El 2000, hi va haver un brot d'Ebola a Gulu, una regió d'Uganda. El grup ètnic més nombrós a la zona, els acholi, va atribuir les morts provocades per l'epidèmia a un esperit maligne, el gemo, un mal que comparaven amb un vent que de tant en tant bufa i deixa en la regió una estesa de malaltia i mort. Pocs anys després, alguns ancians dels acholi van explicar a l'antropòleg Barry Hewlett que el gemo mostrava la seva ira quan “es faltava el respecte als esperits de la natura”.
La resposta dels acholi, la que els vells del poblat havien heretat dels seus avis i aquells dels pares dels seus pares, era la mateixa des de feia generacions. L'autor de l'apassionant Contagio (Debate, 2020), en David Quammen, resumia així la lliçó dels acholi segons li havia explicat Hewlett: “Quarantenes per a cada pacient en una casa apartada de la resta; l'obligació per als supervivents de la malaltia (si n'hi havia cap) de cuidar dels altres malalts, la limitació del moviment entre els pobladors de les aldees afectades i les altres, l'abstinència sexual, la prohibició de menjar carn podrida o fumada, la suspensió de les pràctiques funeràries ordinàries —que incloïen taüts oberts i una última 'carícia d'amor' al difunt per part dels seus coneguts, que feien fila per donar-li- i, per últim, la prohibició de les danses”.
La recepta contra el gemo és fruit de l'experiència acumulada d'una ètnia africana. I gairebé idèntica a la que ha decidit assumir bona part de la societat occidental desenvolupada aquest 2020 —amb les lògiques diferències derivades de la manca de recursos en una aldea aïllada enmig de la selva.
I si els acholi també tingueren raó quan diuen que la causa és que s'ha faltat al respecte als esperits de la natura? Les noves teories de salut global suggereixen que no van desencaminats.
La salut global
Ara per ara, els científics estan centrats en les emergències sanitàries provocades per la COVID-19
—la necessitat urgent de conèixer el virus i com s’ha de neutralitzar. Aquesta amenaça present està ajornant, de moment, un debat de molta més profunditat i abast que s'haurà de fer un cop dominada la crisi: l'atac als ecosistemes naturals que mantenen a ratlla la virosfera —els milers de virus que descansen als seus reservoris— són cada vegada més intensos i més traumàtics. I això allibera el coronavirus actual del seu reservori a través dels pangolins —o de l'animal que sigui en aquest cas— o l'Ebola a través dels goril·les —que es moren però contagien els humans quan els mengem.
Qui millor explica que aquest atac és la raó última perquè la virosfera es desestabilitze i ataqui els humans és David Quammen en el seu magnífic Spillover (traduït al castellà com Contagio per l'editorial Debate, que arribà a les llibreries el 25 de maig). Des que el virus Machupo va contagiar camperols bolivians el 1956, la llista de zoonosis —aquest salt dels virus dels animals als humans— no ha parat de créixer: “el Marburgo (1967), el Lassa (1969), l'Ebola (1976 [...]), el VIH-1 (que es va detectar el 1981 i es va aïllar per primera vegada el 1983), el VIH-2 (1986), el Sense Nom (1993), el Hendra (1994), la grip aviar (1997), el Nipah (1998), el Nil Occidental (1999), el SARS (2003), i la tan temuda però decebedora grip porcina del 2009”.
Molts s'ho agafen com una plaga bíblica, com un desastre natural que no podem evitar, com un terratrèmol o un huracà. Però no és ben bé així. Els humans, amb les rates i les mosques, som probablement l'espècie més estesa en el planeta. I estem forçant la màquina que ens alimenta.
“No ens equivoquem —alerta Quammen—: aquests brots de malalties que se succeeixen un rere l'altre estan relacionats entre ells. I no només passen; són les conseqüències imprevistes de tot allò que fem. Reflecteixen la convergència de dues formes de crisi en el nostre planeta: la primera és ecològica, la segona és mèdica. Quan totes dues es combinen, les seves conseqüències es mostren com un conjunt de noves malalties, estranyes i terribles”.
Però, des de l'esmentat virus de Machupo, la llista de zoonosis sembla ser cada vegada més freqüent. Quammen opina que “les pressions i disrupcions ecològiques d'origen humà situen els patògens animals en contacte creixent amb les poblacions humanes, al mateix temps que la nostra tecnologia i el nostre comportament disseminen aquests patògens d'una manera cada vegada més àmplia i més ràpidament”.
Quammen opina que aquest fenomen s'està produint per tres factors principals. El primer: “Les activitats de la humanitat estan provocant la desintegració (una paraula que faig servir amb tota la intenció) dels ecosistemes naturals a una velocitat cataclísmica. A base de tales, construcció de carreteres, extensió de l'agricultura basada en l'artigatge [slash-and-burn], la caça i la ingesta d'animals salvatges”.
No és res nou. Bona part de les nostres terres de conreu venen probablement de pràctiques semblants. “Els humans portem moltíssim temps practicant aquestes activitats”, reconeix Quammen; però fèiem servir “eines senzilles”. En canvi, “ara, amb set mil milions de persones vives i dotades d'eines modernes, els efectes acumulats passen a ser crítics. Les selves tropicals no són els únics ecosistemes en perill, però sí els més rics i els d'estructura més intrincada. Hi viuen milions de classes de criatures, la majoria de les quals són desconegudes per a la ciència, que encara no les ha classificat en espècies, o bé que a penes no hem identificat i de les quals sabem molt poc.”
I no tot són espècies de mamífers, aus, amfibis o rèptils. Aquest és el segon factor que accelera les zoonosis, segons Quammen: “Entre aquests milions de criatures desconegudes hi ha virus, bacteris, fongs, protistes i altres organismes, molts dels quals són parasitaris. Els experts en virologia parlen ara de la virosfera, un vastíssim món d'organismes la magnitud del qual probablement supera amb escreix qualsevol altre grup”. Per exemple, “molts virus habiten en selves de l'Àfrica central, on cadascú d'ells és parasitari d'alguna classe de bactèria, animal, fong, protista o planta, tots integrats en relacions ecològiques que limiten la seva abundància i la seva extensió geogràfica”. L'ecosistema, en el seu estat d'equilibri, les conté, les confina.
Però arriba la tala dels arbres, el tràfic d'animals “exòtics”. El desequilibri. I, amb ella, la tercera fase que ens acosta a les zoonosis: “Ara, la disrupció dels ecosistemes naturals sembla que està alliberant aquests microbis més enllà dels seus confins. Quan es tomben els arbres i es massacra la fauna autòctona, els gèrmens locals es dispersen com la pols quan s'enderroca un edifici. Un microbi parasitari, en veure's empès, expulsat, privat del seu hoste habitual, té dues opcions: trobar un nou hoste, una nova classe d'hoste... o extingir-se”.
I qui hi troba més a l'abast? Els humans. “No és que ens ataquen a nosaltres, sinó que som ostensiblement i abundantment accessibles”.
L'historiador William H. McNeill, especialitzat en la trobada entre civilitzacions i les seves conseqüències, escrivia fa anys: “Si observem el món des del punt de vista d'un virus afamat, o fins i tot d'un bacteri, els milers de milions de cossos humans, en un planeta on, fins fa ben poc, la quantitat de persones era la meitat que l'actual, constitueixen una ubèrrima font d'aliment. En els darrers 25 o 27 anys ens hem duplicat en nombre. Un objectiu de somni per a qualsevol organisme capaç d'adaptar-se per a envair-nos”.
Quammen insisteix en el fet que només coneixem una petita part de la virosfera que estem a punt d'alliberar inconscientment: “L'Ebola, el Marburg, el Lassa, el virus de la verola símica i els precursors de la immunodeficiència humana representen a penes una minúscula mostra del que hi ha, dels innumerables virus que encara estan per descobrir, en hostes que en molts casos tampoc han estat descoberts. Els virus només poden reproduir-se a l'interior de les cèl·lules vives d'algun altre organismes”. Això és constant. I els boscos i les selves n'estan plens. “Habitualment, resideixen en una classe d'animal o de planta amb els quals mantenen una relació íntima ancestral i sovint (encara que no sempre) simbiòtica. És a dir, de dependència benigna”. Els ratpenats —ara tan injustament odiats— conviuen amb molts d'ells sense problemes. I també els contenen, en el doble sentit que fan de contenidor i de contenció. Aquests virus, en aquest estat, “no causen trastorns. Potser de tant en tant maten uns quants micos o aus, però el bosc de seguida absorbeix aquests cadàvers. Els humans poquíssimes vegades arribem a assabentar-nos-en”.
Els virus també formen part d'un ecosistema. I s’hi troben en equilibri, de la mateixa manera que qualsevol espècie en estat salvatge. Ara, en destruir els seus ecosistemes, aquests virus (o bacteris o prions) fan el salt a una altra espècie (que hem importat, traslladat o domesticat els humans) i, sense gaire esforç, ensopega amb nosaltres. O, més aviat, els humans hi ensopeguem. De fet, els virus no fan salts ni caminen ni tenen capacitat motora. I també nosaltres contagiem malalties humanes als animals, en el fenomen anomenat antropozoonosi. Els goril·les, per exemple, estan amenaçats pel xarampió, la varicel·la i poden emmalaltir de tuberculosi, poliomelitis o pneumònia.
One health
A Contagio, Quammen documenta àmpliament —amb voluntat divulgadora però amb aventures i suspens— com han sorgit les epidèmies més mortals de les últimes dècades. I defensa i exposa aquesta teoria que explica la proliferació de zoonosis arreu del planeta.
Però la idea de Quammen que les zoonosis són provocades per aquesta destrucció intensiva de boscos tropicals i la violació d'ecosistemes verges no és la teoria individual d'un visionari. D'una manera més tècnica, menys apassionada i més moderada, n'és la base de la teoria de la “One healt” (‘Una sola salut’), que defensa la mateixa OMS i que diversos científics exposen, des de 2000, a revistes tan prestigioses com The Lancet, Science o Nature. Fins i tot el prestigiós Centre de Malalties Infeccioses dels EUA (CDC, per les seves sigles en anglès) té una One Health Office.
Aquest nou concepte d'una salut única per a animals i humans es concreta en aquests nivells en un estudi interdisciplinari de la salut en el qual intervenen, a més de metges i epidemiòlegs, veterinaris experts en zoonosi.
El passat 1 de març, The Lancet publicava un article signat per diversos especialistes encapçalats per Williamb B. Karesh, vicepresident executiu d'EcoHealth Alliance, una ONG que investiga les zoonosis des del punt de vista de la “One health”. El títol, que feia servir encara el primer nom del coronavirus, era “2019-nCoV en context: Hem après la lliçó?” i defensava les noves eines que s'han d'utilitzar contra les zoonosis i, per extensió, contra les pandèmies.
“Cada cop es posa més èmfasi —començava l'article— en la interfície de la malaltia humà – animal -medi ambient, tal com recull el concepte de “One health”. La mortalitat, els anys de vida sotmesos a la discapacitat i milers de milions de dòlars de pèrdues econòmiques per aquestes infeccions demanen accions i inversions en prevenció per a afrontar nous reptes per a la salut humana i animal”. Afirmava que “la investigació ha permès comprendre millor la naturalesa i els impulsors dels salts virals entre espècies, però el detall continua sent difícil” d'esbrinar. Efectivament, “no s'han identificat definitivament cap població” que sigui, amb seguretat, reservori “per a SARS i MERS-CoV o virus de l'Ebola, malgrat que es busquen intensament”. Sí que sabem pels exàmens forenses de “la participació de multiespècies en aquestes malalties, i algunes espècies es confirmen com a hostes competents (per exemple, camells per a MERS-CoV), hoste amplificant o pont, per exemple, porcs per al virus Nipah i primats no humans per al virus de l'Ebola”. Però la recerca necessita més mitjans.
Després d'aquests anys d'esclats d'epidèmies i zoonosis, “hem après les lliçons?”, es demanen els autors: “Sí i no. Aquests esdeveniments tenen una importància econòmica i de sanitat pública, i necessiten una resposta social col·lectiva. Però els governs i la societat civil no obeeixen aquestes advertències, com ho demostra el 2019-nCoV”.
No s'ha fet cas, deien, a les advertències de molts científics i a les alertes que van originar el concepte “One health”: “Aquesta preocupació s'ha manifestat reiteradament des que es va expressar per primera vegada la idea de ‘One health’ cap al 2000. El que hem d’aprendre i comunicar és que el pont zoonòtic o agrícola de patògens nous procedents de la vida salvatge domèstica i en captivitat necessita una atenció urgent, juntament amb l’atenció a la necessitat humana pel consum de carn. Aquest enfocament s’aconsegueix fàcilment per a amenaces de coronavirus, per exemple, reduint substancialment el comerç d’espècies d’animals salvatges capturats amb aliments o altres finalitats i prohibint, amb sensibilitat cultural, la venda d’aquests animals en mercats. Les vacunes i les alternatives terapèutiques poden ser possibles i necessàries, però són una resposta, perquè la soca emergent és imprevisible i és poc probable que la vacuna impedeixi els esdeveniments inicials”.
L'article afirma que “la freqüència, la gravetat i els impactes financers d’aquests esdeveniments són creixents, i el món ja no es pot permetre el luxe d’esperar”; sobretot, afegeixen, “perquè la prevenció d’aquestes amenaces és, en teoria, relativament senzilla i, on s’aborda, ha suposat un cessament del risc”. I recorda que “el millor exemple és el virus Nipah, en què la separació de les explotacions porcines de l’agricultura fruitera i, en conseqüència, dels ratpenats de fruita, ha reduït substancialment el potencial de contagi d’aquest virus”.
L'estudi dels porcs de Bangladesh, dels camells de l'Aràbia Saudita, dels goril·les de l'Àfrica i dels ratpenats de la Xina són vitals per conèixer com funcionen els virus en ells i quines comunitats estan contagiades, en quines zones i, per tant, on són —i on som— més vulnerables.
En un futur s'hauria d'actuar amb estratègies interdisciplinàries de salut i respectar els hàbitats que conviuen en equilibri. Al capdavall sembla que els acholi tenien raó. Als esperits de la natura, no se'ls pot faltar al respecte.