Força poblacions catalanes s’han sumat a l’onada global de manifestacions antiracistes, esperonades per l’assassinat de l’afroamericà George Floyd a mans de la policia dels Estats Units. Les protestes han obert el meló sobre el racisme sistèmic present als estats europeus, fins al punt que, entre altres debats, s’ha reiniciat la necessària reflexió sobre la presència d’estàtues en honor a referents colonials a la via pública. N’és un exemple la retirada, a la ciutat belga d’Anvers, de l’estàtua del rei belga Leopold II, responsable d’un genocidi al Congo, o la polèmica sobre el tractament de la figura de Winston Churchill, que ha portat a l’alcalde londinenc, Sadiq Khan, a anunciar que no es retirarà de la ciutat cap estàtua de l’exprimer ministre.
La influència d’Estats Units en el pensament i l’activisme europeus no és nova. Audre Lorde (Estats Units, 1934-1992) va deixar un llegat de lluita antiracista en el seu pas per Berlín, del 1984 fins la seva mort. Les visites de la poeta, activista pels drets civils, feminista i lesbiana, tal com ella es definia, van esdevenir un dels grans revulsius de l’activisme afroalemany de les darreres dècades del segle XX, en propiciar la creació d’aliances polítiques i en ser referent per a una generació d’autores afroalemanyes com ara May Ayim, Katharina Oguntoye o Ika Hügel-Marshall. Autora d’obres com The cancer diaries (1981) o Sister Outisder. Essays and Speeches (1984), Lorde va fer una defensa aferrissada de l’erotisme femení com a eina emancipadora.
A més a més, és l’autora de la cèlebre frase “les eines de l’amo no desmantellaran la casa de l’amo”. Lorde va pronunciar la cita en una conferència organitzada pel New York Institute for the Humanities per denunciar el privilegi de les dones blanques i heterosexuals dins l’acadèmia, esperonant el debat sobre si les institucions –polítiques, acadèmiques, punitives– eren reformables o bé, inevitablement, sempre perpetuarien biaixos de gènere, ètnia i classe, en ser erigides en base al privilegi blanc, masculí i benestant. La frase s’ha convertit en una cita habitual de l’activisme feminista i antiracista. El dilema formulat per Lorde té punts en comú amb l’abolicionisme defensat per altres referents com Angela Davis, que exigeix la fi del sistema penitenciari dels Estats Units, en ésser considerat una de les principals eines de repressió contra la població afroamericana. Reclams apareguts durant les protestes per l’assassinat de Floyd, com ara el defund the Police (treure finançament a la policia) són hereus del llegat de Davis, Lorde i altres militants pels drets civils.
Si bé la influència de l’activisme afroamericà envers l’europeu ha tingut efectes positius, igual que el #MeToo n’ha tingut per parlar d’abusos sexuals arreu del món, no s’ha d’oblidar que es produeix en un context d’imperialisme cultural estatunidenc i anglosaxó. Això ha marcat la producció del coneixement feminista, queer, antiracista i postcolonial d’arreu del món. En primer lloc, aquestes àrees d’estudi són curulles d’obres sobre països que eren colònies britàniques, sobretot, o franceses, perquè els seus autors parlen llengües com l’anglès o el francès.
En segon lloc, tant a nivell activista com acadèmic, la influència anglosaxona ha tendit a la imposició de marcs referencials que no han acabat d’encaixar a la realitat d’altres territoris. En el cas de la comunitat LGTBIQ+, l’antropòleg Tom Boellstorff parla de “la cultura del doblatge”: agafant el cas de les pel·lícules doblades, en què els llavis dels actors no coincideixen amb els mots escoltats, Boellstorff explica com les categories gai o lesbiana no s’acaben d’ajustar a la diversitat sexual, afectiva i de gènere dels països del sud-est asiàtic. És per això que hi ha moviments activistes d’Àsia que prefereixen el terme queer (persona que qüestiona les fronteres establertes entre sexes, gèneres i expressions de gènere) que no pas el paraigua LGTBIQ+, a fi de senyalar la seva disconformitat amb les classificacions europees.
Finalment, l’activisme nord-americà té el risc d’amagar els referents, o genealogies de lluita, antiracistes, feministes o LGTBI/queer autòctons. N’és un exemple el debat sobre el paper des les revoltes d’Stonewall en el desenvolupament del moviment LGTBI a Catalunya i Espanya, i sobre fins a quin punt hi ha més activistes catalans i espanyols que coneixen l’activista trans i afroamericana Marsha P. Johnson, una de les artífexs d’Stonewall, que no pas Mir Bellgai i Roger de Gaimon, creadors, el 1970, del Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual. Al moviment feminista català, hi ha moltes més activistes familiaritzades amb les aportacions interseccionals de les militants i teòriques afroamericanes que no pas amb les de les catalanes, com Maria-Mercè Marçal o M. Aurèlia Capmany.
Aquest fenomen és present en les manifestacions d’aquests dies. Moltes persones blanques s’han sentit interpel·lades a manifestar-se contra el racisme quan han assassinat un afroamericà, i no pas quan, el cinc de maig, un home de setanta anys va matar a trets a Manuel, un home gitano que passejava pels voltants de la finca de l’assassí, perquè creia que el volia robar. Tampoc s'ha demanat una investigació per esclarir la mort de Manuel Fernández Jiménez a la presó d'Albocàsser, a l'Alt Maestrat, ara fa tres anys. Si hi ha un equivalent a Espanya i a Catalunya de la repressió que reben les persones afroamericanes és la situació de la comunitat gitana, afectada de pobresa endèmica i de segregació per barris.
A Catalunya i Espanya també hi ha violència policial. El Centre Iridia apunta que, dels 76 casos sobre violència policial que ha portat en els últims anys, en el 43% la persona afectada és racialitzada. Un informe enviat a diversos organismes de les Nacions Unides, creat per l’equip d’implementació del decenni afrodescendent a Espanya i Rights International Spain, documenta una setantena d’incidents racistes i pràctiques institucionals discriminatòries durant l’estat d’alarma. Aquesta setmana, El País ha publicat el vídeo que va registrar la “mort violenta accidental”, segons la jutge Teresa Inés Sánchez Gisbert, del jove de 18 anys Iliass Tahiri a mans de sis agents d’un centre de menors l’1 de juliol de l’any passat. La gravació mostra com el jove no va oposar resistència, però que tot i això sis persones, un responsable del centre i cinc guàrdies de seguretat, porten el noi, emmanillat, a una habitació petita, el posen panxa avall a un llit, el lliguen de peus, mans i abdomen i es col·loquen sobre seu per immobilitzar-lo. Igual que Floyd, tot indica que Tahiri tampoc va poder respirar.
Així doncs, caldrà veure si les protestes per George Floyd a Catalunya tenen un efecte semblant a la visita de Lorde a Berlín i es converteixen en el catalitzador per reivindicar, perquè ja hi és, desenvolupar i afinar un marc de pensament antiracista que s’ajusti a la realitat catalana i que, a la vegada, sigui adoptat per la societat blanca i per les institucions. Fins ara, molts polítics s’han mostrat més propensos a fer-se la foto (hashtag #BlackLivesMatter) a les manifestacions que no pas depurant els cossos policials –com hem vist en el cas Arasa– o fent un política valenta en relació a la presència als espais públics de simbologia racista i colonial.