Fins i tot enmig de la crisi econòmica més profunda, hi ha un sector que viu amb tota certesa una situació especial: les crítiques al capitalisme. Quan el creixement decau i puja l’atur, agafen volada les veus que pronostiquen la imminent ensulsiada del capitalisme, la globalització i l’economia de mercat. Això ja va passar quan a mitjan segle XIX Karl Marx va elaborar la seva teoria, i es va repetir quan, fa més de deu anys, la crisi financera va fer trontollar l’economia mundial.
Aquesta vegada està passant el mateix. Uns veuen que ha arribat l’hora d’un “model econòmic just”; d’altres reclamen una “globalització positiva”, i el cervell de l’SPD Kevin Kühnert pren la paraula per dir que en la crisi actual s’han posat de manifest “els excessos d’un mercat desbridat”.
Les profecies de la fi del capitalisme són tan antigues com el sistema mateix. Però ha resultat ser més resistent del que afirmen els seus crítics; i ara també ho torna a ser.
El coronavirus no ferirà de mort el capitalisme, l’economia de mercat i la globalització. Senzillament no es donen les condicions perquè es produeixin uns moviments tectònics i unes transformacions sistèmiques d’aquesta magnitud. Per històrica que sembli aquesta pandèmia. Els sociòlegs han identificat tres criteris que s’han de complir perquè tingui lloc un canvi revolucionari. Es pot explicar amb els termes “causa”, “alternativa” i “retrocés”.
Per tal que la gent deixi enrere un pilar fonamental de la seva vida quotidiana, aquest element ha de ser percebut com la causa dels seus problemes. Però el desencadenant dels estralls actuals no és una mala evolució del sistema econòmic, sinó un virus. Es pot acusar el capitalisme de moltes coses, però no del fet que a la Xina hi hagi gent que tingui una predilecció per certs animalons no ben cuits del tot.
Tampoc no hi ha alternatives funcionals. Veneçuela i Corea del Nord, que oficialment es declaren socialistes, no són llocs anhelats, ni en temps lliures de pandèmia. Els quaranta anys de socialisme posats en pràctica en territori alemany tampoc no entren dins els capítols de més èxit de la història econòmica.
Finalment, una crisi contribueix a dir adeu a pràctiques tradicionals només si aquestes ja estaven en retrocés abans. Michael Zürn, director del Wissenschaftszentrum de Berlín, posa com a exemple la Segona Guerra Mundial. El conflicte bèl·lic va accelerar la dissolució dels imperis colonials, una evolució que ja havia començat abans. Certament, la guerra comercial tramada pel president Donald Trump amb la Xina i Europa ha frenat l’intercanvi internacional de mercaderies, però la odissea econòmica de l’inquilí de la Casa Blanca no és un atemptat contra el capitalisme, i encara menys un intent de canviar el sistema.
En l’actualitat, la majoria de països del món continuen apostant pel capitalisme, en major o menor mesura. Deixen a emprenedors privats la producció de cotxes, mobles o paper de vàter, i no és l’Estat qui n’assumeix la direcció. Pel que fa al subministrament dels productes al client, la majoria de governs confien en els mercats, en què els preus es basen en l’oferta i la demanda.
L’extrem al qual és capaç d’arribar l’esperit emprenedor privat s’ha posat de manifest amb la crisi del coronavirus quan ha calgut fabricar prou mascaretes i aparells de respiració. Les dificultats han desaparegut en un temps breu. El pla quinquennal d’una economia estatal socialista no ho hauria aconseguit mai, perquè la crisi no hauria estat prevista a l’hora d’aprovar el pla.
Les millors alternatives de moment també les produeix el capitalisme mateix. N’han sorgit diverses variants. El capitalisme renà, l’anglosaxó, l’escandinau i moltes més. Les diverses manifestacions del capitalisme donen resposta a particularitats, preferències, desitjos de canvi i veritables deficiències de cada societat. Així, la qüestió social del segle XIX va conduir no pas a la superació del capitalisme, com pronosticava Marx, sinó a la seva reforma. Els governs van introduir institucions de seguretat vital –per exemple les pensions públiques– i van fer que el sistema fos acceptable per a amplis grups socials.
La breu competència amb el socialisme es va decantar del costat del capitalisme perquè aquest sistema va demostrar ser més eficient i perquè generava més benestar per a la gran majoria de la població. “El vici inherent del capitalisme és la distribució desigual de la riquesa. La virtut inherent del socialisme, en canvi, és la distribució equitativa de la pobresa”, va sentenciar irònicament Winston Churchill, partidari del capitalisme.
Aquesta vegada el capitalisme també sobreviurà als que el donen per mort. Sempre cometen els mateixos errors, com analitza el sociòleg Francesco Boldizzoni en un llibre publicat fa poc sobre els pronòstics erronis dels crítics del capitalisme: miren fixament la bola de vidre per llegir-hi el futur i al final només es veuen a ells mateixos. Consideren que els problemes greus del seu temps són el mal fonamental del capitalisme, escriu Boldizzoni. A vegades és l’empobriment de les masses, d’altres la concentració de poder en mans de magnats o l’endeutament creixent el que presumptament ha de portar a la ruïna del sistema. Dit d’una altra manera: els crítics es donen massa importància a si mateixos.
Per això sempre s’equivoquen. Infravaloren la capacitat d’adaptar-se i de reformar-se dels actors. “Els punts febles de les profecies no complertes reflecteixen al mateix temps molts punts forts del capitalisme”, escriu Boldizzoni, que es considera un socialdemòcrata.
Un exemple històric il·lustra l’obsessió amb el present de tots els que han teoritzat la fi del capitalisme. A final del segle XIX preveien que durant els decennis següents els carrers de Nova York, que aleshores ja era una capital mundial del diner, quedarien submergits en una capa de metres d’excrements de cavall si el trànsit continuava creixent tan de pressa. El capitalisme es va ocupar, com bé sabem, que sorgís una alternativa al quadrúpede: el cotxe, que, tanmateix, 130 anys després de la seva invenció contribueix a agreujar un altre problema mediambiental encara més gros, el qual encara no té solució.
Capitalisme i ecologia no són contraris, com molts crítics volen fer creure en relació amb el canvi climàtic. Fa tres o quatre dècades els rius encara semblaven clavegueres i els boscos morien per la pluja àcida. Avui dia hi torna a haver zones de bany al Rin i al Ruhr, de les xemeneies en surten menys gasos tòxics; i això, malgrat el creixement constant. La tècnica mediambiental crea nous llocs de treball i, per tant, benestar. Les obres de reparació del capitalisme el propulsen constantment cap a coses noves. Tanmateix, el creixement –el seu lubricant perpetu– no sempre significa que es consumeixin més recursos naturals, sinó que es facin servir més bé o que es protegeixin. Per això no hi ha cap motiu per suposar que sigui incompatible amb la protecció del clima, al contrari. Si s’encareix l’impacte mediambiental, alguns emprenedors enginyosos busquen de seguida maneres de solucionar-ho. Renunciar a consumir, doncs, no és l’única via per protegir el clima.
És la capacitat pràcticament inesgotable de renovar-se el que conforma la resistència de l’economia capitalista. La capacitat d’innovació, que assegura la seva supervivència, es fa palesa no solament en nous productes, sinó també en la manera com es produeixen. La fabricació en cadena i recentment la mobilitat de l’oficina contribueixen a la seva capacitat de perpetuar-se igual com el recompte de les hores treballades i la prestació per desocupació.
Evidentment, la crisi del coronavirus també deixarà les seves empremtes: a partir d’ara el capitalisme serà diferent. Sembla inevitable que l’Estat hi tindrà un paper més destacat. Seguint les polítiques per combatre la crisi, l’Estat ampliarà massivament la seva influència en l’economia. Moltes empreses només superaran el tràngol amb ajudes públiques o fins i tot amb participacions governamentals minoritàries, com és el cas de Lufthansa. Però això no implica un canvi de sistema. No ho oblidem: durant molt de temps la companyia aèria va ser majoritàriament de titularitat pública i, tot i així, Alemanya va passar a l’economia de mercat.
La càrrega de deute creixent no modificarà essencialment el caràcter de l’economia de mercat. Alemanya i altres països industrialitzats han fet front a piles de deute més grans. La comoditat amb què es pot viure amb enormes compromisos es veu amb l’exemple del Japó, un país amb uns deutes que s’eleven a gairebé 2,5 vegades la seva producció econòmica anual.
La globalització també podria patir un canvi. Molts productes que han adquirit valor durant la crisi quan han escassejat, d’ara endavant probablement es produiran cada cop més a l’interior del país. El millor exemple d’això són les mascaretes. Això no vol dir, però, que la globalització faci marxa enrere o que comenci un procés de desglobalització. Al contrari: sembla perfectament possible que la divisió mundial del treball visqui una nova empenta després del coronavirus.
Moltes empreses reconeixen que és arriscat dependre d’un sol lloc de fabricació per als seus subministraments. Abans aquest lloc únic sovint era la Xina. Quan el govern de Pequín va ser el primer de decretar un confinament, les repercussions econòmiques es van notar a tot el món. Les empreses faran bé, doncs, de diversificar a partir d’ara les cadenes de subministrament, i de fer-ho a escala mundial.
Malgrat la seva capacitat de resistència, el capitalisme –com qualsevol altra obra humana– no té cap garantia de durar eternament. Però mentre creï un ordre econòmic i mentre obtingui guanys fins i tot de les protestes contra ell mateix, no serà tan fàcil d’eliminar del món.
Al capitalisme se li pot aplicar una llei d’evolució infal·lible. El capitalisme del futur serà diferent de tres maneres. Serà diferent de l’actual, diferent del passat, però sobretot: diferent del que diuen els pronòstics.
Traducció d’Arnau Figueras