Ens situem en un dels primers dies del judici contra Harvey Weinstein. Als passadissos del jutjat de Manhattan es va produir un debat entre els reporters que esperaven per entrar. El motiu era un tuit de Ronan Farrow.
En aquell moment s’estaven escollint els membres del jurat, però Farrow havia anunciat per Twitter que a través d’una font interna s’havia assabentat que a gairebé cinquanta dels candidats els havien enviat a casa perquè havien afirmat haver llegit Catch and Kill, el llibre de Ronan Farrow.
En els processos penals als EUA la tria del jurat té com a objectiu trobar membres del jurat tan imparcials com es pugui. Però qui hagués llegit el thriller documental de Farrow, segons afirmava la piulada, estava massa ben informat. Qui hagués llegit com Farrow havia recopilat els indicis dels delictes de Weinstein mentre unes forces obscures havien intentat aturar les investigacions del jove periodista, ja no podia ser imparcial.
En aquell moment Farrow era considerat gairebé com un sant. Sense la seva feina, sense les seves peces d’investigació publicades al New Yorker, possiblement no s’hauria arribat a celebrar aquell judici. Molts detalls dels actes d’assetjament sexual de Weinstein es van conèixer gràcies als textos de Farrow, que s’havien publicat l’octubre del 2017. Més endavant va ser distingit amb el premi Pulitzer.
El tuit semblava un esclat inusual de fanfarroneria per part d’un autor que fins aleshores era conegut per la modèstia i la humilitat que mostrava. Però allò també era una cosa típica de Farrow. Un cop més, era el relat perfecte. Tot quadrava. Informant sobre els esdeveniments, Farrow també n’influenciava el transcurs. D’aquesta manera, els últims anys el fill de Mia Farrow i Woody Allen s’havia convertit en l’encarnació d’un periodisme compromès i moralment superior. Tot gairebé massa bonic per ser veritat.
“Ronan Farrow és massa bo per ser veritat?”, es preguntava ara el New York Times en un llarg pamflet. Ben Smith, el nou redactor de mitjans del diari, havia investigat per comprovar els casos destapats per Farrow sobre Weinstein i altres exclusives. Havia descobert el següent: els fils narratius de Farrow sempre eren “ irresistiblement fílmics”. Tenien “personatges heroics i malvats inconfusibles i sovint deixaven de banda fets i detalls complicats que es poden presentar amb menys dramatisme”. Farrow, deia Smith, a vegades renuncia a comprovar afirmacions, per exemple algunes de fetes per les denunciants de Weinstein, o a corroborar-les amb investigacions complementàries. Insinua conspiracions, deia Smith, que no pot demostrar.
Dos anys i mig després de les primeres informacions destapades, després de diversos processos judicials complexos i també d’acusacions en mitjans no sempre clares, ens anem adonant de l’enorme dificultat i confusió que suposa corroborar els fets en els casos de #MeToo. En el seu atac contra Farrow, Smith assenyala que en les revelacions de #MeToo més convincents hi ha contínuament paràgrafs densos que interrompen el fil argumental i on apareixen contradiccions i incongruències.
La ingent dificultat de trobar relats lineals i causalment raonables en aquests casos es va posar de manifest fa uns quants mesos en el procés a Nova York contra Weinstein. Per bé que va acabar amb una condemna de 23 anys de presó, fins al final semblava possible una absolució. En cadascuna de les sis testimonis que van ser citades a declarar contra Weinstein, la fiscalia va tenir problemes considerables per presentar al jurat una descripció coherent de les circumstàncies i les connexions dels delictes.
Si d’aquell procés n’ha quedat alguna cosa és la conclusió que els delictes sexuals allunyats en el temps rarament ofereixen relats senzills. El periodisme ha de reflectir les contradiccions i els equívocs, fet que a vegades va en detriment de la llegibilitat de la notícia.
En canvi, les històries d’investigació de Farrow són extremadament llegidores. I són el periodisme perfecte en l’era Trump, en què fins i tot els mitjans que sempre havien estat orgullosos de la seva neutralitat se senten obligats a prendre partit. Ronan Farrow és el buc insígnia d’un nou periodisme compromès liberal-progressista que posa la influència per davant de l’objectivitat per defensar la protecció de minories, la inclusió i la igualtat. Ell subministra aquests relats llestos per fer-ne guions.
Realment cinquanta candidats a membres del jurat van ser enviats a casa per culpa del llibre de Farrow? Pot ser veritat, això?, es preguntaven els periodistes mentre esperaven per entrar a la sala del tribunal. D’uns quants centenars de potencials jurats que provenien de totes les classes socials, realment cinquanta havien llegit el llibre de Farrow?
Per primera vegada, entre els companys de professió de Farrow al passadís del jutjat circulava, a part de tota l’admiració, una mica de mofa envers aquest escriptor estrella que tan sols té 32 anys. A la tele sempre apareix tan perfecte que sembla no sigui una persona sinó una intel·ligència artificial parlant, va dir una periodista. Diuen que és tan superdotat, va afegir un altre, que amb 11 anys ja el van enviar a la universitat. El seu pare de veritat no és Woody Allen, sinó Frank Sinatra, i quan el veus i el sents parlar no n’hi ha cap dubte, va declarar un altre. El seu nom de veritat no és Ronan, sinó Satchel (‘cartera d’escola’), i els ressons que té la paraula ja indiquen com és: un nerd. D’adolescent era tan baix –o això diu si més no el seu propi pare, Woody Allen– que Mia Farrow va manar que li fessin una complicada operació estètica en què li van trencar diversos cops les cames per allargar-les-hi.
Efectivament, és cert que d’adolescent Farrow va anar durant anys amb cadira de rodes i crosses. Ell mateix diu que el motiu va ser que es va infectar d’una malaltia òssia rara que va agafar en un viatge al Sudan per un projecte humanitari. Els altres rumors que circulen pels passadissos del jutjat són certs més o menys; excepte allò de Sinatra, òbviament. Això només és una història que escampa Mia Farrow. Ronan Farrow ho nega.
El desembre del 2018 vaig viatjar de Nova York a Berlín per acompanyar Ronan Farrow en la concessió del premi Deutscher Reporterpreis. Farrow, que també viu a Nova York, i jo vam viatjar per separat, en avions diferents, perquè ens havíem enemistat. Uns mesos abans jo l’havia entrevistat per a Der Spiegel, les seves revelacions sobre Weinstein acabaven de sortir i ell pràcticament encara no s’havia pronunciat en públic.
La relació amb la història de la seva família també era interessant: l’home que havia tombat Harvey Weinstein no podia demostrar la culpabilitat del seu pare. Però Farrow està convençut que la seva germana adoptiva Dylan té raó amb l’acusació que Allen el 1992, quan ella tenia 7 anys, en va abusar a casa de la seva mare Mia Farrow. Ara bé, Ronan Farrow no en té cap prova, aleshores tenia 4 anys. Malgrat tot, no deixa d’acusar públicament el seu pare. El mateix Woody Allen continua negant les acusacions. En l’autobiografia del cineasta, acabada d’aparèixer, Apropos of Nothing (‘A propòsit de res’), qualifica les acusacions com una venjança de la seva exdona i al·lega que malgrat dues avaluacions psicològiques de la noia suposadament maltractada no es va presentar cap denúncia.
De tot això, llavors Farrow s’estimava més no parlar-ne. Les històries al darrere del cas Weinstein se les volia guardar per al seu llibre Catch and Kill. La història de la seva família, per a ell, era un tabú. Normalment, aquesta actitud seria comprensible; però si, com en el cas de Farrow, algú escriu sobre la pròpia vida familiar fins a convertir-la en un escàndol del qual es parla a tot el món, és poc creïble.
Del que volia parlar aleshores Farrow era d’un petit llibre sorprenent que havia elaborat entremig de les investigacions sobre Weinstein. El llibre tractava temes del seu pas pel Departament d’Estat dels EUA deu anys enrere, del seu mentor –el diplomàtic Richard Holbrooke–, de la seva excap, Hillary Clinton, i de la impossible pau a l’Afganistan.
En efecte, Farrow és superdotat. Amb 11 anys va començar els estudis universitaris, als 16 va anar a Yale i amb 21 era assessor del Departament d’Estat. Ja durant la nostra entrevista va quedar clar que cada una de les seves refinades frases en què intercalava regularment el meu nom servien per anunciar el llibre a la perfecció. Ens vam abraçar per acomiadar-nos. La disputa va sorgir a l’hora d’autoritzar l’entrevista. Segons Farrow, es parlava massa de Woody Allen, de Weinstein i massa poc de Holbrooke, però tot estava gravat. Estava enrabiat i va trencar relacions amb mi.
Dos mesos més tard em va arribar la petició dels organitzadors del premi Reporterpreis. Volien concedir a Ronan Farrow el premi especial d’investigació. Em demanaven que em posés en contacte amb ell, però jo comptava que no contestaria. Tot i així, la resposta va arribar al cap de poques hores: deia que li semblava molt interessant.
El dia de l’entrega del premi ell era a Berlín a l’habitació de l’hotel contigua a la meva acabant de polir el discurs d’agraïment. Es comunicava amb mi a través de la seva assistent. Em va fer arribar també les seves peticions d’informació: ho necessitava saber tot sobre Alice Schwarzer, que era qui en faria l’elogi. Més tard vaig saber que l’assistent no era a Berlín sinó a Nova York. Farrow, doncs, escrivia mails des de l’habitació del costat dirigits a Nova York que després se’m reenviaven a l’hotel de Berlín.
Una limusina ens va recollir per dur-nos a l’entrega del premi. Asseguts al seient de darrere, Ronan Farrow tornava a ser el meu millor amic. Li vaig ensenyar la cancelleria alemanya quan hi vam passar per davant. Ell va parlar de la seva tesi, que havia de defensar l’endemà a Oxford. No semblava que recordés cap disputa. Va dir “I love your work” (‘M’encanta la teva feina’).
En el discurs d’elogi, Alice Schwarzer va parlar molt de Woody Allen, i jo em vaig témer el pitjor, però Farrow somreia amb humilitat. El seu discurs d’agraïment va ser brillant i glamurós. De sobte, a la carpa del costat de la cancelleria, on tenia lloc l’entrega del guardó, hi bufava un deix de Hollywood, Frank Sinatra i John F. Kennedy.
Mentre altres guardonats van murmurar coses banals en els seus discursos, Farrow va parlar sobre la moral en el periodisme, i tots els periodistes de la sala es van donar per al·ludits. Que allò no tingués res d’autèntic, sembla que a Ronan Farrow no li molestava. Per a una vetllada a Alemanya allò era el millor relat possible. Qui, com Farrow, fa anys que es mou enmig d’una opinió pública ideològicament polaritzada i irreconciliable té la intenció de crear punts en comú.
Als EUA els contorns d’un periodisme ideologitzat s’identifiquen amb molta més claredat. La línia divisòria passa evidentment pel president. A qui no li sembla tan malament Trump, en general considera que el #MeToo és una exageració, que els drets de les minories estan sobrevalorats i que la llibertat d’expressió està limitada per vigilants de la virtut presumptament políticament correctes.
L’altre bàndol és el que Ben Smith descriu com a resistance journalism, periodisme de resistència, el representant més destacat del qual és Ronan Farrow: “En la seva obra apareixen clarament les febleses del resistance journalism que té tant d’èxit en l’era Trump: el fet que, quan els periodistes naveguen hàbilment pel mar de les xarxes socials i duen a terme investigacions que perjudiquen aquells personatges públics que són rebutjats per les veus que es fan sentir més, poden semblar un obstacle les antigues regles de la justícia i la sensibilitat”.
És interessant que sigui precisament Ben Smith que escrigui això. No fa gaire que és al New York Times. Abans era cap de redacció del portal BuzzFeed News, els periodistes del qual estaven contínuament sota sospita de no treballar de manera neta. Va ser Smith qui el 2017 va publicar, sense comprovar-ne la font, el secret Dossier Steele, que tractava sobre suposades escapades de Trump a Moscou. A dia d’avui només s’ha pogut comprovar la veracitat d’uns pocs punts del dossier.
En aquest sentit, les crítiques de Smith a Farrow són correctes, però no honestes. La publicació d’un dossier secret no verificat amb històries sobre prostitutes en suites d’hotel de Moscou es basa en el mateix reflex que en l’atac a la superestrella de l’entorn liberal-progressista.
El fet que això sigui possible i acceptable al New York Times és el que sorprèn d’aquesta petita batalla mediàtica. Al costat del New Yorker, on treballa Farrow, el New York Times és l’altre far dels EUA liberal-progressistes. En les revelacions sobre Weinstein, el New Yorker i el New York Times van tenir un frec a frec per veure qui treia les exclusives. Al final el Times va arribar uns quants dies abans que Farrow a l’objectiu, però en canvi les descobertes de Farrow van ser més espectaculars (i també més arriscades, com sabem ara). Totes dues publicacions fins ara sempre havien mostrat un gran respecte pels mèrits de l’altre diari en l’afer Weinstein i s’havien repartit el Pulitzer de comú acord.
Però ara arriba un paio i es carrega la treva liberal: aquest és probablement el mèrit més gran de Smith. El debat que ha desfermat entorn de l’estil periodístic de Farrow val la pena seguir-lo. El fet que Ronan Farrow sigui un personatge extraordinàriament estrany ja se sabia abans. Però, pel que sembla, calia una figura com aquella. Durant vint anys els periodistes d’investigació més rellevants del país havien seguit la pista de Weinstein en va. Per això el treball de Farrow només es veu marginalment perjudicat per les revelacions de Smith.
Al mateix temps, Smith fins i tot ha investigat la qüestió dels cinquanta candidats a membres del jurat: el New York Times diu que ha descobert que només dos potencials candidats van ser enviats a casa perquè havien llegit el llibre de Farrow.
Traducció d’Arnau Figueras