- Vostè ha publicat dos llibres sobre Joan Carles de Borbó. El primer és del 2000, Un rey golpe a golpe, i el segon de 2016, Juan Carlos I: la biografía sin silencios. Ha notat diferències en com han estat rebuts?
-Són dues experiències editorials molt diferents. Les circumstàncies en què vaig publicar el primer eren molt difícils -el vaig signar amb un pseudònim- i moltes llibreries es negaren a tenir- lo, almenys oficialment. És a dir, no el tenien a la vista i només el venien si el comprador el demanava. I algunes llibreries ni això. Per exemple, El Corte Inglés es va negar a distribuir-lo. Amb el segon llibre les coses havien canviat i el mer fet d’editar el llibre va ser molt més fàcil i, en primera instància, tampoc hi hagué problemes a l’hora de distribuir-lo, tot i que va passar una cosa molt rara. De tot d’una, l’editorial, Akal, em va dir que ateses les bones vendes faria una segona edició, al cap de tres mesos de la primera, però després de fer-la em digué que es venia molt poc i que per això retiraven els llibres de totes les llibreries. Ara està als magatzems i l’has de demanar si en vols un. Estrany, no? L’any que ve acaba el contracte que tinc amb l’editorial, el recuperaré i el vendré jo directament per internet.
-O sigui, que la biografia per ventura no té silencis, però segueix existint un cridaner silenci sobre Joan Carles
-(Riu) Sí, segueixen els silencis, i tant que segueixen!
-Sovint se’ns diu des dels mitjans i cercles polítics que la monarquia espanyola és igual que la de la resta d’Europa, però en realitat no té el mateix origen –fou creada per un dictador–, és molt més opaca que qualsevol altra i al contrari de totes les demés té la inviolabilitat legal que no disposa cap altre coronat... Aleshores en què és igual?
-En realitat és molt original. No existeix cap altra monarquia constitucional que sigui així. Cap altra disposa de tots aquests privilegis tan estranys. No hi ha un sol cap d’Estat democràtic que tingui les prerrogatives que té l’espanyol. I la monarquia espanyola n’és ben conscient de la seva naturalesa tan poc popular – al contrari del que es diu -, com ho demostra que no es vulguin fer enquestes sobre l’acceptació per part de la ciutadania de la corona. És famós, en aquest sentit, el què digué Adolfo Suárez en un off the record, que es va conèixer: que no calia demanar res en un referèndum perquè l’opció monàrquica perdria. És significatiu sobre el particular que el CIS no demani oficialment sobre la monarquia, a les enquestes que fa. En realitat jo estic segura que sí que demana però no es publica i saben perfectament que la valoració popular és baixa. D’aquí que ara, per exemple, s’anunciï una altra campanya d’imatge de Felip i Letizia, que visitaran totes les comunitats autònomes. Són intents de millorar la imatge, però cap els surt bé.
-El vot a la Mesa del Congrés del PP, PSOE i Vox contra la investigació parlamentària dels negocis de Joan Carles què ens indica?
-Que segueix existint un pacte d’interessos mutus, de complicitats, per evitar tocar res substancial del que es va pactar a l’inici de la Transició. En essència es tracta que no s’investigui el franquisme: ni els grans robatoris, ni els assassinats, res de res. Per part del PP ja és coneguda la intenció. I quant al PSOE, les coses seguiran igual, com es veu ara, durant prou temps més. Per ventura quan passin alguns anys i canviï de bon de veres la seva cúpula, però ara per ara no pot ser, basta veure com està d’actiu Felipe González i què votà el partit (a la Mesa del Congrés). El PSOE segueix essent el dels pactes perquè no es persegueixi el franquisme. Respecte a Vox és curiós el seu suport a la monarquia, perquè l’extrema dreta no ha estat mai monàrquica, a Espanya. Com s’explica? Crec que per l’existència algun tipus de pacte, basta veure al respecte com els nebots de Felip, el fill i filla d’Elena, es deixen fotografiar a actes de Vox: això pot passar sense, almenys, la connivència de la monarquia? No ho crec.
-Entenc que vostè no creu que Joan Carles sigui jutjat a Espanya
-La investigació de la fiscalia del (Tribunal) Suprem és un un paperot. L’objectiu que persegueix és tenir informació al detall sobre què passa amb la investigació a Suïssa. Respecte al futur judicial de Joan Carles, és possible que a Suïssa la investigació el pogués portar al banquet dels acusats però em fa l’efecte que des d’Espanya s’intentarà dilatar el màxim possible tot el procés, d’una manera o d’una altra, amb l’esperança que passi el temps, molt de temps i l’exrei acabi morint abans que s’hagi d’iniciar el judici oral.
-Resulta sorprenent que alguns mitjans de comunicació i polítics, sobretot de dretes però també no pocs progressistes, interpretin que les acusacions contra Joan Carles són un atac a la democràcia
-Com pot ser un atac a la democràcia publicar o criticar les denúncies sobre irregularitats comeses per qui va ser cap de l’Estat? És que és increïble. No existeix res igual a cap banda del món democràtic. Són comportament més propis de dictadures. En realitat, el que en diuen «democràcia» són els pactes de silencis que feren a la transició per evitar la persecució legal del franquisme, per no tocar cap fortuna de les fetes sota l’aixopluc de la dictadura, per no revisar el paper polític de ningú durant el règim de Franco... és així de clar.
-Podria Felip tractar con un llast inconvenient a son pare i desfer-se’n d’ell per no molestar la seva corona?
-Clar que sí. Ja ho va fer amb la seva germana Cristina en relació amb Urdangarin. I ara farà el mateix amb Joan Carles. És igual que sigui son pare. El que ell vol és assegurar la monarquia i farà el que sigui necessari. L’enviarà a un plàcid «exili» o ves a saber. En qualsevol cas, és meridiana la intenció que té de tirar llast per evitar que l’esquitxi res del seu pare. Però a mi em sembla una pretensió que està condemnada al fracàs, perquè quina importància tindria que l’enviés a viure a República Dominicana si tanmateix el focus d’atenció és el que es va coneixent a Suïssa dels seus negocis?
-Sorprèn que els grans mitjans de comunicació hagin descobert ara de cop i resposta les possibles irregularitats del Borbó pare quan fa dècades que algunes es coneixien...
-És que hi ha una hipocresia enorme al respecte. Des de principis dels anys noranta ningú pot dir que no tenia almenys la sospita de coses rares. Ningú. Però tothom preferí mirar cap a una altra banda. És el mateix que passa amb els silencis sobre el paper de Joan Carles en el cop d’Estat del 23-F: la versió oficial desdiu qualsevol lògica avalada per nombroses investigacions i documentacions publicades. Però és igual, no paren de presentar-lo com el gran defensor de la democràcia, quan ja sabem que no va ser així. Fins i tot alguns dels que es diuen progressistes ajuden decisivament a aquest silenciament. Te’n recordes del programa de Jordi Évole sobre el fals 23 -F? Doncs bé, ell, que se suposa que és progressista, feia befa de les explicacions ben documentades i investigades sobre la relació de Joan Carles amb aquells fets, com si fossin delirants teories de la conspiració. És la «post veritat» respecte a l’exrei, estem davant l’ús continu i massiu de la mentida. La cosa arriba a ser tan intensa com que fins i tot Joan Carles no ha tingut mai cap problema en parlar bé del dictador, sempre que ha tingut ocasió ha expressat els seu «respecte» a Franco i tanmateix mai ningú a Espanya s’ha escandalitzat per això, mai.
-El mur de silenci que protegia a Joan Carles quan era rei s’ha desplaçat ara a protegir a Felip i la consort?
- Sense cap mena de dubte. Hi ha una expressa voluntat de separar-lo del que pugui passar amb Joan Carles i de protegir-lo davant qualsevol crítica. Ho poguérem veure amb el que publicà el 2017 el periòdic britànic Express,segons el qual la fortuna de l’actual rei era en aquell moment de 16,8 milions d’euros i la de Letizia Ortiz de 7,7 milions. D’on surten aquest diners? Doncs això no interessa als mitjans espanyols que de forma immensament majoritària ni s’han fet ressò -amb alguna excepció, com Público-, ni a la classe política... i si algun en parla és per intentar ridiculitzar la informació dient que es confon el patrimoni privat amb l’oficial, com si els periodistes britànics fossin ximples. És el mateix que deien, per cert, quan The New York Times informava sobre la fortuna de més de 2.000 milions de Joan Carles. Existeix una clara voluntat de mantenir fora de l’interès crític la monarquia. Un altre exemple, tres amics de Felip han estat condemnats per corrupció i tampoc interessen aquestes amistats perilloses. Estrany, no? Mira, conec gent que ha anat a tertúlies de Tele 5 i de La Sexta i que m’han contat que existeixen ordres «de dalt» d’evitar crítiques a la monarquia. Es tracta de protegir-lo al màxim. Clarament: el mur de silenci que protegia a Joan Carles I ara protegeix a Felip VI