Et descol·loca constantment, i no ho dic ben bé com una virtut, tot i que és innegable que els canvis de registre de la minisèrie francesa Recursos Inhumanos, a Netflix, fan que l'espectador vagi renovant periòdicament el seu interès en una història que no saps per on anirà. El protagonista és Alain, un home que fa anys que és a l'atur i està desesperat. L'home en qüestió està interpretat per l'ex futbolista Éric Cantona, que encaixa molt bé amb un paper que demana una interpretació que desperti simpaties per la seva situació i al mateix temps inquietud per l'agressivitat que el personatge amb prou feines conté. Les millors escenes dels primers compassos de la sèrie són les que mostren Alain deixant anar un comentari abrupte i carregat d'amargor i ràbia. És on es mostra com l'atur ha consumit aquesta persona fins al punt que no pot pensar en res més i tot ho passa pel mateix prisma, i també en l'impacte que aquest estat emocional té en la seva família. El caràcter temperamental que Cantona tenia com a jugador es traspassa al tarannà d'un personatge que no clava coces però sí cops de cap. La situació límit que suposa per l'atur de llarga durada el porta a perdre el control de si mateix.
Recursos Inhumanos
Creadors: Pierre Lemaitre i Perrine Margaine
Repartiment: Eric Cantoná, Suzanne Clément
Minisèrie: 6 episodis.
Plataforma: Netflix
En aquests primers compassos Recursos Inhumanos s'endinsa en què vol dir quedar-se a l'atur per a l'autoestima d'Alain, i específicament el que vol dir per a un home, que tradicionalment s'ha considerat que era qui havia de portar el pa a casa. Aquest tema connecta la història amb Boys from the Blackstuff, un referent clau del realisme social britànic televisiu dels anys 60, on Alan Bleasdale va explicar com afectava l'atur a diferents personatges. Un d'ells, el rabiüt Yosser, té molt a veure amb Alain en la seva rebel·lió contra un sistema que no li dona cap oportunitat per viure amb dignitat. La minisèrie adverteix des del principi que Alain es transformarà i acabarà traient la seva cara més fosca, en una combinació interessant. Imagineu què passaria si Ken Loach (que va treballar amb Éric Cantona a la pel·lícula Looking for Eric) volgués fer Breaking Bad i tindreu al cap quelcom semblant a aquest primer episodi. Però tot seguit la minisèrie canvia de registre i, a través d'una oferta de feina estranya que arriba a les mans d'Alain, es converteix en un thriller. És aquí on la minisèrie entra en territoris inversemblants. No és creïble el que li demanen a la nova feina, ni tots els recursos que té Alain (especialment l'amic hacker) ni la situació del segrest, etc.
Irònicament, una de les parts menys creïbles de tot plegat està basada en fets reals: el segrest que es fa servir com a mètode de selecció s'inspira en un cas que va ocórrer a la televisió francesa. Aquest cas va inspirar l'escriptor Pierre Lemaitre, que va escriure la novel·la en què es basa Recursos Inhumanos. Segurament el problema de la minisèrie és la velocitat amb què el guió canvia d'un registre a l'altre, fent que tot plegat sigui difícil de creure. I és que després del thriller, encara torna a mutar, convertint-se en una sèrie de presons i fins i tot en un drama legal. La minisèrie confia molt en la interpretació d'Éric Cantona i en la consistència d'Alain com a personatge, per fer que tot el que passa sembli conseqüent. Els canvis rocambolescos mantenen a l'espectador en un estat de perplexitat que fa difícil deixar una història imprevisible. Qui sigui capaç d'ignorar les elevades cotes d'inversemblança, en gaudirà com un bon entreteniment. Qui no pugui pujar-se en aquest tren de bogeria segurament es preguntarà per què la minisèrie no s'havia mantingut en el registre inicial, que és el més reeixit i punyent.