Donald Trump segueix donant mostres d’extrem nerviosisme. Res no li surt bé. Cada intent de desviar l’atenció dels esdeveniments que el perjudiquen en la carrera electoral per assolir la reelecció presidencial fracassa estrepitosament. El darrer ha estat l’amenaça de treure l’exèrcit federal als carrers per acabar amb les protestes per l’assassinat de George Floyd -no s'ha de confondre amb la Guàrdia Nacional: el cos de milícia voluntària que controla cada governador al respectiu estat i que s’ha desplegat en moltes localitats– que des de mitjans de comunicació fins a caps militars han criticat i, en alguns casos, han considerat inconstitucional. El que intentava Trump d'aquesta manera era tant amagar el bessó de la qüestió - o sigui: l’assassinat d’un home negre per part d’un policia blanc – com voler activar el vot més conservador del país. El resultat ha estat, segons les enquestes, que no ha assolit el primer objectiu i que s’hi ha activitat algun tipus de sufragi és el d’aquelles bosses d’electors que el volen fer fora de la Casa Blanca.
Reelecció amenaçada. D’ençà l’esclat de la pandèmia, que el president menyspreà el febrer i principis de març, tot se li ha torçat. A finals del passat hivern res feia pensar que no assoliria la reelecció presidencial. Als Estats Units que un president no sigui reelegit és excepcional. Actualment, almenys. Altra cosa fou durant el primer segle d’existència del país, quan per múltiples raons resultava bastant més habitual. De fet, han estat 27 els presidents que no han assolit la reelecció, sobre un total de 45. Més de la meitat. Vist així, doncs, seria la norma. Però després de George Washington (president electe entre 1789 i 1797) el segle XIX fou molt convuls políticament i electoralment i no es pot comparar amb l’estabilitat que la presidència ha viscuta partir dels inicis del XX i fins a l’actualitat. Si es mira des del començament d’aquesta centúria fins ara, de 19 inquilins de la Casa Blanca només 4 no han estat reelegits per a un segon mandat: el primer fou el republicà Herbert Hoover, qui el 1932 perdé davant del demòcrata Franklin D. Roosevelt; el 1976 el substitut i vicepresident del republicà Richard Nixon – obligat a dimitir per l’escàndol del Watergate -, Gerald Ford, del mateix partit, va ser desallotjat del càrrec per Jimmy Carter, del Partit Demòcrata, qui al cap de quatre anys patí el mateix destí, batut pel conservador Ronald Reagan. Finalment, el 1992, el president George H. W. Bush, del Partit Republicà, era desallotjat de la Casa Blanca per Bill Clinton. Tenint en compte el cas especial de Ford -que no fou triat pel Col.legi Electoral - el nombre de presidents electes no reelegits per al segon mandat en els últims 120 anys és de només tres.
Per a una personalitat tan narcisista com la de Trump –al respecte de la catalogació és interessant llegir Por. Trump a la Casa Blanca, del periodista Bob Woodward, sobre el primer any de presidència del’actual president– ha de resultar per força intolerable la idea d’entrar en tan reduïda llista de presidents fracassat en el seu intent de reelecció. És significatiu al respecte que ja hagi fet córrer la idea -a través de la seva incontinència piuladora a Twitter – que hi ha en marxa una conspiració per impedir-li ser relegit.
L’assassinat de George Floyd ha estat el detonant de manifestacions, protestes i aldarulls com no es veien al país des de fa mig segle. Els crits contra el crim racista s’han generalitzat a les principals ciutats nord-americanes i, fins i tot, han superat fronteres. El president actual ha aconseguit que oposar-se a la seva peculiar forma d’exercir la presidència sigui una mena de necessitat per a qualsevol que no sigui del Partit Republicà, cosa que, per tant, activa molt el vot a la contra, a favor del demòcrata Joe Biden, en definitiva. Biden, al contrari del qua passava amb Hillary Clinton ara fa quatre anys, no aixeca gairebé rebuig. Qui l’aixeca és Trump. I encara més potencialment letal per a ell és que fins i tot dins de les pròpies files el sector moderat dels republicans evita donar-li suport. El 3 de juny la CNN informava que l’incendiari discurs del president, televisat el dilluns dia 1 –en el qual carregava contra els governadors, acusava de terrorisme «l’esquerra radical» i anunciava que podria treure l’exèrcit als carrers– havia estat valorat així per Mitch McConnnell, líder de la majoria republicana del Senat: «no criticaré els actes dels altres» polítics. «No estava pendent (del discurs), ho sento», contestava el senador conservador per Lousiana Bill Cassidy. «Realment no el vaig veure» per la televisió, a Trump fent el discurs, deia el senador republicà per Wisconsin Ron Johnson... No l’ataquen en públic però eviten defensar-lo. Molt significatiu. Tot el contrari passa a les files demòcrates: unitat absoluta al voltant de Biden.
Mentre que l’actual president s’està embolicant en una espiral de declaracions incendiàries, va creixent el nombre de ciutadans que el consideren responsable polític del desastre sanitari motivat pel coronavirus -en el sentit que no va saber preparar el sistema sanitari per fer front a la pandèmia -,que el veuen més com a defensor de posicions racistes que del bé comú, que no creuen que estigui preparat per fer front als reptes que té el país, en especial per enfrontar-se a la crisi econòmica derivada de la pandèmia... Sembla que Trump només volgués aconhortar els sectors socials que s’identifiquen amb el Tea Party, els més conservadors, i que hagi renunciat del tot a convèncer als més moderats republicans. Una estratègia perillosa per als seus interessos electorals, a jutjar pel que diuen les enquestes: que el seu rival a la cursa presidencial Joe Biden, del Partit Demòcrata, va guanyant posicions entre els electors demòcrates i també entre els més moderats republicans. The Washington Post publicava un sondatge electoral el dia 1 de juny en el que auguravaque Biden guanyaria al candidat republicà per deu punts, si les eleccions fossin ara: 53% contra el 43%. Segons el diari, el suport a Trump ha caigut 5 punts percentuals per mor de la desastrosa gestió que ha fet de la pandèmia.
L’estratègia de Biden és la d’oferir-se com a relleu tranquil, moderat. Intenta retratar Trump, sense usar mai males paraules, com un radical ultra. «Protestar és una resposta natural en aquest país front les injustícies», piulà a Twitter com a resposta a la irritació presidencial que veia «terrorisme domèstic» en les protestes per l'assassinat racista. Just quan es coneixia que el republicà s’havia refugiat al búnquer de la Casa Blanca, com si els manifestants que protestaven davant de l’edifici portessin armes nuclears o quelcom semblant, el candidat demòcrata sortia als carrers on posava un genoll en terra com a mostra de solidaritat amb el moviment de protesta per l’assassinat de George Floyd. Front l’amenaça de treure l’exèrcit federal als carrers, Biden expressà la seva «intensa crítica» perquè el president «estigui usant (encara que de forma verbal, fins aquell moment) l’exèrcit contra el poble estatunidenc», fent així referència al fet que les forces armades mai han actuat contra els ciutadans.
El veterà candidat demòcrata – el 20 de novembre complirà 78 anys, mentre que Trump en compleix 74 el 14 de juny – no busca l’estrellat mediàtic a les televisions ni a les xarxes socials. El portal web nord-americà Axios, dedicat la informació i anàlisi política estatunidenca, ha analitzat que entre març i abril el republicà ha estat citat tres vegades més que el demòcrata a les televisions del país, que ha generat set vegades més comentaris en xarxes i que en elles suma quinze vegades més seguidors. Tanmateix les enquestes, en el mateix període de temps, no han fet més que eixamplar la intenció de vot a favor de Biden. Sense cap excepció. Tots els sondejos el donen vencedor. Hi ha divergències en el marge pel qua lguanyaria però hi ha unanimitat en que Trump perdria els comicis si fossin ara. Fins i tot el sondatge recentment publicat pel canal ultra conservador Fox News donava el republicà com a perdedor davant del demòcrata per almenys vuit punts percentuals.
Entre el coronavirus, l’assassinat racista i les conseqüents protestes massives arreu del país i la grollera vociferació com a més genuïna forma de fer política de Trump la candidatura de Biden s’està enlairant. Tanmateix, no cal perdre de vista que queden encara cinc mesos per a les eleccions presidencials.