Carrers estrets, ombrívols, amb una certa humitat relativa, preserven l’essència històrica d’una vila amb vocació de capital. La identitat de Tortosa en parla i, si girem la mirada cap al passat, la història no en deixa cap mena de dubte: si la Via Augusta, en temps de romans, abandonà la projecció rectilínia paral·lela a la costa per atansar-s’hi, fins fa poc menys de tres dècades el traçat ferroviari entre Barcelona i València dibuixava una exasperant paràbola cap a l’interior que afegia un temps preciós al laboriós trajecte i posava a prova la paciència del viatger.
Tortosa s’ha guanyat, justificadament, la categoria capitalina, per haver estat una vila d’alta factura cultural i una cruïlla de cultures en època medieval i en temps del Renaixement; amb rellevància política, per descomptat, i seu d’un gran poder eclesiàstic concretat en un bisbat que ha estès els seus tentacles per les terres d’interior i per l’extrem septentrional de les muntanyes de Castelló. És per tot això que cal dedicar-li una jornada.
Tortosa és, a més, una vila fluvial, epicentre d’una activitat secular lligada a l’Ebre i fruit d’una identitat col·lectiva forjada en estreta relació amb el riu. A Tortosa han arribat i eixit mercaderies i persones vingudes de terra endins o de mar enllà. Només cal llegir Jesús Moncada: la seua literatura perdria part de la seua essència sense la presència vertebral del curs fluvial.
En tot cas, el Camí de Sant Jaume no desaprofita l’oportunitat de viure l’experiència ebrenca, raó per la qual inicia el trajecte per la Via Verda que discorre paral·lela. El portal del Romeu, a Tortosa, ha de representar simbòlicament el quilòmetre zero d’aquest viatge. La històrica porta, presidida per un sant Jaume pelegrí, testimonia la tradició jacobea de la vila.
La Via Verda descriu llargues rectes, àmplies paràboles i suaus pendents, com pertoca a un traçat ferroviari. Pel que en l’actualitat ha estat convertit en carril ciclista i pedestre circulava el tren que cobria el trajecte entre La Puebla de Híjar i Alcanyís, amb final de trajecte a Tortosa. El projecte, d’ample ibèric, va ser inaugurat el 1895, però no seria fins el 1942 que el tren arribaria a Tortosa. El projecte, que havia de perllongar-se fins al port de Sant Carles de la Ràpita tot passant per Amposta, no arribà a veure la llum. El servei del Sarmentero deixaria de funcionar definitivament el 1973. Avui, a l’estació de Bot, un antic vagó fa les funcions de bar per a socórrer l’acalorat ciclista que recorre la Via Verda.
Fins que el Camí de Sant Jaume no s’atansa al riu, a Xerta, els primers quilòmetres esdevenen un pur tràmit enmig d’una plana agrícola riberenca, on el taronger malda per mantenir el seu protagonisme. A Xerta haurem recorregut quinze quilòmetres, suficients per a fer-hi un recés i, a poder ser, tastar la taronja local, una de les més preuades de la contornada. Sense haver d’abandonar la Via Verda, l’estació del ferrocarril serveix refrescos i aliment. Fins i tot, posa a disposició de l’usuari un lloguer de bicicletes que li permetrà descobrir aquesta antiga artèria ferroviària. A l’eixida del poble, aigües amunt, destaca l’assut. És, amb tota probabilitat, el projecte hidràulic més significatiu que s’haja dut a terme en aquest tram de riu, amb els seus 300 metres d’amplària. L’assut de Xerta va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de Monument Històric l’any 2002. El seu origen incert ha produït una intensa activitat especulativa: hi ha qui l’atorga als romans, d’altres a la cultura andalusina. En tot cas, no és fins a mitjan segle XV quan n’apareix la primera referència concreta com a punt de captació d’aigua per mitjà de dues sèquies, que no es construirien fins segles més tard: el 1857 el Canal de la Dreta de l’Ebre, i el 1910 el de l’Esquerra.
És l’assut, també, el punt on el viatger apreciarà un canvi substancial del paisatge: apareixen les primeres formacions muntanyoses, i fins i tot el riu és contingut per parets i vessants agrestes. La Via Verda penetra, ara, en un escenari calcari, angost, on predomina la verticalitat mineral. L’ascenció del camí és progressiva, sempre moderada. Túnels i miradors s’alternen al llarg del camí; la monotonia inicial del viatge deixa pas a l’admiració d’aquest cosmos rocallós, de parets i barrancs profunds. El riu Canaletes ens acompanya fins al balneari de la Mare de Déu de la Fontcalda, en terme de Gandesa. El nom no deixa cap mena de dubte de la temperatura de l’aigua en aquesta surgència natural: els 38 graus inviten a un agradable bany.
Situat al peu d’un circ de muntanyes de formes impossibles, el complex termal perviu en una dolça decadència. La ubicació, aïllada, va seduir una petita comunitat de frares trinitaris a finals del segle XIV, que van acabar abandonant el lloc a causa de les dificultats de comunicació que imposava la zona. Va ser a finals de segle XIX quan s’activà l’activitat balneària i un complex que aniria creixent amb el pas de les dècades: habitacions i petits apartaments poblen uns edificis d’estil eclèctic, dolçament decadent. Durant els mesos d’estiu un bar-restaurant auxilia els estadants i visitants accidentals.
El Camí de Sant Jaume abandona en aquest punt la Via Verda per escapar de l’abrupte laberint de les serres de Pàndols i Cavalls a través de la vall del Frare, corredor natural cap a la geografia oberta i amable de la Terra Alta.
Gandesa acull el pelegrí. La capital de la comarca s’assenta enmig d’una solució montuosa, entapissada de vinya i d’olivera, de contorns esmolats i de llum intensa, tant com el vent de dalt, que hi bufa sovint. Gandesa ofereix suficients atractius per a fer-hi nit i dedicar-li algunes hores. L’amant del vi trobarà ací l’epicentre de la zona amb Denominació d’Origen Terra Alta i un dels cellers signats per l’insigne Cèsar Martinell, artífex de les catedrals del vi.
L’amant de la història no hauria de passar per alt el Museu de la Batalla de l’Ebre, que recupera la memòria d’un dels episodis més sagnants i funestos de la Guerra Civil, succeïts entre l’estiu i la tardor del 1938 en aquestes terres. Una ingent mostra de peces, armament, documents i uniformes d’ambdós bàndols componen un recorregut expositiu que es completa amb peces majors i recreacions d’espais bèl·lics i alguna reproducció a escala de models de l’aviació.
A pocs quilòmetres, el Poble Vell de Corbera d’Ebre conserva els estralls de la destrucció provocada pels bombardejos de l’aviació franquista. L’escena, encara avui, posa la pell de la gallina: territori de la desolació, amb restes de carrers empedrats, una església sense coberta i un silenci dens. Poca cosa més. Tot i que el pelegrí ha de seguir el camí en direcció oposada, farà bé de tornar-hi per recórrer aquests i altres espais de la Batalla de l’Ebre, tot seguint l’anomenada Ruta de la Pau. Alguns d’aquests, com el Memorial de Camposines, al terme de la Fatarella, han estat museïtzats; en d’altres, com a la Cota 705 de la serra de Pàndols, l’homenatge en record de les víctimes no passa d’un gest senzill. El recorregut el completen un grapat de centres d’interpretació temàtics: a Batea, on finalitza el recorregut per Catalunya del pelegrinatge que ens ocupa, s’hi troba el dedicat al sistema sanitari en temps de guerra i les innovacions dutes a terme per l’exèrcit republicà. Per Vilalba dels Arcs discorre la variant d’aquest tram del Camí de Sant Jaume. Al poble, que va ser un dels fortament castigats durant la contesa, el visitant trobarà un centre d’interpretació dedicat a les trinxeres com a espais defensius de primer ordre de l’exèrcit republicà durant els 115 dies que durà la batalla.
De Gandesa a Batea
Eixim de Gandesa pel camí asfaltat que mena a la Creu de Saboga. La ruralitat de la Terra Alta s’intensifica a mesura que avancem cap a la comarca veïna del Matarranya. Transitem per una geografia de contrastos acusats, en què la bondat d’una terra ondulada és interceptada per l’aspror de les serres de Pàndols i Cavalls, i per la severitat de les moles calcàries del massís del Port. En aquest parc natural, la natura sobreviu a una orografia que li posa les coses difícils: parets de conglomerat i barrancs d’una profunditat abismal deixen poques escletxes per a circular-hi. La cabra, ama i senyora del lloc, hi deambula amb agilitat. Amunt i avall.
A la creu de Saboga, a pocs quilòmetres de Gandesa, el pelegrí podrà optar pel ramal que es dirigeix a Vilalba dels Arcs, o bé seguir directament a Batea, a set quilòmetres de distància. Si optem per la primera alternativa, els estilitzats aerogeneradors del parc eòlic de Torre Madrina, ubicat al capdamunt de la serra de les Puntes, l’escortaran durant bona part d’aquest trajecte. En dies de vent, el soroll transforma la deambulació en una autèntica tortura sonora.
Vilalba dels Arcs no arriba en l’actualitat als set-cents habitants. El seu centre ha estat catalogat Bé Cultural d’Interès Local, i els porxos que es conserven a la plaça de la Vila en són la Joia de la Corona. Els primers dies de la Guerra Civil, a Vilalba es va viure un dels episodis més cruents d’aquell estiu del 36, amb una batalla campal dins del nucli urbà que durà més de vuit hores i en la qual moriren vint-i-tres persones. El pelegrí no podrà abandonar el poble sense visitar la Casa Coll. La residència, d’origen medieval i situada al carrer Major, alberga el museu del Camí de Sant Jaume de l’Ebre i per la simpatia històrica que ha mantingut amb el carlisme, una exposició permanent del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, que defensà aquestes terres durant la Guerra Civil.
Batea és el darrer poble de Catalunya pel Camí de Sant Jaume de l’Ebre. Més enllà, s’estén la Franja de Ponent i la comarca aragonesa del Matarranya. De fet, és el riu Algars qui fa de frontera entre ambdós territoris. Sinuós, serpenteja entre els pobles d’Arnes, Arenys de Lledó i Caseres, en el breu viatge des del seu naixement al massís del Port fins a desguassar a l’Ebre. A Batea, el pelegrí haurà de decidir si continua el camí o bé si atura ací la seua aventura jacobea. En qualsevol cas, el poble mereix perdre-s’hi: el seu casc urbà preserva la memòria medieval, quan l’enclavament va ser territori templer primer i transferit posteriorment a l’Orde de l’Hospital. Per Batea han passat romans, visigots i sarraïns; ha viscut i patit guerres, estralls de la fil·loxera als seus ceps i una petita revolució a principis del segle XX amb l’emergència de les fassines, destil·leries d’aiguardent; hi han abundat, també, molins: una dotzena en total. Cal passejar-se, doncs, pels seus carrers. El carrer Major fa d’artèria principal; sota els seus porxos, els arcs apuntats generen una perspectiva de profunditat i un joc de clarobscurs. Hi deambulem fins l’església de Sant Miquel, coneguda també com la catedral de la Terra Alta, malgrat no gaudir de la citada categoria.
Entre els carrers medievals de Batea s’amaga la capella de sant Roc, en un passat situada als afores del poble. Barroca, discreta i de planta rectangular, amb una bonica porta d’arc de mig punt conserva una imatge de sant Roc amb la característica vestimenta de pelegrí i el seu gos com a única companyia. Nascut a Montpeller, sant Roc va pelegrinar a Roma. Al llarg del seu camí es va dedicar a atendre els malats de pesta, afecció que patiria més tard i l’obligaria a retirar-se en solitud. És un sant sanador al qual es consagraven temples, per tal de protegir les poblacions de la pesta. Lluny de l’epidèmia, sant Roc ens recorda, avui més que mai, que el camí es fa a peu, que en la lentitud rau la veritable essència de l’autoconeixement. El pelegrí, lector, viatger, acaba ací el seu viatge per Catalunya. Podrà continuar la ruta compostel·lana, si així ho desitja, a través d’Aragó, però això serà matèria per a escrits dels nostres veïns de Ponent. Nosaltres hem de deixar-ho ací.