El 13 de juny de 2005 un Michael Jackson (1958-2009) d’aspecte cadavèric, envoltat d’un exèrcit d’enormes guardaespatlles, arribava al jutjat de Santa Mònica, Califòrnia, per escoltar la sentència del judici que l’havia tingut de protagonista d’ençà el 31 de gener anterior. Un protagonisme que sempre havia esquivat: el de ser un possible pederasta. L’absolgueren. Rebé la bona nova entre llàgrimes d'alegria. Tanmateix les sospites no s’esvaïren. Els següents anys seguiren apareixent rumors i notícies, opinions i suposicions sobre els abusos que hauria infringit a nens en la seva propietat, la delirant Neverland. L’any passat, una pel·lícula documental presentada al festival de Sundance, mostrava cruament el testimoni de dos d’aquells nens que presumptament foren violats per Jackson. A pesar d’alguna aïllada crítica familiar dels Jackson tothom va donar per bons els testimonis de les dues víctimes.
A quinze anys d’aquell judici, i a onze de la mort de Jackson, el record del geni de la música pop s’enterboleix cada cop més amb les evidències que el presenten no només com un pedòfil – o sigui: persona adulta amb inclinacions sexuals cap els menors però que no els concreta, cosa que és una parafília– sinó també com un pederasta – és a dir: persona adulta que abusa sexualment d’un menor-, cosa que és un greu delicte a més d’una monstruositat.
Pedòfil i pederasta. El Jackson del judici d’ara fa quinze anys feia dècades que s’havia convertit en la gran icona del pop mundial. I, també, en un ésser estrany que anava mutant a ulls de tothom, fruit d’una obsessiva afició a passar pel quiròfan, tot i que, a desgrat de totes les evidències -en especial la simple comparació entre el petit dels Jackson Five i l’ídol del pop: no semblaven ser la mateixa persona -, ell negava que s’hagués sotmès mai a una sola cirurgia estètica. A cada nou èxit musical tornava més blanc i el seu nas anava desapareixent, adquirint un aspecte estrany i inclassificable que juntament amb l’estrambòtica forma de vestir, la veu quasi femenina i una forma de vida com a mínim extravagant, envoltat de nens que convidava a passar temporades a ca seva, el feien objectiu fàcil dels que el veien com un pedòfil.
Ell no amagà mai que estava a gust amb la companyia de nens. Però sempre negà que tingués cap interès sexual en ells. En convidava molts cada any a passar uns dies o setmanes de diversió a Neverland, la seva gran propietat situada a Santa Bàrbara, Califòrnia, d’uns onze milions de metres quadrats. La batejà amb aquest nom -El país de mai més – en honor a l’illa de fantasia del conte de Peter Pan, on els nens mai no creixien. Algunes de les persones que més el conegueren, han assegurat que el cantant es veia a si mateixc om una mena de Peter Pan i que considerava al personatge de ficció el seu ídol. Dins de la immensa propietat hi ha, entre d’altres atraccions, un cine, un zoològic, una muntanya russa, un llarg ferrocarril... i tot tipus d’instal.lacions pensades, segons digué el cantant, per entretenir els nombroses nens amb problemes -alguns d’ells greument malalts – que convidava a passar-hi uns dieso setmanes. D’aquesta manera, assegurava, se sentia pròxim a la infantesa en general i en particular a la seva pròpia.
El retrat que oferia el personatge a partir de la combinació entre Neverland i l’aspecte en permanent mutació havia de fer sospitar per força que qualque cosa no anava bé, en la personalitat de Jackson. Però era enormement ric, famós i tothom s’estimava més mirar cap a una altra banda. I en efecte així va ser fins que començaren a aparèixer serioses acusacions. Con que la porta a judici el 2005.
En aquell cas l’acusació provenia de Gavin Arvizo. Segons el seu testimoni quan tenia 13 anys Jackson abusà d’ell a Neverland. Un vídeo enregistrat pel propi acusat mostrava el nen de la mà del músic mentre mostrava dormitoris de la casa on també assegurava que hi havia dormit amb molt d’altres nens: «és quelcom molt bonic», deia el propi Jackson. Era una peça videogràfica que es podria qualificar com a mínim de molt agosarada perquè l’havia enregistrada quan ja existien nombrosos rumors sobre la seva suposada pederàstia. De fet, s’havia publicat que els seus advocats havien arribat a un ignot nombre d’acords -molt, en qualsevol cas- extra judicials per assegurar la màxima confidencialitat del que podria haver passat a l’interior de Neverland. I més que agosarat, es podria qualificar el vídeo com a producte d’una frívola audàcia inconscient perquè Jackson ja havia hagut de fer front a una acusació de pederàstia. En efecte, el 1993, Jordan Chandler, assegurà que el cantant havia abusat d’ell i per evitar anar a judici l’assumpte es va resoldre amb un acord entre les parts mitjançant 23 milions de dòlars que pagà Jackson a la família de la sposada víctima. Se sap que d’altres nens, quan esclatà l’escàndol Chandler, digueren haver estat també objecte d’abusos, però la ràpida actuació dels diners del cantant evitaren més denúncies. Val a dir que els suposats abusos a Chandler resultaren ser falsos, tal i com la pròpia pretesa víctima va reconèixer amb posterioritat a la mort de Jackson. Però així i tot l’acumulació d’indicis i rumors convertia aquell vídeo en una irresponsabilitat. «No hi res de dolent ni de sexual en dormir amb nens», deia Michael a la cinta. Ningú se’l va creure.
Guanyà el judici però perdé la reputació. La immensa majoria de mitjans de comunicació el presentaren com a un pederasta. Enfonsat, incrementà el consum de tot tipus de medicaments sense control. I ja feia molt de temps que n'abusava. El resultat fou que el portaren a una situació límit que, finalment, li suposà la mort al cap de quatre anys. Ni així, però, cessaren els rumors sobre la seva pederàstia. Tanmateix no existia un testimoni clar, contundent i incontestable que permetés assegurar-ho. Tot i que, realment, ningú tenia dubtes – excepte una part de la família i els més amics – al respecte.
El testimoni descarnat i de vehemència extrema arribà l’any passat per partida doble. Dos d’aquells nens de Neverland, Wade Robson i James Safechuck, protagonitzen la pel.lícula documental produïda per HBO que es presentà al Sundace Film Festival 2019, dirigida pel britànic Dan Reed, amb una durada de quatre hores, titulada «Leaving Neverland», basada en els seus testimonis. Parlen amb tot detall de penetracions, masturbacions, fel.lacions... En el moments dels fets que denuncien tenien només set i deu anys. La monstruositat que es narra en el films és de tal perversitat que l’organització del festival de cine muntà un servei mèdic especial per si algú se sentia malament en escoltar i veure els crus testimonis d’aquelles dos homes que asseguraven haver estat abusats i violats per Jackson a tan tendres edats. Segons les referències de premsa i nombrosos testimonis que han vist el film, la quantitat de detalls de com conegueren Jackson, com els convidà, com les famílies quedaren emmirallades per l’atenció de la mega estrellar del pop, com els feia fer jocs ridículs, com havia distribuït alarmes per la casa perquè ningú pogués interrompre els abusos... fa difícil posar el «presumpte» davant de «pederasta» per definir el gran músic i cantant.