Alguns americans, començant pel seu president, Donald Trump, deien que el coronavirus l'havien inventat els xinesos en un laboratori i alguns xinesos, començant pel portaveu del seu Ministeri d'Exteriors, acusaven els americans de portar-lo a Wuhan aprofitant els Jocs Mundials Militars que s'hi van celebrar l'octubre de 2019. La crisi del coronavirus ha demostrat que els polítics poden dir estupideses contradient els investigadors i els científics. També demostrarà que, per sort, la comunitat científica, tant la xinesa com la nord-americana, ignora els seus polítics tant com pot i continua treballant amb mètode i compartint amb generositat les seves troballes.
Quan els polítics feien aquestes declaracions, un equip nordamericà liderat per Kristian G. Andersen, de l'Institut de Recerca Scripps de La Jolla (Califòrnia, EUA), ja havia publicat a la revista Nature (“The proximal origin of SARS-CoV-2”, del 14 de març), que no, que el coronavirus no s'havia fet en un laboratori, i citava un altre article anterior d’aquesta mateixa revista, signat per Peng Zhou (Institut de Virologia de Wuhan, Xina) que demostrava que no, que el coronavirus no l'havien portat els soldats americans aprofitant els Jocs Mundials Militars sinó que provenia molt probablement d'un ratpenat (“A pneumonia outbreak associated with a new coronavirus of probable bat origin”, del 3 de febrer).
L'origen i el comportament del coronavirus
“Té una capacitat infectiva molt elevada tot i que de letalitat, de capacitat de matar, no en té tanta”. Qui descriu aquest coronavirus a EL TEMPS és Juli Peretó, primer codirector de l'Institut de Biologia Integrativa de Sistemes de la Universitat de València i el CSIC (I2SysBio), professor de bioquímica i biologia molecular, i membre de la Societat Catalana de Biologia (IEC). Aquesta combinació de ser molt contagiós i poc letal, explica Peretó, “el fa més perillós”. La raó és que “un virus que mata molt es contagia molt malament: si la persona es posa malalta ràpidament i es mor, té poques oportunitats de contagiar, si no és als familiars més immediats”. Però, amb aquest nou coronavirus, es dona el cas que “pots ser portador del virus molts dies i anar escampant-lo i això té un efecte multiplicador de difusió”.
El nom científic d'aquesta espècie desconeguda fins aquest 2020, és SARS-CoV-2 perquè és un coronavirus (CoV) com el que va produir la síndrome respiratòria aguda greu (SARS, per les seves sigles en anglès) l'any 2003. La malaltia que provoca s'ha batejat COVID-19, per coronavirus disease (‘malaltia de coronavirus’), identificada, per primer cop, el 2019, al desembre.
“El coronavirus —explica Peretó— s'ha trobat amb l'avantatge que va aparèixer coincidint amb l'any nou xinès, que és la major migració humana que es produeix cada any al món, i això ha estat una coincidència fatal. Si a això li afegeixes que molta gent es trasllada en avió i ve de tot arreu del planeta, era el còctel ideal perquè s'escampara rapidíssimament”.
No és segur, i això ho hauran d'estudiar també els científics, si realment el coronavirus va provocar la COVID-19 només saltar als humans des d'un animal no humà o si va ser el primer moment que es va manifestar. “No sabem encara quant de temps portava rondant per dins de les persones, a la Xina”, assenyala Peretó.
El seguiment de les diferents soques del coronavirus l'estan fent els científics d'arreu del món compartint la seva informació: “Des del punt de vista de la biologia evolutiva estem aprenent molt de la seqüenciació de genomes gràcies als genomes seqüenciats de malalts de tot el món (des del primer que es va publicar a la Xina al gener fins ara, hi ha hagut una mobilització mundial i se n'han seqüenciat moltíssims)”. L'estudi d'aquests genomes hauria de permetre, en un futur, saber “com arribà cada brot a Itàlia, a la península Ibèrica, a les Amèriques i com va anar escampant-se per tot arreu, perquè totes aquestes seqüències comparteixen un avantpassat comú, un virus ancestral —per dir-ho així— que se situaria en els contagiats de la Xina de finals del 2019”. Aquest serà un repte per a la genòmica comparativa, segons Peretó: “Es compararan els genomes i es farà un arbre filogenètic amb totes aquestes seqüències. Aquesta seria una recerca purament biològica que ens dona molta informació per a conèixer millor la dinàmica evolutiva del virus, un coneixement que és imprescindible, per a buscar teràpies eficaces o, fins i tot, vacunes preventives”.
Aquests estudis biològics, al mateix temps, estan “provocant” estudis mèdics sobre com es comporta el virus i, per tant, sobre com l’hem de combatre: “Ací hi ha una retroalimentació del que podem saber del virus. Hi ha gent que estudia l'estructura dels components moleculars, el cicle de com entra a la cèl·lula, com va hackejant els diferents elements cel·lulars per a fer còpies d'ell mateix i, al mateix temps, això dispara tota una sèrie de respostes del sistema immunitari”.
Fins ara els estudis han descobert una “peculiaritat d'aquest virus” en entrar al cos humà i és que “inicialment desperta el sistema immunitari en la seua versió defensiva, però després té un efecte secundari —que s'està observant i que és possiblement la part més letal del virus— que desencadena un tempesta inflamatòria, com a resposta exagerada del sistema immunitari i que provoca la fallida de molts òrgans”. Per això, “quan la malaltia no s'agafa a temps i avança, sembla que el mateix sistema immunitari es rebel·la contra el cos i això té conseqüències molt greus”.
Una altra qüestió serà si els pacients s'immunitzen després del virus. El problema és que “només fa tres mesos que coneixem la malaltia”, recorda Peretó. “No podem saber segur si d'ací un any estarem infectats perquè en tot el planeta no hi ha ni una sola persona que estigui contagiada des de fa un any. Hi ha preguntes que no es poden respondre encara”.
Els debats de la possible evolució dels virus estan oberts.
“En el millor dels casos —aventura Peretó—, la tendència natural dels virus és que es faça cada vegada menys agressiu. Aquest seria el comportament esperable d'un virus convencional: que vaja atenuant-se en el temps i que vaja tenint aparicions recurrents, com la grip estacional”. Això vol dir que apareixeria cada any i, com “el virus de la grip, que cada any és diferent del de l'any anterior, les vacunes s'hauran de reformular —perquè la vacuna de l'any anterior ja no serveix— i fer campanyes de vacunació anuals”. Però continuem sense “saber com es comportarà: no sabem què passarà a l'estiu”, si desapareixerà i rebrotarà a l'hivern o no; i tampoc “sabem si la immunització durarà més que la de la grip normal”.
L'exterminació total és molt i molt improbable, segons Peretó: “Un virus com aquest, que és molt infectiu, i que a petites dosis no et causarà problemes greus, no és exterminable. És exterminable un virus com el de la pòlio o el de la verola, que es consideren pràcticament extingits després d'unes polítiques sanitàries universals molt potents de vacunació”.
En tot cas, aquest virus no serà l'última epidèmia ni la pitjor de totes i cal estar preparats. Peretó recorda que l'arribada d'una pandèmia com aquesta l'havien vaticinat els principals experts en zoonosi —malaltia que es transmet dels animals als éssers humans i viceversa—, com Salvador Macip al final del seu llibre Les grans epidèmies modernes (La Campana, 2010) i ho havia explicat David Quammen a Spillover, el 2012, en un llibre que ara publica en castellà Debate. (Vegeu més informació unes pàgines més endavant, a “Un planeta, una sola salut: les resposta és a la selva”.)
Resposta epidemiològica i política
La història de les epidèmies produïdes per zoonosi demostra que sempre ha estat difícil i massa lent entendre que es tractava d'un virus desconegut i potencialment epidèmic. Ni l'anterior SARS es va detectar ràpidament ni els últims brots d'Ebola (2018) s'han identificat molt més ràpid —a pesar del coneixement que ja es té sobre la malaltia— que els primers brots de l'epidèmia (1976). Entre d'altres raons hi ha els fets que aquestes epidèmies donen sovint símptomes que comparteixen amb altres malalties més comunes, que no apareixen en els mateixos llocs on ja són coneguts o que els casos triguen a arribar a un hospital en condicions. Això es complica encara més si el virus és nou, no s'ha identificat mai i se'n desconeixen els diferents símptomes que el delaten. Tot plegat, però, no és excusa per al Govern xinès, que va amagar l'epidèmia del coronavirus durant unes setmanes (encara no sabem exactament quantes ni des de quan n'eren conscients) i va endarrerir la reacció de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) a l'hora d'aixecar una alerta sanitària i convèncer l'opinió pública mundial del seu abast.
La reacció dels països europeus va ser lenta a pesar dels avisos.
El fet és que la primera notícia de l'epidèmia a la Xina es va donar el 3 de gener. L'OMS en tenia coneixement des del 31 de desembre. Tot i que havia alertat sobre l'epidèmia, aquesta organització no va declarar l'emergència de salut pública d'inquietud internacional fins al 30 de gener. I el 31 de gener ja es detecten els primers casos a Itàlia, concretament a Roma: dos turistes xinesos. Aquest cas es controlarà i, a la Llombardia, al nord, s'hi declaren els primers positius el 21 de febrer. Setze casos de cop. L'endemà, seixanta més i la primera mort. Primer es fan uns confinaments parcials però el confinament total d'aquesta regió i altres onze províncies del nord d'Itàlia no entra en vigor fins al 8 de març, quinze dies després.
A l'Estat espanyol el primer cas s'havia detectat el 31 de gener, a l'illa canària de La Gomera. En aquell moment, l'amenaça semblava tan llunyana que encara no s'havia decidit la cancel·lació del Mobile World Congress (MWC), la primera gran fira internacional que es va anul·lar a casa nostra per la preocupació per l'extensió del coronavirus. La cancel·lació del MWC, que s'havia de celebrar del 24 al 27 de febrer a Barcelona, no es va decidir fins al 13 de febrer i, en aquell moment, totes les administracions van negar que aquella decisió tingués arguments sanitaris. A Itàlia encara no s'havien detectat els casos de la Llombardia. Aquell 13 de febrer, la ministra portaveu del Govern espanyol, Carmen Calvo, va negar que es pogués justificar per temes de salut: “Com a Govern hem de dir que, per raons sanitàries, no. Som un país que ha seguit les recomanacions estrictes de l'OMS, que tenim un sistema de resposta molt qualificat i molt solvent. És clar que, per raons sanitàries, no”. El ministre de Sanitat, Salvador Illa, va reiterar que “no hi ha cap raó de salut pública” per a la suspensió. L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va dir que la ciutat estava “preparada” per al Mobile.
De fet, el Mobile no es va anul·lar per seguretat sanitària. Van ser les principals empreses que hi havien d'acudir les que van forçar-ne la cancel·lació. La primera va ser la sud-coreana LG, que va dir que “avantposant la seguretat i la salut dels seus treballadors, socis i clients, LG ha decidit cancel·lar la seva exposició i participació en el MWC 2020”. La van seguir la finlandesa Ericsson i les nord-americanes Amazon i Nvidia, i després un total de cinquanta empreses que van fer inevitable la suspensió d'una fira mundial que havia de portar a Barcelona uns 100.000 congressistes.
És significatiu que el primer pas el donés una empresa sud-coreana, perquè aquest país ha estat el que, aparentment, ha sortit més ben parat de la pandèmia, tot i ser un dels primers a ser-ne afectat.
En tot cas, l'anàlisi de l'èxit o el fracàs de les polítiques de cada país per aturar el virus serà feina dels epidemiòlegs i haurà de creuar el nombre de contagiats i morts amb diverses variables com el moment que es va declarar el confinament de la població (quants casos i/o morts n'hi havia en aquell moment); el nombre de llits UCI per cada miler d'habitants; el nombre de sanitaris en proporció, també, als habitants; la densitat de població; el moment que es van començar a fer tests, i si hi van poder influir sobre el contagi factors ambientals i meteorològics, com la calor, la humitat, etc.
El contagi
Un gran debat politicocientífic, en el seu vessant epidemiològic, serà veure per què uns països han sabut controlar l'epidèmia des del primer moment i a d'altres se'ls ha escapat de les mans. I si el tipus de contagi del coronavirus els va fer pràcticament impossible controlar-la o no.
“Els països que ja havien tingut experiència en MERS [síndrome respiratòria de l'Orient Mitjà (de l'anglès ‘Middle East respiratory syndrome’) o SARS —creu Juli Peretó— sabien que una cosa molt important és tallar lescadenes de contagi. Saps que no tindràs la vacuna de bones a primeres i, per tant s'han, de tallar les vies de transmissió. I l'única manera —pot semblar molt primitiva però és l'única eficaç— és agafar la persona infectada i aïllar-la, perquè així el virus no pot passar a un altre”.
Com es fa això i qui ho ha fet?
“El primer que has de saber és qui està infectat. Sobretot en un cas com aquest, que es pot anar infectant altra gent mentre no tens cap símptoma de la malaltia. Si no tens un bon mètode que, amb un grau de fiabilitat acceptable, detecti els infectats, independentment de si tenen febre o mal de gola, no pots fer-hi res”. I, mentrestant, el virus es va escampant. S'han de fer proves i qui en fa més, té més oportunitats. “Ací, fins i tot tenint símptomes, no han arribat a fer la prova. N'hi ha gent que per conversa telefònica, els han considerat infectats i han passat d'ells olímpicament. Aquesta persona s'ha passat setmanes tancada en una habitació i, com que no ha passat de 38º de temperatura, s'ha quedat a casa. Si hagués tingut un problema respiratori, l'haurien ingressat, però si no, no”.
A Corea ha estat la situació antagònica. “Si tenies símptomes o no en tenies, a Corea del Sud et feien la prova. De manera massiva. Això els epidemiòlegs i els estadístics ja saben com ho han de calcular. És com quan fas una enquesta electoral. No li preguntaràs al cent per cent de la població, però pots fer una bona enquesta i aproximar-te a un bon resultat o fer una enquesta dolenta, que no servirà per a res”. Si fas una aproximació poblacional i fas els diagnòstics, calcules les estimacions de la incidència de la infecció. “I quan trobes gent infectada l'apartes de la resta”.
Sobre els contagiats, després se n'ha de fer un procés d'investigació. On era ahir aquest contagiat? I la setmana passada? “A Corea —explica Peretó— això s'ha fet gràcies als mòbils”. La possibilitat de fer aquest seguiment, alerta, “també depèn de l'ordenament jurídic de cada societat i del seu accés a la tecnologia”. A Corea “s'ha fet d'una manera força massiva i això permetia saber amb qui havies estat a menys de dos metres els últims vuit o deu dies. I contactar-hi i dir-li a la gent que s'han de fer la prova. Si això es fa d'una manera dràstica en un període relativament curt, controles la cadena de transmissió”. Però aquesta metodologia es pot practicar “en un país relativament petit amb una tecnologia molt potent, com és Corea del Sud, i amb una població que de seguida accepte jugar a eixe joc”.
La primera opció de Boris Johnson
Al Regne Unit, la primera opció de Boris Johnson va ser la de no practicar un control estricte sobre la població per tal d'afavorir el contagi i tenir la ciutadania immunitzada. “És aplicar la teoria de la immunització poblacional —s'exclama Peretó— sense parar-te a pensar que no parles de conillets d'Índies sinó de persones. Clar, al final la població s'immunitzaria, però el cost en vides humanes hauria estat brutal. Algú li va fer els comptes i li deguera dir: 'Tu assumiràs aquestes xifres de morts?'”. Johnson va rectificar al cap de pocs dies.
“És clar que sobre el paper la teoria funciona —diu Peretó—: Mentre no tens una vacuna, la gent s'immunitza de manera natural. I la manera d'immunitzar-se és infectar-se. D'aquí a final d'any, la majoria dels que no ens hem contagiat amb el virus, ens contagiarem? Sí. Però s'ha de fer en circumstàncies que el sistema sanitari puga absorbir els casos més greus: Quan hi haja equips de protecció més adequats, les urgències i les UCI no estiguen col·lapsades, i la situació siga més assumible, sense el risc de perdre més vides humanes de les imprescindibles per la malaltia”. Tornant a la teoria de Boris Johnson: “És correcta la teoria? Sí. És correcta la pràctica? Èticament, no”.
Les polítiques de prevenció
Un debat que ja s'ha obert però que continuarà se centra en les mesures de prevenció globals que puguen evitar pandèmies com aquesta, provocades per zoonosi. Perquè el fenomen es repetirà, insisteix Peretó. “La probabilitat és que n'hi haja una altra, entre set o vuit anys, igual o pitjor”. Com podem evitar-ho? “Has de ser molt eficaç a l'hora de tallar l'arrel del problema. Com s'estan produint aquests salts d'espècie, aquestes zoonosis, i des de quins animals”.
Els estudiosos d'aquestes zoonosis, els biòlegs i epidemiòlegs que estudien els ratpenats, els camells (portadors del virus MERS), els porcs o els goril·les en són conscients des de fa temps. Però ara se'ls ha girat feina.
“S'està acusant els ratpenats de ser els culpables, tot i que encara no està clar del tot que ho siguen —es plany Peretó—. Quan aquests virus muten i adquireixen la capacitat de saltar d'espècie, normalment no ho fan directament als humans sinó a través d'espècies intermediàries. Però del que es tracta no és d'exterminar els ratpenats. Això és absurd i immoral”.
Peretó creu que cal analitzar com es produeix aquest salt a la nostra espècie i quina responsabilitat tenim els humans. “Ens hem de preguntar com és possible que passen aquestes coses, com comença la grip aviària o les malalties que tenen el porc com a animal intermediari. No anem a prohibir el consum de carn de porc. Seria absurd. Cal buscar les causes i minimitzar el risc”.
En el cas del coronavirus sembla clar que l'origen va ser el mercat de Huanan, a Wuhan (Xina), un lloc on es comercialitzen com a aliment ratpenats i pangolins, l'altra espècie sospitosa —possiblement la intermediària entre ratpenats i humans.
“La Xina ha prohibit ja els mercats d'animals i no crec que es tornin a obrir. Però hi pot haver un mercat negre il·legal d'aquests animals, perquè la medicina tradicional xinesa recomana, per a segons quines afeccions oculars, que et poses excrement de ratpenat als ulls, i, per a d'altres, fer servir escames de pangolí de no sé quina manera”. El risc és evident.
L'Ebola també sembla haver passat als humans pel consum de carn de goril·la mort, òbviament malalt del mateix virus.
“S'han de tancar tots aquests mercats —conclou Peretó— i amb el tràfic il·legal d'aquests pobres animals. A la Xina, a més, menjar pangolins s'ha posat de moda entre els rics. I a hores d'ara el pangolí ja és l'animal protegit amb el qual més es trafica al món. El Govern xinès s'ha de centrar seriosament en aquest objectiu”.
Els polítics han d'escoltar els científics. O l'arribada de la pròxima pandèmia serà inevitable.
REQUADRE
El paper de l'OMS
Quan Donald Trump va anunciar que no pagaria la seva aportació a l'Organització Mundial de la Salut pel presumpte biaix proxinès del seu director, l'etíop Tedros Adhanom Ghebreyesus, el món científic es va esfereir.
La revista Science, de l'Associació Americana per l'Avenç de la Ciència, va recordar que les pandèmies són un problema mundial que no coneix fronteres i no un problema estatal que els polítics es puguen prendre a la babalà. El 20 d'abril, l'editor en cap de Science, H. Holden Thorp, publicava una opinió —pràcticament un editorial— titulada “Why WHO?” (‘Per què l'OMS?’), que recordava que el pressupost anual d'aquesta institució “és inferior a 2.500 milions de dòlars, xifra que s'ha comparat amb el pressupost anual d'un centre mèdic acadèmic de dimensions relativament grans en una ciutat important dels EUA”. Per tant, “un preu reduït per ajudar a tot el món a gestionar aquesta crisi sanitària”. I no oblidar-ne d'altres, com l'Ebola, la malària, etc.
Science reconeixia que la Xina no havia actuat d'una manera prou eficient en el cas del coronavirus. El mateix editor recordava que el secretisme inicial de la Xina havia costat vides. I es refermava en les seves opinions: “Ara ja és clar que els retards i la clandestinitat de la Xina costen vides”. Però afegia que no era l'únic estat culpable: “Malauradament, els retards en les accions d'altres governs i la desinformació també han estat costosos”.
La conclusió era que els EUA —i el món sencer— hauria d'acceptar una realitat doble i aparentment contradictòria: el fet que “la Xina va amagar la propagació inicial del virus” i que “no podem resoldre aquesta crisi sense col·laborar amb la Xina” i, sobretot, sense els científics xinesos. Com a prova, Science recordava que “la majoria dels treballs importants que Science ha publicat durant les últimes sis setmanes ha estat de científics xinesos o han inclòs col·laboradors xinesos”.
L'editorial d’aquesta revista recordava que els EUA havien “venut feliçment el seu deute a la Xina, educant els seus estudiants i deixant que treguin la majoria del nostre material durant quaranta anys”. Si ara “els EUA han decidit canviar aquestes política”, resultarà “impossible” fer-ho “de manera sobtada” i gens recomanable dur-ho a terme “enmig d'una pandèmia global”. En definitiva, la revista americana més influent del món científic li deia a Donald Trump que ara —ara més que mai— no tocava.
En paraules de Kai Kuferschmidt, periodista de Science, la decisió de Trump de castigar l'OMS mentre no quedés clar el paper de la Xina era “com suspendre els bombers mentre intenten salvar la vostra casa de les flames, a l'espera de revisar si els camions van arribar més tard del que haurien d'haver arribat”.
Uns dies abans, el 17 d'abril, l'altra gran capçalera científica, Nature —que té la seva seu a Londres— s'expressava en el mateix sentit. La seva editorial alertava que el fet de tallar el finançament de l'OMS “és especialment perillós per a aquells països amb baixos ingressos en els quals el treball de l'agència és crucial per mantenir els estàndards d'infraestructures de salut pública i també per combatre malalties assassines”. Perquè “els epidemiòlegs, professionals sanitaris i personal logístic de l'OMS supervisen ara mateix més de 35 operacions d'emergència, incloent-hi un brot de xarampió a la República Democràtica del Congo i un de còlera al Iemen”.
El càstig de Trump a l'OMS no li semblava justificat a la comunitat científica, segons Nature: “Els principals investigadors i professionals de la salut pública coincideixen que, fins al moment, en l'actual crisi, l'agència ha ofert el lideratge i ha actuat segons les evidències que ha rebut”.
La decisió de Trump mereix, segons l'editorial, les protestes “d'investigadors, finançadors i governs” i, fins i tot, s'expressava a favor que “els Estats Units també han de fer pressió als seus legisladors a tots nivells”. Si s'atura el finançament nord-americà, afegia Nature, Trump “posarà més vides en risc i garantirà que el món trigui més a sortir d'aquesta crisi”.