I ara, a sobre, una pandèmia demolidora. Després de totes les guerres civils, els períodes de fam i les catàstrofes naturals que han afligit l’Àfrica. El coronavirus es propaga sense parar en un continent que està més mal preparat que tots els altres.
Els estralls que causarà l’epidèmia a l’Àfrica només es poden sospitar: el punt àlgid s’espera que sigui al juliol. Els experts temen que se saturin els ruïnosos sistemes de protecció social i de salut. Plana l’amenaça que hi hagi revoltes a causa de la fam, perquè amb el confinament milions de pobres queden privats de les seves fonts d’ingressos.
En molts països africans, la COVID-19 podria interrompre la tendència a l’alça dels últims temps. Una ombra amenaça el continent que vaig trepitjar per primer cop fa quaranta anys. M’havia imaginat el meu comiat com a corresponsal d’una manera molt diferent. I miro enrere amb una barreja de sensacions.
En realitat, volíem construir un petit centre cultural a la localitat de Longido, un lloc de trobada per als massais, un poble seminòmada que ja no té cap espai en la Tanzània moderna. Nosaltres érem nou joves d’Alemanya conscienciats amb el Tercer Món, com se’n deia aleshores, l’any 1980. Volíem salvar l’Àfrica.
Sota un sol abrasador, fabricàvem maons d’argila per a l’edifici planejat, però aviat ens vam adonar que ni un sol autòcton ens ajudava. Per a ells érem uns blancs ingenus que els volien portar la felicitat amb un projecte sense sentit.
En canvi, va prendre força la idea d’un massai resident a la zona, Esto Mollel, que havia estudiat Sociologia a Austràlia i que havia ideat plans de desenvolupament ambiciosos per a la seva depauperada regió, al nord de Tanzània: carrers, clíniques i preses. El centre cultural n’havia de ser l’inici.
Al final de la nostra acció no s’havia construït cap centre de trobada, sinó un galliner al pati d’Esto Mollel. Amb Esto ens vam fer bons amics i va ser el meu primer mwalimu: un mestre que em va explicar què era l’Àfrica. Esto va morir el gener de l’any 2000 a l’edat de 52 anys. El galliner encara existeix, just al costat de la seva tomba. Quan jo vaig visitar la tanca podrida al desembre, la cleda em va semblar un símbol de l’evolució de l’Àfrica, d’un continent que després de l’època colonial, a partir dels anys cinquanta, va obrir-se pas cap a la independència amb unes elevades expectatives, però que set dècades més tard ha aconseguit uns resultats més aviat modestos.
Aquí, a Longido, vaig tenir per primera vegada la sensació ambivalent que m’acompanyaria al llarg de quatre dècades: un vaivé constant entre el pessimisme i l’esperança. En aquella època Longido era un poblat impersonal amb 2.000 habitants i dues tavernes. No tenia telèfon, ni corrent elèctric ni subministrament d’aigua. Amb el temps la població s’ha multiplicat per set, hi ha aigua potable, electricitat, benzineres i una petita clínica. També té una dotzena de bars de mala mort, molts conflictes socials, més benestar per a uns pocs i més pobresa per a molts.
Des del 1980, a l’escola primària local el nombre d’alumnes gairebé s’ha doblat, fins als 1.118. Les aules tenen un equipament tan humil com sempre: pupitres i bancs de fusta primitius, una pissarra trencada, finestres sense vidres i una calenta teulada de llauna.
“Tenim bons programes didàctics, però no tenim material”, diu Julieth Godfrey. Aquesta professora de matemàtiques de 57 anys assenyala un dibuix a la paret del pati de l’escola: un portàtil amb accessoris, amb inscripcions en swahili: skrini (‘pantalla’), kibodi (‘teclat’), waya (‘cable’). Per als alumnes els únics ordinadors que hi ha són en dibuixos. L’escola té un sol aparell, que utilitzen exclusivament per a feines de gestió, diu Godfrey. “Es diu que l’educació és la via més important per superar la pobresa. Però encara som molt lluny d’aquest objectiu”.
A Longido es pot analitzar una paradoxa que és paradigmàtica de l’Àfrica: el continent ha avançat, però al mateix temps s’ha quedat aturat.
Els últims quaranta anys he viatjat per terra i per aire aproximadament dos milions de quilòmetres dins de l’Àfrica per informar des de més de cinquanta països. Després de tots aquests anys plens de successos, sovint em pregunten: la situació del continent ha millorat durant aquest temps? O no deixa d’anar de baixa, com sovint se sent dir? Jo responc: tant una cosa com l’altra.
Per començar, la pregunta està mal formulada. L’Àfrica sovint és vista com un sol país, com una massa monolítica en crisi, no com un continent divers amb 2.000 llengües i 54 països que han evolucionat de maneres extraordinàriament diferents. Hi ha Estats fallits, Estats arruïnats per guerres civils (com Somàlia), països (com Kènia) que d’alguna manera van tirant; països estables políticament (com Namíbia o Ghana). I finalment hi ha països que tenen èxit econòmic (Botswana, Etiòpia, Ruanda o Tanzània).
Però a tot arreu hi ha milions d’africanes i africans que breguen sempre amb els mateixos problemes: amb la pobresa, l’atur i amb malalties, amb la incompetència d’unes elits corruptes, amb les disputes per la distribució d’uns recursos escassos, que es veuen agreujades pel ràpid creixement de la població i pel canvi climàtic. Des dels índexs d’alfabetització fins al nombre de dentistes per habitant, en molts aspectes l’Àfrica continua estant a la cua en les comparacions internacionals.
Tanmateix, no he donat mai per perduda l’Àfrica com un continent abandonat a les guerres i les catàstrofes. I viceversa: tampoc no soc d’aquells a qui els agrada dissimular les condicions que hi ha en aquest continent, de les quals fan responsables sempre unes fosques potències exteriors i celebren enormement petites històries d’èxit com si fossin un gran ressorgiment. Jo he intentat mantenir-me entremig dels profetes que auguren la fi del món i els romàntics: he procurat ser un “afrorealista”. El meu lema és: la situació és greu, però no pas desesperada.
L’Àfrica amaga un potencial enorme: aquest continent ric en matèries primeres té uns terrenys agraris fèrtils amb grans extensions infrautilitzades. I té una població jove i en ràpid creixement. L’any 2050, quan es calcula que a l’Àfrica hi viuran 2.500 milions de persones, aquest continent serà la llar d’un de cada quatre ciutadans del món. Sobretot la veïna Europa no podrà ignorar més aquesta dinàmica i haurà de superar la seva mentalitat de fortalesa apostant per una autèntica col·laboració: anant més enllà de la por d’una suposada “marea” de migrants i refugiats.
La imatge distorsionada que es fa de l’Àfrica el món exterior s’alimenta, encara avui dia, dels estereotips de l’època colonial. S’oculten les enormes fonts de desenvolupament dels temps recents. Tanzània, el país on em vaig “iniciar” com a corresponsal a l’Àfrica, n’és un exemple revelador.
La metròpoli econòmica de Dar es Salaam, que el 1980 encara era una ciutat adormida i d’estil provincià, està irreconeixible. S’ha transformat en una ciutat moderna amb més de cinc milions d’habitants, amb un ritme incessant, sorollosa, sufocant amb el seu trànsit infernal i desbordant de vitalitat. Al centre s’alça un paisatge impactant de gratacels, davant dels quals les esglésies de l’època colonial alemanya –abans els edificis més alts de la ciutat– semblen miniatures històriques. També els homes massai, que es veu deambular pels carrerons amb els vestits tradicionals, semblen sortits d’un altre temps.
Dar es Salaam va en camí de convertir-se en una megaciutat africana. És un dels aparadors de la transformació vertiginosa que recorre molts països del continent d’ençà del canvi de segle; i que ningú creia possible. Això és deu sobretot a l’augment dels preus de les matèries primeres, que en molts llocs han desencadenat un auge econòmic. Antics països amb una pobresa abundant han registrat, en alguns períodes, els índexs de creixement més alts del món.
Alhora, la revolució digital ha obert nous horitzons. Fa quaranta anys sovint buscava en va una connexió de telèfon fix. Actualment, gairebé mil milions d’africans fan servir mòbils i smartphones. Als centres tecnològics de les metròpolis africanes s’ha desenvolupat un servei com M-Pesa, un sistema de pagament a través del telèfon mòbil que evita el diner en metàl·lic i que ara s’usa arreu del món. L’avenç impetuós de les xarxes socials estimula moviments democràtics en tots els països. Sense aquests mitjans de comunicació, la caiguda de la dictadura al Sudan, ocorreguda l’any passat, no hauria estat possible.
Al centre de Dar es Salaam s’eleva un ostentós centre de congressos fundat i construït pels xinesos. L’enorme edifici sembla un indici de la nova competició per aconseguir les riqueses de l’Àfrica, encapçalada per la nova potència econòmica mundial, la Xina. El gegant asiàtic fa temps que ha superat els tradicionals socis comercials d’Europa i els Estats Units, saqueja a gran escala els recursos naturals africans i inunda els seus mercats amb productes barats. Tanzània, des dels temps de Mao aliada amb la Xina, és un dels països clau de l’ofensiva econòmica.
Als ulls de Zitto Kabwe, de 43 anys, el palau de congressos és un obsequi enverinat: un regal portador de desgràcies. “Ara els xinesos ja controlen tot el sector de la construcció al nostre país”, diu el polític de l’oposició. Kabwe alerta de l’“estratègia imperialista” de Pequín, que recorda a la conquesta i al saqueig del continent per part de les potències colonials europees.
Però els xinesos no solament prenen, també donen: hospitals i escoles, carreteres, ferrocarrils i preses. Es valori com es valori la implacable expansió xinesa, hi ha una cosa pràcticament innegable: amb els seus projectes mastodòntics, en els últims vint anys la Xina ha fet més econòmicament que les ajudes occidentals al desenvolupament en seixanta anys.
El model xinès de desenvolupament dictatorial és més atractiu que Occident, ja que en molts països la democràcia no ha pogut complir la promesa de generar més benestar. Un polític de Burundi va expressar encertadament el dilema fa anys: “Necessitem tres partits o tres àpats al dia?”.
“El nostre president també ho creu. Considera que la democràcia és un obstacle per al desenvolupament”, diu Kabwe. John Magufuli és el nom del president de Tanzània, però el poble l’anomena “buldòzer” perquè acomiada alts funcionaris incompetents, persegueix evasors d’impostos i combat la corrupció.
Amb Magufuli es veu la que és potser la transformació política més decisiva dels temps recents: el president encarna un nou tipus de governant africà, el dictador bondadós. Vol que l’economia prosperi, però els principis democràtics no li importen. Retalla els drets civils, manipula les eleccions i no accepta cap crítica.
Zitto Kabwe viu en carn pròpia l’obsessió de Magufuli per acaparar tot el poder.
L’han tancat a la presó durant mesos per agitació popular i explica que només en els quatre últims anys ha estat detingut vuit vegades. El gener del 2017 va sortir il·lès, amb molta sort, d’un atemptat. Vaig conèixer Kabwe quan encara estudiava Economia. El 2005 va entrar al parlament, on amb 29 anys va ser el diputat més jove, i continua sent un dels crítics més implacables del règim.
Kabwe s’assegura que no ens observin agents dels serveis secrets quan ens trobem a Dar es Salaam. Porta uns pantalons i una americana de color antracita, com solia portar el llegendari primer president del país, Julius Nyerere, que va fracassar estrepitosament en el seu intent d’implementar un socialisme africà. Després de la seva retirada, es van introduir la democràcia i l’economia de mercat, i el país va millorar. “Havíem avançat força”, diu Zitto. “Magufuli ha fet recular el nostre país quaranta anys, a l’època del règim monopartidista”.
Zitto Kabwe representa una nova generació de polítics que aspiren a aconseguir benestar per a tothom i que defensen la democràcia. N’hi ha en molts països africans, tenen bona formació, són cosmopolites i tenen moltes idees de reformes. Topen amb la furiosa resistència de les elits dirigents, dels peixos grossos vells i corruptes que saquegen els seus Estats i que tenen tota mena de socis comercials de l’hemisferi nord: marxants de matèries primeres, negociants d’armament, evasors d’impostos o banquers que blanquegen els seus milions robats.
Els abusos de poder, una mala gestió pública i una corrupció endèmica són les causes principals dels problemes de l’Àfrica: en això han canviat poques coses durant el meu temps com a corresponsal. Probablement la principal decepció és que la meva pàtria d’elecció, Sud-àfrica, ha estat portada a l’abisme per la gestió d’una banda criminal. Precisament el país més ric, amb diferència, del continent, que amb Nelson Mandela va obrir-se pas amb plena esperança cap al futur i que era un exemple il·luminador per a l’Àfrica. Els alliberadors no van aprendre res dels errors postcolonials: és com si és repetís la història. Des de començament del segle XX, el continent ha estat marcat pels efectes de la independència dels països, en molts joves Estats hi ha hagut fatals dictadures militars que es finançaven a través dels seus aliats ideològics a Moscou, Washington o París.
El 1993, quan em vaig traslladar a Sud-àfrica, semblava que s’iniciava una nova època. A Berlín havia caigut el mur i la Guerra Freda era història. El règim racista blanc de l’apartheid va haver de capitular, i arreu del continent ressonaven els clams de llibertat. Però aviat va resultar que la democràcia, obtinguda amb la lluita d’amplis moviments populars, només era una façana darrere la qual persistien les antigues estructures de poder.
“Cal un segon alliberament; però, aquest cop, dels nostres governants autoritaris”, diu Kabwe mentre aixeca els punys com un boxejador. Kabwe es vol presentar a les pròximes eleccions presidencials contra Magufuli, si el règim el deixa presentar. “He passat per un infern, ja no m’espanta res”, reconeix Kabwe al cap d’una estona a la terrassa de casa seva. La seva dona, amb la filla petita en braços, diu: “Cada vespre estic contenta quan arriba a casa viu”.
Solucions africanes per a problemes africans: aquest és el lema que porta escrit la Unió Africana a les seves banderes. Amb l’Agenda 2063 vol crear una zona de lliure comerç continental, un continent sense fronteres que seria l’espai econòmic integrat més gran del món. Ja es veurà si, un cop més, el pla d’acció queda només en una promesa buida. Els llastos heretats són enormes. El continent encara pateix les conseqüències tardanes del colonialisme; encara està marginat, té poca veu en l’escenari geopolític i és discriminat massivament per un sistema econòmic mundial injust: l’Àfrica subministra matèries primeres i productes agraris no processats, però la creació de valor es fa en altres llocs. A més, la seva agricultura fràgil es veu greument perjudicada per les importacions barates altament subvencionades de la UE.
I a això cal sumar-hi nous desafiaments preocupants: el terrorisme islamista, que s’estén sobretot a les àrees pobres del Sahel; el canvi climàtic, que l’Àfrica és dels llocs on més afecta malgrat que els africans són dels que menys contribueixin a les seves causes. I, finalment, la superpoblació en algunes regions.
D’altra banda, però, el ràpid creixement poblacional podria passar de ser una condemna a una sort, com ensenya l’exemple dels tigres asiàtics: allà l’alt nombre de joves en edat de treballar juntament amb un percentatge baix de vells, en combinació amb una política industrial metòdica, potencia el desenvolupament econòmic, fet que al seu torn ha portat a un retrocés de la taxa de natalitat. El dividend demogràfic, però, requereix una millor política educativa i una millor planificació poblacional. I molts governs africans encara són lluny de preocupar-se per això. De fet, el president de Tanzània, John Magufuli, proclama exactament el contrari: insta les dones del seu país a “obrir els ovaris”.
Molts pronòstics alimenten l’etern clixé que l’Àfrica continuarà sent un receptor d’ajuts socials mundials. Però si la pròxima generació de governants dugués a terme reformes fonamentals, l’Àfrica podria convertir-se en un continent de futur. D’això n’estan convençuts els intel·lectuals africans del postcolonialisme. En el seu llibre Afrotopia, per exemple, el sociòleg senegalès Felwine Sarr insta els seus compatriotes a vèncer el complex d’inferioritat i a fer-se càrrec del seu destí.
Sarr, a través del retorn a formes de producció tradicionals i respectuoses amb l’entorn, reflexiona sobre alternatives a la religió occidental del creixement i al capitalisme depredador i destructor. Postula fins i tot un “gir civilitzatori” per salvar el nostre planeta, que podria iniciar-se a l’Àfrica.
Amb el coronavirus, però, un perill imprevisible amenaça el continent. No cal ser cap profeta per predir que la pandèmia eixamplarà la bretxa mundial entre Estats pobres i rics.
Què queda després de quaranta anys en un continent meravellós i contradictori? Milers d’imatges, records, coneixences, vivències felices i experiències desoladores. He informat sobre guerres civils, canvis violents de règim, sequeres, períodes de fam i epidèmies com la sida o l’ebola, i també sobre la vida quotidiana pacífica totalment normal. He parlat amb presidents i caps d’Estat, amb empresaris, líders religiosos i nombrosos homes i dones que d’una manera admirable porten les regnes de la seva existència. També s’han creuat al meu camí persones malvades, militars, senyors de la guerra i assassins de masses. Entrevistant les víctimes d’excessos de violència en miserables camps de refugiats, l’ofici de periodista sovint m’ha semblat una cosa obscena.
També he pogut viure celebracions alegres, com quan han estat deposats dictadors com Mobutu (a l’antic Zaire) o Robert Mugabe (Zimbàbue) o com quan va passar a millor vida un tirà com Sani Abacha (Nigèria). Al Sudan del Sud he sentit un profund menyspreu per l’actitud bel·licosa i la cobdícia de les bandes de poderosos que estan a punt d’arruïnar l’Estat més jove del món.
Són inoblidables dos esdeveniments dels anys noranta. Aquella va ser la dècada en què es van fer realitat el somni més bonic i el malson més terrible de la història de l’Àfrica postcolonial: la fi de l’apartheid i el genocidi de Ruanda.
A la tardor del 1994, mentre a la Ciutat del Cap celebràvem l’elecció del primer president negre, Nelson Mandela, al bell mig del continent 800.000 persones eren assassinades i la comunitat internacional ho contemplava sense fer res. La majoria de corresponsals no havíem vist venir aquell crim contra la humanitat, i això a dia d’avui encara m’ho recrimino.
Calen experiències positives i potents imatges de contrast per superar moments baixos com aquells. Hi ha companys que a l’Àfrica han perdut la fe en la humanitat. Jo, en aquest continent, la hi he trobat: en la cultura de l’hospitalitat dels africans i les africanes, en la seva disposició a ajudar i en la seva franquesa. I en la seva capacitat de resistència per fer front a les circumstàncies més desfavorables. La força primitiva de la música, les deïtats naturals i els mites de la creació, l’amor fati: aquests són tan sols alguns dels regals que l’Àfrica m’ha fet.
I quan he estat assegut en despatxos empolsegats d’universitats africanes davant de venerables professors amb corbates arrugades i els he sentit explicar coses sobre la història mil·lenària i les tradicions del seu continent, sovint m’he preguntat, fins i tot després d’anys fent-hi de corresponsal: però, de fet, què sabem sobre l’Àfrica?
Traducció d'Arnau Figueras