El 8 de maig de 1945 l’Alemanya nazi es rendia. Acabava així la Segona Guerra Mundial a Europa. Gernacions sortiren als carrers de París, Londres, Nova York... per celebrar la victòria de la coalició democràtico-comunista contra el nazi-feixisme. Però les brutalitats pròpies del conflicte estaven lluny d’acabar-se. Almenys per als alemanys i els seus antics col.laboradors. A partir d’aleshores s’inicià el que la historiografia comença a conèixer com «la pau salvatge», un període que tingué una durada diferent segons els països i que es caracteritza per la repressió brutal dels vençut, amb assassinats massius inclosos i la neteja ètnica més important de la història.
Pau salvatge. La història de la repressió fora de tot control i llei dels alemanys vençuts, just després de la Segona Guerra Mundial, ha resultat incòmoda per als vencedors. La premsa britànica, francesa, nord-americana... no se’n feia mai ressò dels fets. Poques veus s’alçaren contra aquesta barbàrie i el generalitzat i interessat silenci. Tothom s'estimava més mirar cap a una altra banda davant l’assassinat massiu de la població alemanya dels Sudets -la de les regions de Moràvia, Silèsia i Bohèmia, unides des de 1918 en l’estat que s’anomenà Txecoslovàquia, que durà fins el 1992-, contra el segrest de milions de soldats alemanys per part de la Unió Soviètica -molts dels quals moririen de maltractaments i fam-, contra les violacions de milions de dones i nenes alemanyes.... Una de les veus crítiques fou la de George Orwell, que era d’esquerres i que va expressar, poc abans de la seva mort el 1950, que «el tracte que reberen els alemanys derrotats fou un terrible crim que ha quedat impune».
Va quedar impune perquè es volgueren tapar els excessos repressius. Als països de l’Europa oriental -en especial a Polònia i Txecoslovàquia, on hi hagué més salvatjades contra els vençuts- que caigueren sota el control de la Unió Soviètica es decretaren amnisties per aquells fets. A França, on hi hagué tot tipus d’abusos, inclosos assassinats, el poder s’estimà més oblidar-ho tot i elevar a rang d’orgull nacional la resistència contra l’ocupació nazi, a pesar que en realitat els resistents foren molts pocs...
Amb els transcórrer dels anys s’imposà el més absolut silenci sobre la massiva i brutal repressió extra judicial contra els alemanys i els seus col·laboradors als diferents països. No ha estat fins fa poc que alguns documentals de televisió han atret l’atenció sobre aquells fets. El titulat «La pau salvatge», de 60 minuts de durada, dirigit per Peter Molloy el 2015, de producció britànica, és possiblement el més complet i el que ha donat nom a l’episodi històric referit; se’l pot consultar per internet.
Tres anys abans, el 2012, l’historiador, també britànic, Keith Lowe, havia publicat Continent salvatge, una anàlisi descarnada sobre el que passà a partir de la rendició nazi de maig de 1945. «Imaginem un món sense institucions». Així comença el seu llibre Lowe. Talment era el que passava. «Un món sense governs, escoles o biblioteques, que no disposa de mitjans d’informació ni lloc d’esbarjo. Un món en el que no funcionen els trens ni telèfons, ni hi ha bancs ni botigues, en el que les fàbriques han estat desmantellades i les carreteres destruïdes. Pitjor encara: no hi ha menajr ni seguretat». No és una obra de ciència ficció. És el retrat fidedigne de la realitat de l’estiu de 1945 a molts indrets europeus, sobretot a la part oriental.
Amb l’armistici no arribà la pau sinó la venjança, explica Lowe. La reconstrucció, el Pla Marshall, l’ordre, la recuperació de la vida... sí, va ser així en alguns llocs, pocs, però no només va ser així. També existí una altre realitat, molt sòrdida, que s’ha volgut silenciar i oblidar. La de bandes d’homes armats que feien el que volien. La de centenars de milers de dones prostituïdes. Milions d’altres dones violades. Camps de concentració reoberts on s’hi amuntegaven milers d’alemanys, molts d’ells militars però també civils.... «Fou una venjança atroç i despietada, fins el punt que les tècniques més salvatges d’extermini i neteja ètnica es reprodueixen d’un extrem a un altre del continent (..) amb especial virulència en aquells països que, com Polònia, més havia sofert» durant l’ocupació nazi.
L’autor divideix el llibre en quatre grans apartats: les seqüeles de la guerra en forma de morts, malalties, fam i migracions forçades; la repressió més brutal després de la derrota nazi en uns moments en que no existia gairebé enlloc llei i ordre ni res semblant a tribunals legalment constituïts; la neteja ètnica a l’Europa oriental -inclosa, novament, la persecució de jueus -; i, finalment, analitza les guerres derivades, com la civil a Grècia.
Un bon resum de la «pau salvatge» és, en paraules de l’autor esmentat, que «els que més sofriren la ferocitat de la guerra, més despietats es mostraren amb els seus antics botxins, fins el punt d’imitar-los sense remordiments».