen conflictes entre els grups ètnics dels fulani i els dogon. Després ofereixen protecció a les víctimes d’un conflicte que ells mateixos han atiat i així guanyen més influència. Amb aquest procediment han sorgit centenars de milícies ètniques d’autodefensa. El fet que els gihadistes sovint se centrin a reclutar combatents entre membres dels fulani contribueix encara més a l’estigmatització.
Conscientment, els islamistes maten líders de totes dues ètnies. Homes que des de fa generacions han estat responsables de la pau entre els dos grups. Han destruït un sistema calibrat amb precisió que frenava les tensions i han posat en marxa un cicle de venjança i represàlies. Aquest conflicte complex i que traspassa diverses fronteres nacionals ara s’està agreujant encara més per la pandèmia del coronavirus.
El JNIM ja ha integrat el SARS-CoV-2 en la seva propaganda. El virus, diuen, és “un soldat de déu” en la lluita contra les tropes malianes i franceses. Afirmen que la pandèmia debilitarà els països europeus que han enviat soldats i es produirà una fragmentació de la coalició militar al Sahel.
Només a Mali, segons una enquesta de l’Armed Conflict Location and Event Data Project, una iniciativa formada per investigadors i periodistes, el nombre de casos de violència amb motivacions polítiques ha augmentat un 41% entre el començament de la pandèmia i final d’abril, en comparació amb el principi de l’any.
A Ogossagou, un diumenge, fins i tot abans que el virus arribi al país, el primer ministre està assegut sota un tendal davant dels habitants del poble. Es disculpa pel fracàs de l’Estat que representa.
Prop de setanta combatents fulani han retornat al seu poble des de començament del 2019, expliquen els habitants. S’havien unit als islamistes amb l’esperança d’una vida millor. Però en van quedar decebuts. Segons diuen, de l’únic que es tractava era d’assassinar i saquejar. Els atacs, pensen al poble, han estat la venjança dels dogon.
Després de la salutació del primer ministre, Barry s’aixeca enmig dels homes empolsegats que estan ajaguts a terra davant l’alta visita de Bamako.
Explica que aleshores el president els va prometre seguretat, era el març del 2019, després que els combatents que van en moto vinguessin per primer cop al poble i matessin prop de 160 persones. Recorda que després es van desplaçar soldats al poble, però que al cap d’un temps els van retirar, exactament fa vuit dies, la vigília de l’últim atac.
Explica que cada matí ha resat mentre ressonaven trets pel poblat. Explica que van intentar posar-se en contacte amb l’exèrcit i la policia, però que ningú va atendre les seves trucades. “No ens queda res”, diu Barry, el cap del poblat, “van saquejar les provisions, van matar els animals, van cremar els arbres i les cases, fins i tot van destruir la mesquita”. Una dona aixeca la veu. Esprimatxada, amb la cara plena d’arrugues, diu amb un fil de veu: “Vostè no sap què se sent en veure com esquarteren el teu propi marit. I com li treuen el cor del pit”.
Barry mira el primer ministre sense dir res. Després torna a prendre la paraula.
“Només volem que se senti la nostra veu. Ens vam quedar aquí, però hem viscut un infern. Habitem en un regne intermedi entre la vida i la mort. Només volem marxar d’aquí, tant se val a on. El més important és que tinguem seguretat”.
El primer ministre ho escolta tot i promet que els criminals seran portats davant un tribunal. Diu als seus homes que descarreguin sacs plens d’arròs del seu camió; després el seguici retorna a Sévaré, on hi ha l’aeroport de la província, al costat d’una base de l’ONU.
Barry sentencia: “Hi haurà alguna altra tragèdia”.
A Sévaré, darrere els alts murs d’un complex segur, l’endemà hi ha un dels líders dels fulani, un senyor gran amb un bubu bordat amb precisió, el vestit tradicional. Es diu Hamsala Bocoum.
“No tinc paraules per al que passa a Ogossagou”, diu Bocoum. “La situació ja no rutlla”. Els antics mecanismes de convivència estan destruïts. La seva gent és manipulada, les tensions amb els dogon són dirigides des de fora. Els gihadistes volen un Estat propi. “Volen controlar les vies de contraban. Armes, drogues, animals, aliments”.
La Iniciativa Global contra el Crim Organitzat diu que, si bé no es pot demostrar que al-Qaida estigui implicat en el tràfic de drogues, sí que és molt probable que els gihadistes s’aprofitin del boom de l’or. Els buscadors d’or de Mali, Burkina Faso i el Níger extreuen del sòl cada any or per valor d’entre 1.900 i 4.500 milions de dòlars.
“Molts dels gihadistes”, diu Bocoum, “són fulani. Però no tots”. Ell afirma que s’ha proposat mantenir-se allunyat del terrorisme. Però l’estigmatització per part de les autoritats i el fet que els gihadistes els amenacen si ells s’hi oposen fan que sigui complicat.
Un altre problema és que els islamistes fan la seva feina més bé que l’Estat. “Solucionen els problemes de la gent. Sota control seu, almenys hi ha una certa forma de justícia”.
I segons Bocoum, als islamistes els ajuda el fet que la reputació dels francesos i l’ONU no sigui bona. “La gent pensa senzillament: aquí tenim l’ONU i els francesos, però nosaltres continuem tenint problemes. I d’això en tenen la culpa els francesos. O l’ONU”.
L’espiral de violència ja pràcticament no es pot aturar, diu un treballador de la missió Minusma. “La situació està totalment fora de control”. Només poden garantir la seguretat els grups armats. I les tropes de l’ONU tampoc no podrien resoldre el problema. La missió Minusma és ineficient i està completament sobrecarregada, no hi ha prou homes”. Els gihadistes, temen des de l’ONU, volen obrir un corredor a través de Mali, de Mauritània a Burkina Faso, per separar el nord del sud, on hi ha la capital. A la regió de Mopti ja hi ha dos minicalifats, diu un treballador de l’ONU.
Un dimecres calorós, Hamidou Togo és a la piscina d’un hotel a Sévaré. L’home té una pell tan aspra i seca com si fos de paper de vidre i porta la vestimenta de caçador dels dogon damunt les espatlles. Togo és un dels comandants de la milícia dogon més gran, Da Na Ambassagou, que traduït vol dir ‘els caçadors que confien en déu’. “Sí, van ser els dogon”, diu en referència als atacs al poble d’Ogossagou, mentre beu d’una ampolla de cervesa. “Però ja no podem controlar totes les milícies. Tenim massa problemes”.
Togo es frega el nas i somriu. En el fons la culpa de l’atac la té el govern. El país dels dogon s’estén centenars de quilòmetres quadrats, el govern no els pot protegir. “Què hem de fer? Ens hem de deixar matar? Els gihadistes volen el seu califat, nosaltres ens hem de defensar”. Mira amb serenitat cap a la piscina i després es mira les mans. “No tenim escoles, no tenim hospitals, les nostres dones pareixen al carrer. El nostre país està devastat, el nostre govern està desaparegut. Tenim 7.000 combatents. Som com un exèrcit”.
Un exèrcit que esquartera els seus adversaris davant la mirada de les seves esposes?
“Sí, decapitem els nostres enemics”, diu Togo gairebé orgullós, després d’acostar-se l’ampolla de cervesa una última vegada als llavis. “Guardem els caps als nostres pobles”. I riu entre dents.
Viatjant per Mali, un s’adona que el conflicte s’ha brutalitzat. L’esquarterament de persones a Ogossagou només és un exemple entre tants. Hi impera la llei del més salvatge.
Per als francesos, que en el conflicte al Sahel són el contingent més gran de tropes estrangeres –però també per a l’exèrcit alemany–, hi ha el perill que la situació al Sahel es converteixi en una guerra eterna. Segons François Lecointre, cap de l’Estat Major de les forces armades franceses, les seves tropes romandran al Sahel durant els pròxims trenta anys.
A Ogossagou, però, no tindran tant de temps.
Traducció d’Arnau Figueras