L’entrada a la casa de l'actriu, una casa al barri d'Horta, es converteix en un gag com els que la Sardà protagonitzava a la televisió, el mitjà que la va fer popular quan ja feia anys que tenia els colzes pelats de fer teatre. Obre la porta un noi jove. Deu ser el seu fill. Fa cara de sorprès. "La Rosa Maria Sardà?". "Sí, un moment. Mareeee!"
Quan ja estic a punt de pensar que m'han confós amb algú altre, apareix la secretària i em diu que passi. La casa és de colors clars. Mobles modernistes i de disseny harmonitzats. Un piano blanc de paret. I de seguida una galeria coberta que dóna al pati. "La Rosa acaba d'arribar. Es canvia i ara baixarà". La secretària prepara l'atrezzo per a l'actriu. Un tallat, un paquet de tabac i un encenedor. Breus minuts després, quasi sense fer soroll, Rosa Maria Sardà entra en escena. Somriu. Un vestit gris, senzill, i espardenyes d'anar per casa. Cabells mullats i pentinats enrere. Sense maquillatge. L'actriu sense màscara. Li demano que em parli de la Rosa Maria Sardà actriu. Però l'entrevista encara és freda. I em diu, seca, que no sap què vol dir la-Rosa-Maria- Sardà-actriu. "Ser actriu és un ofici que es va aprenent amb els anys. Es una cosa que avança, que sempre canvia, que es manté viva, que corre amb el seu temps. Mal comparat, seria com la medicina: mai no se'n sap prou, sempre s'ha de continuar explorant, investigant".
—Des de petita sempre ha estat en contacte amb el teatre, però s'hi va enganxar perquè l'ambient l'hi portava o perquè hi tenia una tirada especial?
—Jo penso que va ser perquè a casa feien teatre. Però potser, si no n'hagués fet ningú de la família, a mi també m'hauria interessat. Però bé, no va ser mai una cosa sobtada. El diumenge tothom anava a teatre al barri, era una cosa habitual.
—Recorda un moment concret en què decideix de ser actriu?
—Jo sóc una persona que no es posa mai fites a aconseguir a la vida. Sóc poc ambiciosa i poc organitzada. Jo feia teatre i ja m'estava bé el teatre que feia aleshores, el teatre d'aficionats. Però es va donar la circumstància que un parent meu tenia amistat amb un senyor que treballava en un teatre. Els faltava una actriu. Feien una obra que acabàvem de fer nosaltres a Sant Andreu i el meu parent m'hi va portar perquè em sabia el paper. Era la companyia de la Dora Santacreu i el Carlos Lucena. Després d'aquella obra ja m'hi vaig quedar. Potser si no hagués estat per aquesta circumstància, jo no hauria pres mai la decisió de ser actriu professional. Qui sap. Això no es pot saber mai.
—Vostè no ha passat per cap escola de teatre com fan avui els joves que van a l'Institut del Teatre, per exemple.
—Ara les coses han canviat molt i afortunadament la gent té un millor nivell de vida i es pot permetre d'estudiar. Ja sé que ara mateix les coses són molt difícils, però no estan pas tan malament com quan jo començava. En aquell moment, jo no em podia plantejar d'anar a una escola. Havia de treballar i dur diners a casa. Ho vaig fer des dels 14 anys. No vaig poder fer uns estudis superiors i menys encara una especialització com hauria estat la del teatre.
—El fet que ara tots els actors i actrius passin per una escola pot crear una mena d'estil o manera de fer uniforme a l'hora d'actuar?
—A través dels anys he anat coneixent la majoria del professorat de l'Institut del Teatre i em sembla que són unes persones honestes, incapaces de crear un prototip com l'Actor's Studio. Són força honestos.
—S'ha plantejat de fer classes en algun centre d'ensenyament teatral?
—Una vegada, i no recordo si era l'Institut, em van demanar per fer classes i vaig dir que no. Em sento incapaç d'explicar per què, a l'hora d'actuar, una cosa s'ha de fer així o aixà. Em sembla que no tindria prou arguments per a explicar res. És una qüestió de budells, això meu. Explicar què és un actor en abstracte, a mi em costaria molt.
—El Terenci Moix i el Benet i Jornet són els seus dos autors...
—Són família meva...
—Està. d'acord si diem que Moix li va promoure la part còmica i Benet i Jornet la dramàtica?
—Jo crec que cadascun va fer el que li surt de dins, sense pensar en mi, en un principi. El Terenci va fer una versió d'El Knack sense pensar en mi perquè no em coneixia. En canvi jo vaig fer el paper i a partir d'aquí ens vam fer amics. El Papitu Benet i Jornet va escriure Una vella, coneguda olor i no em coneixia. Jo vaig fer-hi un paper i d'aquí ve la nostra amistat. Cadascun ha fet la seva via i ha estat després que m'han trobat com a intèrpret. He provat de servir-los i diguem que han quedat contents. I jo també. No crec que un actor tingui un aspecte còmic i un de dramàtic. A mi em sembla que un actor és com el blancli blood o la plastilina. L'actor ha de prendre les formes de la peça que li han encomanat. Després hi intervé el públic. És la gent qui tria el que li agrada d'un actor. Per això de vegades passa que un actor s'encasella en uns papers determinats perquè la gent ha decidit que aquell personatge i aquella manera de fer és la que vol i la que compra. Però, d'això, tampoc no n'hem de fer massa cas.
—Vostè no és un exemple d'encasellament, però...
—No. Però hi ha gent que només em coneix perquè els he fet riure a televisió. Als escenaris, i si no ens remuntem a Yo me bajo en la pròxima, només he fet teatre del que en diuen dramàtic.
—Abans em deia que no era ambiciosa. El seu germà Xavier Sardà ha dit més d'una vegada que vostè era qui era malgrat vostè mateixa. És exacte, això?
—Em sembla que sí, ell m'ho diu sempre.
—Déu n'hi do per no haver-hi posat ambició, doncs...
—Jo hi he posat feina, però no he anat mai amb una idea pre-concebuda de vull fer això o vull arribar a ser allò altre. Per fer el que a mi em sembla que s'ha de fer, no tinc ni tots els atributs necessaris ni he nascut en el lloc adequat. En aquest sentit, Catalunya no té res a veure amb els Estats Units o Anglaterra. Aquí, viure del meu treball, poder triar la feina que més m'abelleix fer és un èxit tan clamorós que voler-ne un altre seria demanar massa. No vull dir, amb això, que trobi que sóc fantàstica i que el que faig sigui fantàstic.
—Quan feia referència als Estats Units o a Anglaterra, a les seves tradicions en teatre i cinema, i connectaria amb aquella frase que ha repetit més d'un cop, que a vostè li hauria agradat ser la millor actriu del món?
—Sí, però no podent ser-ho... Als Estats Units i a Anglaterra tampoc no ho hauria estat, la millor del món, eh. Jo crec que aquí hi ha un grapat de bones actrius i actors. No és per res, però aquí, dónes un cop de peu a terra i en surten divuit com jo, si no cent vuitanta. Llavors, que tu siguis el més bo...
—S'ha dit més d'un cop que aquí és terra d'actrius més que d'actors, Ho creu així?
—Sí. De fet jo crec que aquesta és terra d'escriptors, de músics i d'arquitectes i de cantants d'òpera, més que no d'actors o actrius.
—Però n'hi ha una pila d'actrius...
—Sí i molt bones, però no tenen una projecció com la dels cantants d'òpera, pintors o músics... Però sí que hi ha millors actrius que actors.
—I parlant de projeccions, una de les sortides dels actors d'aquí continua sent Madrid...
—Jo no m'he mogut de Barcelona.
—Però va anar afer Madre Coraje.
—Sí, però si m'hagués hagut de refiar d'això en aquesta vida... Hauria passat més misèria que aquella família, que la família de Mare Coratge. Els programes de televisió, els he fets sempre des d'aquí...
—Vostè creu que ha estat una actriu amb sort?
—Sí, sí que podem parlar de sort. Ja fa trenta anys que em dedico a això. (Ara ja dic trenta perquè feia molt temps que deia 25 i em va semblar que ja havia de canviar, però no me'n recordo). Però el que se'n diu carrera, no va ser pas fulgurant, la meva. Sort... va ser ben bé perquè m'hi vaig entossudir. Em vaig quedar allà i vaig pensar, alguna cosa en faran, de mi...
— Una dona amb sort?
—És que no sé què és la sort. Si tenir sort és no ser beneita, mantenir-me en vida i anar tirant, sí, jo crec que tinc sort. Perquè no he nascut en un lloc on la gana mata les criatures, on no hi ha guerra contínuament. He nascut en un lloc on la cultura se m'ha negat durant molt de temps, se m'ha amagat, però he pogut provar d'olorar- la amb esforç. Si tenir sort és tenir uns quants amics, i en un món com el nostre, caminar amb els dos peus i que el cervell et funcioni mínimament, i tenir feina, sí, tinc molta sort. Ara, em sembla que el que em preguntaves era una altra cosa... Doncs, no, no en tinc de sort. Jo crec que sóc una persona d'anar fent. Mai ningú no m'ha sentit queixar-me, només la gent que m'importa. Si no me'ls estimo, la gent, tant me fot...
—L'any 1980, en una entrevista que li feia Joan de Sagarra, vostè deia que en un temps havia estat molt romàntica però que aquest mateix romanticisme li havia fet mal...
—No me'n recordo, pots pensar. Jo de vegades bec una mica i no controlo el que dic (riu).
—Alguna vegada li han robat algun paper?
—No ho he sabut,
—Algun cop havia dit que li hauria agradat molt fer la Colometa, de La Plaça del Diamant.
—Sí, però no me'l van pas robar...
—Feia referència a la Colometa en teatre...
—Sí. Jo sempre l'havia volgut fer perquè trobava que tenia molt de mi. Però quan la van fer en cinema és lògic que busquessin el físic d'una actriu que fos més adequat.
—A més, l'actriu triada, la Sílvia Munt, va ser qui finalment va agradar a la Mercè Rodoreda, no?
—No sé com va anar això.
—Al capdavall, la Colometa en teatre no es va arribar afer.
—Amb el Lluís Pasqual n'havíem parlat. Fins i tot el Papitu havia fet un primer esborrany del primer acte. L'obra havia de ser un monòleg, però no es va dur a terme. A la vida hi ha moltes coses que es queden pel camí.
—El seu contacte amb el Lliure va venir pel Llimis Pasqual.
—I pel Fabià Puigcerver, que jo coneixia d'abans. El Fabià ja va col·laborar amb la Trinca al Mort de gana show. Però, de fet, que jo comencés a treballar amb ells va ser a partir de la Sopa de pollastre amb ordi que vaig fer a Horta amb Josep Muntanyós.
—Al Lliure, hi col·labora però no s'hi queda gaire.
—No, tampoc no m'ho van demanar i això no és un retret. Vaig fer Rosa i Maria durant dues temporades i llavors em van incorporar a El Balcó. I després, és igual, tant si sortia als espectacles com no, la meva amistat amb els del Lliure va continuar i hem col·laborat moltes vegades. Jo sempre he estat una freelance, i amb el Lliure no ens ho vam plantejar si em quedava o marxava... El nostre contacte ha estat com a mi m'agrada, un tracte que no angoixa. Com el tracte que tinc amb els meus amics, un tracte que no ens aclapara, ni a uns ni altres.
—L'única vegada que ha format companyia pròpia va ser amb el Duet. Hi ha pensat alguna altra vegada?
—No, no hi crec en això. Si tothom que té una mica de credibilitat fes companyia pròpia hi hauria mil companyies. A mi, em sembla que la gent s'ha d'ajuntar per fer una obra i posar-s'hi tothom alhora, independentment de qui sigui el cap o la cua. Ho trobo una mica antic, això de fer companyia. Ja fa temps que la gent es mou d'una altra manera, que a mi em sembla més atractiva i funcional.
—Les dones que ha interpretat a l'escenari, la majoria són dones de caràcter, dones fortes. Vostè és així, també?
—No ho sé, diuen que sí. Explicar com sóc em costaria molt i, a més, no n'ha de fer res ningú.
—Però vostè se sent més a prop d'aquestes dones?
—Més a prop que, per exemple, de la Maria d'Una vella, coneguda olor o de la nena de Quan la ràdio parlava de Franco?
—Potser és que la gent vol veure en vostè una dona forta com la Glòria de L'Hostal de la Glòria o la versió que va fer de la Marta de Terra Baixa, una Marta menys desemparada del que la gent podia recordar.
—Però és que la Marta no en tenia res, de fleuma. Tu llegeixes l'obra, la Marta no és fleuma, al contrari. Mira, quan feia teatre d'aficionats, quan era jove, em deien que era una gran ingènua. Potser el fet que no era gaire bufona ajudava a fer que hagués de ser una mica més així, no ho sé; no sé què et dic. Quan m'ha tocat de fer papers de dona feble també n'he fets. He fet una Fedra que és una dona superfeble.
—Què és el que vol fer com a actriu de teatre i encara no ha fet?
—Jo no em poso fites. Hi havia un personatge que des de jove m'agradava molt, que és l'Anna de Mare Coratge i ja l'he fet. Això no vol dir que no el torni a fer.
—Treballar amb Josep Maria Flotats?
—Treballar amb el Flotats és una cosa a fer i que em semblaria molt bé, sempre que ell volgués i tingués un vehicle perquè jo treballés. Ja s'ha plantejat algun cop, però per raons X, de feina, etc., no hi he pogut ser. És una cosa que un dia o altre succeirà
—Va començar afer tasques de direcció a Lorenzaccio i després a L'Hostal de la Glòria. Ara prepara la direcció de Fugaç, de Benet i Jornet.
—Estem a les beceroles d'aquest espectacle.
—Direcció, en fa perquè li agrada o perquè representa un grau de maduració?
—Jo vaig començar a dirigir perquè el Fabià va creure que ho havia de fer. Jo li deia: Em sembla que t'equivoques, i ell replicava: Si m'equivoco, mira, ja prou que es veurà. I jo vaig dir-me que si una de les persones que entén més de teatre en aquest país et diu que ho has de fer, no sóc qui per a dir-li que no, i endavant les atxes. I no va sortir pas malament, al contrari. La comèdia va anar molt bé. Ens vam trobar molt bé a l'hora de treballar. Pel motiu que sigui. Potser jo no hauria sabut mai que m'agradava la direcció, si no ho hagués fet; que podia ser útil. La gent s'ho ha cregut i hi tornem.
—La gent s'ho ha cregut i a vostè li aporta coses, no?
—A mi em continua fent por perquè tens molta responsabilitat. Pots abocar-los a tots pel penya-segat. Però sempre ho dic quan ens reunim, no n'hi ha cap de ruc i molt serà... que quedi malament.
—Quan es posa a dirigir actors els fa una mica de mare també?
—No ho sé, això els ho hauries de preguntar a ells. Jo vaig per allà i no ho sé.
—Però, això de la Sardà maternal que ha sortit a més d'un lloc és veritat?
—Jo em penso que aquestes coses no les he dites mai. I en tot cas et remeto a allò que t'he dit de la copa, de la beguda. Jo, quan dirigeixo, em sento com el sparring de l'actor i li dic "pega, pega". Això sí que recordo haver-ho dit.
—Fa un temps que escriu, veritat?
—Sí, això m'ho fa dir el Papitu perquè és un pesat. Però jo no estic escrivint, jo escric coses.
—Són unes memòries?
—No, no. I ara! No són gens interessants les meves memòries i no crec que sigui ningú per a escriure memòries. M'han explicat coses que més o menys m'han quedat i llavors jo agafo l'anècdota i la faig servir...
—No és un dietari tampoc.
—No. Podríem dir que són unes narracions.
—No té pensat de fer-ne res, d'això?
—No. El que passa és que a mi em serveix i em diverteix molt de llegir-ho amb els meus amics.
—Més d'una vegada ha dit que el que no li agrada del teatre és el que l'envolta.
—El que menys m'agrada del que envolta el teatre és el desconeixement de la majoria del públic del que és el teatre i per a què serveix. D'aquesta visió que la gent de teatre som diferents o estranys o especials. El teatre és un servei públic.
Quan acabem de parlar, Rosa Maria Sardà busca unes fotos per a il·lustrar l'entrevista. Sempre parla d'ella mateixa, en tercera persona, quan se les mira. "Aquest gest és molt d'ella, veus? Aquesta altra és maca, te la deixaria, però està emmarcada. Llàstima".
L'entrevista s'acaba al rebedor, quan la Sardà m'acomiada. Em fixo en tot de fotos familiars exposades damunt una tauleta. "Aquest és el meu fill amb el Terenci, el Xavier i jo; aquests, dos germans més: aquest és el de l'Otto Sutz. Els meus pares de joves. La mare era més arregladeta que ell. Aquest és el Joan, el germà que se'ns va morir de sida ara fa cinc anys. Era maco, eh?... La vida és un tango..."