Charlotte de Vries està aturada en un pont. Mou el cap cap als costats. Observa tots els racons. Ella no acostuma a ser negativa. Però de Vries, que és treballadora sexual, no pot creure el que hi veu. Hi ha un buit total. No hi ha dones als aparadors ni grups de turistes reunits per mirar-les. Les botigues de sexe estan obertes, però no reben clients. És estrany obrir els braços en aquest barri i no tocar ningú.
“És una bogeria”, diu. De Vries no recorda haver creuat a soles el pont d’Oudekennissteeg. Sempre hi havia turistes pel mig que s’empentaven entre ells tot just a l’entrada del barri roig. Però ara tot està tranquil.
El coronavirus ha obligat les persones de tot el món a quedar-se a casa. Les imatges de carrers deserts a la ciutat donen una sensació familiar i, alhora, amenaçadora. Però el pont d’Oudekennissteeg, a Amsterdam, evidencia una altra amenaça: l’absència del turisme massiu.
“És com si algú haguera polsat un botó per aturar-ho tot”, diu de Vries, de 56 anys, que guiava els turistes pel barri roig totes les setmanes fins mitjan març treballant per al Centre d’Informació de Prostitució.
“Em fa por que la ciutat explote aquesta situació per desfer-se de nosaltres”, lamenta.
Per “nosaltres”, de Bries es refereix a si mateixa i als milers de persones que treballen a Amsterdam en prostíbuls, serveis a domicili o habitacions llogades amb aparadors il·luminats amb llum roja que es poden distingir perfectament des del carrer.
“Tothom té una opinió sobre nosaltres i, generalment, no és bona”, diu de Vries, que ha canviat el seu nom real per explicar aquesta història i protegir la seua identitat. “M’encanta el meu treball. És important. Però ningú no vol escoltar-me. Només som tractades com a víctimes”.
“No treballava en això pels diners”
De Vries va néixer i va créixer a Amsterdam, i va passar la major part de la seua vida adulta treballant com a infermera. “Molts dels meus pacients trobaven a faltar el contacte físic i quasi no tenien oportunitats per gaudir-lo”, recorda. Fa quasi una dècada, de Vries va recórrer a una agència que contractava treballadores sexuals per clients amb discapacitats físiques o malalties mentals. Per un temps, de Vries va combinar ambdues feines, i després va decidir dedicar-se al treball sexual a temps complet.
“No treballava en això pels diners”, diu. “Va ser com un agraïment. Em puc concentrar en les necessitats d’una persona durant una hora, i això fa molt diferent la seua vida”.
Són moltes les raons per les quals les treballadores sexuals, com ara Charlotte de Vries, veuen el confinament i l’absència de turistes com un perill. És evident que a Amsterdam, com en molts altres indrets del món, les treballadores sexuals han vist desaparèixer els seus ingressos. Moltes d’elles no tenen estalvis i no poden acollir-se a les ajudes públiques.
Però els aparadors buits de De Waller, districte on està el barri vell d’Amsterdam i el mateix barri roig, representen més que una indústria que resta completament aturada enmig de la crisi del coronavirus. El col·lapse de la prostitució també és el somni fet realitat per a molts veïns i polítics que han mirat de frenar aquesta pràctica contra la voluntat de les treballadores sexuals i dels seus sindicats.
La defensora més ferma d’una reestructuració del barri roig és Femke Halsema, de 54 anys. Es tracta de la primera alcaldessa d’Amsterdam, que ostenta aquest càrrec des del juliol de 2018, i recorda que va votar al parlament del país, a finals dels noranta, a favor de la legalització de la prostitució. “Amsterdam té una llarga tradició de protecció dels espais oberts i també com a ciutat tolerant. Això s’ha de protegir”, deia Halsema l’any passat. “Però no volem ser famosos pel sexe i per les drogues. Volem ser reconeguts pel nostre patrimoni cultural”. Halsema és membre de GroenLinks, l’esquerra verda dels Països Baixos.
Caos fins ben entrada la matinada
Amsterdam és el principal reclam turístic dels Països Baixos. Té vora 850.000 veïns, i atrau més de 20 milions de turistes cada any. Les estadístiques no matisen quantes d’aquestes persones hi arriben per conèixer el seu patrimoni cultural. En canvi, és evident que molts turistes estan interessats en el cànnabis, l’alcohol i la prostitució. L’indret en què Charlotte de Vries avui pot estirar els seus braços sense tocar ningú ha estat, durant molt de temps, l’epicentre d’aquests reclams.
El petit districte de De Wallen el travessen dos canals envoltats d’edificis antics ben atractius. Hi ha molts bars, quioscos, museus del sexe, cafeteries i prostíbuls. Abans de la pandèmia, hi havia també vora 330 aparadors des dels quals moltes dones oferien els seus serveis.
Els veïns se’n queixaven: cada vegada els resultava més difícil eixir dels seus portals. Els carrers estaven massa plens de tot tipus de festes protagonitzades per gent sorollosa i desagradable, per borratxos i drogoaddictes, i molts d’ells orinaven a les façanes dels edificis cada nit. Alguns, fins i tot, vomitaven a dins de les bústies de correu. Els vaixells de festa se sumaven a l’espectacle. Fins ben entrada la matinada, tot era un caos.
“Els últims sis anys han estat traumàtics”, diu Bert Nap, de 61 anys. Nap ha viscut a De Wallen durant més de 40 anys i és el portaveu d’un moviment veïnal que té com a objectiu millorar la qualitat de vida dels ciutadans. A Nap li agrada el seu districte i guarda bons records del veïnat dels temps antics, quan era normal que les treballadores sexuals saludaren la seua filla a primera hora del matí. Però aquell indret, aquella llar, no existeix des de fa anys.
“El coronavirus és perillós, però ha estat un regal caigut del cel per a nosaltres. Els turistes eren la pandèmia”, diu Nap.
Poc més que una atracció
Fins i tot moltes treballadores sexuals troben un problema en el turisme. “Molts pocs turistes van arribar per gaudir dels nostres serveis”, diu de Vries. “Molts es porten malament, són desordenats i escupen contra els aparadors. Alguns insulten les dones o els fan fotos sense autorització”. Els guàrdies de seguretat contractats per l’Ajuntament per preservar l’ordre “no s’observen entre la multitud”, diu de Vries.
L’alcaldessa va descriure la “humiliació de les treballadores sexuals per grans grups de turistes” com “inacceptable”. En els comentaris que va fer l’any passat, Halsema deia que “per molts visitants, les treballadores sexuals només són una atracció visual”.
Amb la finalitat d’aturar l’ascens de visitants i crear més espai vital per als residents de la capital holandesa, l’Ajuntament prohibirà el lloguer d’apartaments a través de plataformes online com ara Airbnb en algunes parts del centre d’Amsterdam des de l’1 de juliol d’aquest any. I els tours pel barri roig, com els que guiava de Vries, també han estat restringits des del mes d’abril.
Però les treballadores sexuals també s’han convertit en un problema. L’alcaldessa Halsema assenyala un presumpte augment de la prostitució il·legal, sense llicència, a Amsterdam. I ha suggerit algunes possibilitats per evitar la massificació de De Wallen i protegir les treballadores sexuals regulades. Entre aquestes hi hauria el tancament d’aparadors i el final de la prostitució en tot el districte.
Si el pla s’adopta, deia l’alcaldessa, ella mateixa garantiria nous llocs de treball per a totes ells en altres indrets. Es parla d’un “Centre Eros”, una mena de centre comercial dedicat al sexe, un lloc en què ubicar prostíbuls, cinemes sexuals, perruqueries, salons d’estètica... Tot i que no està clar en quin lloc de la ciutat hi hauria espai per crear un centre com aquest.
Un espai segur
“Els turistes són l’excusa per colpejar les treballadores sexuals”, diu Rosie Heart, que és el pseudònim que utilitza en el treball. Amb 35 anys, Rosie fa de portaveu del PROUD, el sindicat holandès de les treballadores sexuals. “Hem estat ací centenars d’anys i el turisme de masses existeix, només, des de fa pocs anys”, diu Heart. Moltes de les dones, afegeix, patirien per treballar en un Centre Eros establert als suburbis o al costat de l’aeroport de Schiphol, on s’enfrontarien a noves situacions de perill que fins ara no han hagut de patir.
“De Wallen és un barri segur, precisament, perquè la prostitució no es practica a porta tancada, sinó que és part de la vida pública”, argumenta. Segons pensa, el debat ciutadà sobre la prostitució il·legal és una distracció. “Rebutgem el tràfic de persones, però ningú no sap exactament quantes dones arriben a Amsterdam per ser forçades a treballar en sexualment. Segurament, aquest no és el cas de cap de les dones presents als aparadors de De Wallen”, diu Heart. “Ens agrada treballar. Som empresàries independents, autònomes, i hem triat aquesta professió”.
Moltes de les treballadores sexuals d’Amsterdam diuen sentir-se segures mentre treballen, i especialment a De Wallen, però els preocupa que el govern del país puga obligar-les a treballar en unes condicions que espanten. Aquesta preocupació augmenta des que es treballa en una nova llei que obligaria les treballadores sexuals a perdre el seu anonimat.
Una altra preocupació és el fet que, per la crisi del coronavirus, una gran quantitat de treballadores sexuals procedents d’altres països europeus han hagut de marxar d’Holanda, i els prostíbuls i aparadors han estat tancats. Temen, per tant, que la situació s’acabe consolidant i que les empreses, directament, tanquen. Unes preocupacions ben justificades: a Alemanya, 16 diputats conservadors i socialdemòcrates van demanar recentment el tancament complet de les empreses dedicades a fer negoci del sexe.
“Un vell estigma”
Fins ara, l’Ajuntament d’Amsterdam només ha anunciat que la prostitució estarà prohibida fins l’1 de setembre. Les persones que treballen en altres “professions de contacte”, com ara perruquers o massatgistes, van poder reincorporar-se a la feina a mitjan maig. “És completament absurd que no puguem fer-ho nosaltres”, diu Rosie Heart. “La salut i la precaució és el nostre treball. Un vell estigma és que les prostitutes transmeten malalties. Tenim moltes maneres de fer el nostre treball de manera segura”.
Els escenaris possibles per al barri roig plantejats per l’alcaldessa s’havien de discutir en una reunió del ple municipal a principis de maig. Però el ple es va haver d’ajornar per la crisi del coronavirus. L’alcaldessa ha preferit no respondre les nostres preguntes sobre el turisme massiu i el treball sexual.
“Ella no en sol parlar molt”, diu Bert Nap, l’activista veïnal de De Wallen. Gràcies a la pandèmia, Nap pot dormir cada nit i no ha de netejar els excrements de les parets de la façana del seu bloc cada matí. Al principi va aprovar els plans de l’alcaldessa, però ara se’n sent abandonat. “Aquesta crisi podria fer-nos començar des de zero, però hem d’actuar”, diu.
Mentrestant, els carrers buits de De Wallen també evidencien els errors que va cometre el govern local anterior. La raó per la qual es poden veure tants pocs residents és perquè quasi no en queden. Molts d’ells es van haver de canviar de barri perquè ja no vivien amb comoditat o perquè el preu de l’habitatge s’havia encarit de manera desorbitada.
En un intent previ per alleugerir l’afluència turística al barri roig, 125 aparadors de treballadores sexuals van ser tancats. El resultat va ser la concentració de les mateixes persones de sempre davant els aparadors que encara restaven oberts.
Hi ha gofres, però no hi ha pa
Aquests dies, Bert Nap ha de viatjar en metro cada vegada que necessita comprar pa. “No n’hi ha cap forn, però sí que pots comprar gofres amb Nutella i souvenirs a tot arreu”, explica. “Si les treballadores sexuals i els clients tornaren, no tindríem cap raó per queixar-nos. Però si el turisme de masses es reactiva, tornarem a viure en un infern. Ens hauríem de centrar en el problema real: la indústria turística global”.
Nap no és l’únic a defensar aquest argument. A finals d’abril, el comissionat europeu Thierry Breton -ministre d’Economia francès entre 2005 i 2007 sota la presidència del conservador Jacques Chirac- va dir en una reunió d’eurodiputats que “hauríem de trobar una resposta als excessos del turisme de masses”.
L’absència de turistes en moltes ciutats europees ha permès els veïns somiar amb tornar al seu anterior nivell de qualitat de vida. En llocs com ara Barcelona o Venècia, els veïns s’han queixat durant molt de temps per les invasions que han patit per part d’hordes de visitants.
La manera de gestionar el turisme una vegada els països d’arreu del món relaxen les restriccions a l’hora de viatjar dependrà, fonamentalment, dels interessos econòmics. Moltes ciutats i empreses han deixat d’ingressar diners. Serà difícil impedir que els turistes puguen arribar per fer despesa i alleugerir la situació.
Al barri roig d’Amsterdam, el criteri empresarial és difícil d’ignorar. Malgrat tot, el sexe és un bon negoci.