Salma Akhter va escoltar parlar del virus per primera vegada en la fàbrica tèxtil en què treballava. Estava asseguda davant la màquina, al segon pis, cosint cremalleres de pantaló. “Rente’s les mans amb sabó”, recorda que deia un dels supervisors a través d’un altaveu. “Un virus de la Xina ha arribat a Bangla Desh”.
Prompte, les treballadores en van rebre més advertiments. “No et lleves la màscara mentre estigues a la fàbrica”, van sentir Akhter i les seues companyes. També van ser ruixades amb desinfectant abans de començar la jornada laboral. Però no va ser fins el 26 de març quan Akhter, de 24 anys, va patir les conseqüències de la pandèmia en primera persona quan la seua fàbrica va haver de tancar. Una setmana més tard va ser informada, a través d’un missatge de text, que havia estat acomiadada.
Akhter seu al seu llit en el seu apartament amb dues habitacions. Duu una màscara facial i un mocador al cap decorat amb flors. Quasi no té estalvis. “Com se suposa que sobreviurem ara?”, es pregunta. “He de pagar el lloguer i hem de menjar”.
La jove viu en Gazipur, una ciutat industrial amb més d’un milió d’habitants i centenars de fàbriques tèxtils. Desenes de milers de costureres treballen ací, cosint productes per a empreses de tot el món. Els seus salaris, ben baixos, mai no serien acceptats a Europa.
Milers de milions perduts en comandes cancel·lades
Durant molts anys, Bangla Desh va viure de les promeses simples de la globalització: els països rics tenien accés a productes barats i les persones dels països pobres, a canvi, se’n beneficiaven. Però des de l’arribada del coronavirus, aquest sistema ha col·lapsat.
En bona part d’Europa els carrers comercials han estat deserts durant setmanes. Ara comencen a obrir novament. Les botigues de roba permeten l’entrada limitada de persones. A mesura que la indústria s’enfronta a pèrdues d’ingressos i a acomiadaments, bona part de la pressió econòmica s’allarga. Només a Bangla Desh, les empreses estrangeres han cancel·lat o suspès comandes per valor de 3.000 milions d’euros durant les últimes setmanes. Entre les companyies hi ha gegants del tèxtil com ara Primark, C&A o l’empresa espanyola Inditex, propietària de Zara, per a la qual treballa Akhter fent cremalleres.
Moltes empreses podrien deixar de comptar amb llocs de treball a l’estranger en un futur. Als països on s’aixequen les restriccions, la demanda tarda a recuperar-se. Les persones poden tornar a fer compres, però moltes encara desconfien a l’hora de xafar el carrer. I és possible que moltes no s’ho puguen permetre: només a Alemanya, més de 10 milions de treballadors han vist retallada la seua jornada laboral -i per tant també el seu sou. Alhora, als Estats Units hi ha 38 milions de persones que han demanat durant les darreres setmanes la prestació per cobrar l’atur.
Menys de 105 euros al mes
Però en tota cadena de subministrament, els més febles sempre són els més perjudicats. Per exemple les dones com Akhter. Vora una quarta part dels quatre milions de treballadores del tèxtil de Bangla Desh han perdut els seus llocs de treball en les darreres setmanes. Mentrestant, centenars de milers de treballadores del sector a Cambodja, Myanmar o l’Índia pateixen una situació similar.
Segons Alexander Kohnstamm, director de la Fair Wear Foundation, la crisi ha evidenciat un problema fonamental en la indústria tèxtil mundial. “Molta gent del sector ha confiat en un model de negoci que depèn de grans volums de producció i petits marges de benefici. Ara no hi ha reserves per sobreviure a la crisi”, afirma. Això s’aplica a grans empreses de roba a Europa i també als propietaris de les fàbriques a Bangla Desh, i són les treballadores les qui més ho pateixen. A diferència dels treballadors del sector a Alemanya, a Bangla Desh no tenen estalvis personals ni serveis socials als quals acudir.
Khondaker Golam Moazzem comparteix una visió similar de la situació. Moazzem és el director acadèmic del centre d’estudis Center for Policy Dialogue a Dhaka, capital de Bangla Desh. “La majoria de les treballadores del tèxtil pateixen seriosos problemes financers a hores d’ara. Totes dependran de l’ajuda alimentària del Govern”, avisa.
Akhter, per exemple, va rebre el seu últim salari, pagat en efectiu, a mitjan abril: un total de 9.800 taka, poc menys de 105 euros. És el salari mínim, suficient per pagar lloguer i menjar, però no li arriba per estalviar res. “No tenim diners per sabó ni per protegir la casa”, lamenta. Una pastilla de sabó costa 40 taka, vora 40 cèntims d’euro.
El Ministeri de Cooperació Econòmica i Desenvolupament d’Alemanya ha demanat a les empreses que “complesquen amb la seua responsabilitat amb els treballadors dels proveïdors de tota la cadena de subministrament, també durant la crisi”. Empreses com ara Otto i Tchibo s’han compromès a participar en un paquet d’ajuda del Govern alemany per a fabricants del tèxtil, deia recentment el portaveu del Ministeri. L’objectiu és ajudar les empreses a reformular el seu ritme de producció per fer màscares facials. El Ministeri també manté converses amb el Govern de Bangla Desh per ajudar-lo amb un programa que li permeta continuar pagant salaris als treballadors del sector del tèxtil. El Govern del primer ministre Sheikh Hasina ja va prometre als propietaris de les fàbriques 541 milions d’euros en ajudes a finals de març perquè pogueren continuar pagant les mensualitats dels empleats. Però els pagaments no s’han efectuat. Segons una enquesta realitzada per la Universitat BRAC de Dhaka, vora la meitat de tots els treballadors no van rebre el seu salari corresponent a les dues primeres setmanes d’abril.
Fam i malalties
La indústria tèxtil ha estat una font de patiment important per Bangla Desh en el passat. Fa set anys un edifici es va esfondrar i van morir més d’un miler de persones, quasi totes elles costureres. Però les fàbriques també han estat l’origen de bona part de la prosperitat al país, i molts dels avanços socials que s’han produït es deuen a aquest sector.
En particular, moltes dones han pogut trobar treball i un sentit d’empoderament. De fet, les dones a Bangla Desh treballen avui tant com els homes. A més a més, la taxa de fertilitat ha caigut al mateix temps que l’esperança de vida ha augmentat dels 53 als 72 anys. I alhora, Bangla Desh és un dels pocs països en desenvolupament en el qual hi ha més xiquetes que xiquets a les escoles.
“Les mares solteres i les treballadores de la llar han trobat treball en la indústria tèxtil. Aquest ofici ha canviat les nostres vides”, reconeix Akhter. “Si les fàbriques tanquen, totes les dones moriran de fam”.
La indústria tèxtil de Bangla Desh és ara la segona més gran del món, després de la de la Xina. Recentment ha generat vendes de vora 40.000 milions de dòlars, que representen el 84% de les exportacions totals del país i el 13% del seu PIB. No és exagerat dir que aquest sector és el motor de l’economia de Bangla Desh. I recentment, aquesta economia havia estat creixent a un ritme anual del 8%. En canvi, aquest any podria créixer només un 2%, segons els pronòstics del Banc Mundial, amb el bloqueig que Bangla Desh ha hagut d’imposar per aturar la propagació del virus SARS-CoV-2, fent la situació encara més delicada. La fam i l’atur han augmentat, mentre que les malalties, que d’altra manera serien més senzilles de tractar, creixen a un ritme que fa feredat.
Moazzem, economista, pensa que és possible “que la indústria tèxtil es recupere en sis mesos o en un any”. Així va ocórrer durant la crisi financera. Llavors, la demanda mundial del tèxtil es va recuperar després d’un breu parèntesi. La producció a Bangla Desh va tornar al seu ritme.
Però perquè això torne a ocórrer, Bangla Desh ha de ser capaç de fer exactament això: produir. Per aturar la propagació del coronavirus, totes les fàbriques van haver de tancar temporalment. Ara, tot i que la demanda és baixa, molts propietaris pensen que no es poden permetre el luxe de mantenir les fàbriques tancades. Els fabricants de tèxtil de països com ara el Vietnam o la Xina, que de moment semblen haver deixat enrere el pitjor tram de la pandèmia, atrauen clients novament, cosa que porta els propietaris de les empreses de Bangla Desh a preocupar-se per allò que el gerent de Fair Wear, Kohnstamm, anomena “circ ambulant”, referint-se a companyies que es mouen d’un país a altre a la recerca dels costos més baixos de producció.
“Un dilema brutal”
Les autoritats de Bangla Desh, fins i tot, van fer una crida a les més de 4.000 fàbriques del país perquè reobriren quan abans. L’Associació de Fabricants i Exportadors de Roba de Bangla Desh (BGMEA) ha emès una sèrie de pautes per garantir la seguretat dels treballadors durant la pandèmia. Demana a les costureres que respecten distància entre elles, que utilitzen màscares facials i que es renten les mans amb regularitat. Però Kohnstamm diu que la pregunta que s’han de fer és si s’obeiran aquestes noves normes.
Els propietaris de fàbriques que es troben sota pressió econòmica podrien decidir que la seguretat és una cosa que no es poden -o que no volen- permetre. I en aquest cas, és possible que no se n’hagen de preocupar per les conseqüències. Al capdavall, ningú revisa si les fàbriques segueixen els protocols de seguretat, atès que les inspeccions estan actualment prohibides per la preocupació del govern que els inspectors puguen transmetre el virus de fàbrica en fàbrica.
El president de BGMEA, Rubana Huq, va titllar la situació com “un dilema brutal”. Si les fàbriques resten tancades, la gent, literalment, podria morir de fam. Però si les fàbriques tornen a obrir, la gent també corre el perill de morir. Moltes de les infeccions per coronavirus es concentren en els barris marginals de Bangla Desh que envolten les fàbriques.
Treballadores com ara Akhter tenen més por a un futur sense treball que a contagiar-se de la malaltia. Mentrestant, l’espai que Akhter comparteix amb altres vuit famílies és un lloc perfecte perquè es propague la infecció. Vora trenta persones comparteixen dues cuines i dos banys. Els veïns també comparteixen espai per penjar la roba que s’ha d’assecar al pati.
Akhter, que té 24 anys, ha treballat en la indústria tèxtil des que en tenia 16. Normalment, no seria difícil per a algú com ella, amb tota la seua experiència i habilitat, trobar un nou treball. “Però qui està contractant ara?”.
Tot i que ara les fàbriques tornen a obrir. I ella vol tornar-ho a intentar.