La quantitat d’esglésies dedicades al culte de l’apòstol Sant Jaume en el trajecte entre Tarragona i Lleida revelen l’interès espiritual per aquesta figura i la presència de pelegrins cap a Compostel·la. Passarem al llarg del recorregut per la Guàrdia del Camp, Belianes, Arbeca o Artesa de Lleida, i per Bràfim, la història del qual explica que fou alliberat del domini musulmà per l’apòstol protagonista d’aquesta sèrie. Però hi ha més: a mig camí entre ambdues ciutats, penetrarem en terres del Cister, una geografia d’acollida històrica per al pelegrí que fa camí cap a Galícia. Comencem.
Tarragona, la imperial Tarraco, conformava la porta d’entrada per mar de productes i alhora d’eixida de mercaderies vingudes de l’interior. El conegut com l’Itinerari d’Antoní, descrit als Vasos de Vicarello, feia de connexió directa amb Caesaragusta (Saragossa). La calçada romana, que travessava el Baix Camp, la Conca de Barberà, les Garrigues i el Segrià, assentaria un precedent per als fluxos de trànsit posteriors. Degué ser, també, a grans trets aquesta via la que empraren els pelegrins des de l’Edat Mitjana.
Si alguna població catalana s’ha distingit per la qualitat del seu patrimoni romà, no hi ha dubte que aquesta és Tarragona: el conjunt monumental va ser declarat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO l’any 2000, amb el circ com a emblema per ser un dels més grans de tot l’imperi romà.
Abans de posar-nos en marxa, caldrà fer una passejada per la trama històrica de la ciutat. Carrers estrets i carrerons dominats per una penombra atemporal, saltats ací i allà per una gens menyspreable profusió d’arquitectura gòtica al capdavant de la qual es troba la catedral. Contempleu el temple en contrapicat, des del peu de l’escalinata de la plaça de la Seu: la perspectiva no pot ser més majestuosa i vertical. L’efecte s’accentua quan s’hi celebra alguna jornada castellera: les torres humanes fugen cap al cel junt amb les línies del temple.
De Tarragona eixim en direcció nord. El terreny, montuós, mediterrani, no estalvia al viatger el calvari pedregós de la zona, ni el fet d’haver d’esquivar el Corredor Mediterrani i un continu d’urbanitzacions. El Catllar rep el foraster amb un castell imponent, medieval, cec. L’obra, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, està datada entre els segles XIII i XV i protegeix aquest poble que nasqué a la seua empara.
La vall del riu Gaià ens guia en els propers quilòmetres. Es tracta d’un dels principals cursos fluvials de les comarques tarragonines amb un indubtable protagonisme durant la Reconquesta. D’ací que als pobles que banya siga habitual la presència de fortificacions, que en ocasions difícilment respecten les proporcions del poble que les acull.
El Camí de Sant Jaume transcorre entre vinyes al seu pas per Renau, Vilabella i Bràfim. El paisatge vitivinícola transmet quietud, digna dels paladars més exquisits, i contamina el viatger de la mil·lenària saviesa del nèctar. No pot donar-se millor solució visual: la vinya amb el paisatge que l’abraça.
A Bràfim, ens rep el celler cooperatiu projectat per Cèsar Martinell; és una de les catedrals del vi que l’insigne arquitecte va construir per aquestes contrades. Un exercici d’estil i una declaració de principis per mitjà d’un llenguatge arquitectònic modernista d’arrel europeïtzant i urbana que, exportat al medi rural, contribuïa a dignificar l’activitat vinícola i, de retruc, a valoritzar-ne el producte. Al vessant ètic caldria, a més, afegir-ne un de funcional: els nous cellers obligaven a repensar el procés d’elaboració del vi, ara molt més eficient.
A Vila-rodona, a més d’un altre celler signat per Martinell, el poble conserva un singular vestigi romà: es tracta del Columbari, un temple funerari de planta rectangular situat als afores del poble i que els romans mateixos, per analogia, anomenaven a aquestes construccions sagrades columbaria.
A un tir de pedra, tot seguint el Gaià aigües amunt, penetrem en terra de Cister. Ens espera el monestir de Santes Creus, el primer de la tríada que conforma la Ruta del Cister i la primera fundació de l’orde a Catalunya. Les dimensions excepcionals del conjunt gòtic, una de les joies medievals catalanes, proven que al llarg de la seua història Santes Creus va experimentar un creixement orgànic. Al conjunt original, s’hi afegiren altres dependències i edificis, a més de la utilització del cenobi com a panteó reial. És per això que a banda i banda de l’altar major sengles mausoleus acullen les tombes de Pere el Gran a un costat i de Jaume II el Just i Blanca d’Anjou a l’altre.
Gairebé cinc segles després de la seua fundació, el 1640 a Santes Creus seria aixecat el palau de l’abat i un segle més tard una infermeria i ampliat el refetor. Aquell segle XVIII es conclouria, també, la urbanització de les places i la construir del portal de l’Assumpta.
Arran d’aigua una ombrívola albereda assegura un ambient refrescant, que permet a l’esforçat viatger de lliurar-se al repòs abans de prosseguir el camí.
l llarg del trajecte entre Santes Creus i Poblet, se succeeixen els plans que inspiren el nom del poble del Pla de Santa Maria: una geografia horitzontal amb profusió d’arquitectura de pedra seca, en què murs i barraques tenyeixen de sobrietat aquest entorn de vinya i ametler.
Quan travessem el coll de Cabra haurem de saber que deixen enrere l’Alt Camp i penetrem a la Conca de Barberà, DO vitivinícola, per cert. Barberà de la Conca precedeix Montblanc, l’esperada vila medieval, amb muralles i un laberint urbà de carrers estrets, placetes i escales que traslladen el visitant segles enrere, i més si aquest coincideix amb la Setmana Medieval, que se celebra a mitjan abril. A Montblanc es recomana finalitzar una jornada i estar-s’hi ni que siga per unes hores per l’encant inherent i per la quantitat de serveis de què el poble disposa.
Poblet, un monestir i un bosc d’encant
En deu quilòmetres, hom arribarà al Monestir de Poblet. L’espai monàstic i les vinyes poblen els contraforts de la serra de Prades, els seus vessants de la qual s’eleven fins a superar els 1.000 metres per sobre del nivell del mar. A l’anomenat bosc de Poblet, un espai protegit que entapissa aquestes muntanyes, la frondositat és la tònica dominant, juntament amb l’aigua ferruginosa que mana de la quantitat de fonts existents. I encara més, és ací on s’ubica l’única comunitat de roure reboll de Catalunya. La gestió forestal d’aquests boscos és acuradíssima i l’entorn invita a descobrir-lo a peu pels seus corriols i camins, o bé amb bicicleta per la xarxa de pistes forestals.
El pelegrí haurà de fer parada al monestir, òbviament. La qualitat patrimonial i la transcendència cultural i espiritual són incontestables i li van valdre el 1991 la declaració de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Poblet va ser fundat a mitjan segle XII i, com el de Santes Creus, ha acollit històricament tombes reials de la Corona d’Aragó: Alfons el Cast i Pere el Cerimoniós; també Jaume I, que va preferir Poblet en lloc del monestir aragonès de Sixena, on era enterrat el seu progenitor Pere el Catòlic. I Joana d’Aragó i Joana de Foix, i Ferran d’Antequera, Alfons el Magnànim i Pere el Gran, entre tants.
Un detall saltarà a la vista a qui hi arriba per primera vegada: la porta reial del monestir manté estrets lligams i sospitoses similituds amb la porta de Serrans de València. Però que no s’equivoque el lector: les torres valencianes no van servir de model, sinó ben al contrari. El mestre Pere Balaguer va inspirar-se en el cenobi per a projectar-les, magnificant-ne, això sí, les dimensions.
El camí obliga a continuar cap a l’últim monestir que completa la Ruta del Cister, Vallbona de les Monges. Entremig, la serra del Tallat s’eleva, si bé de cota baixa, com una autèntica muralla. La solitud en aquest espai és absoluta i la desconnexió del món assegura una meditació en moviment d’alta factura. Senan apareix com un oasi on poder refrescar-se i carregar aigua. El poblet, diminut, viu a redós d’aquestes muntanyes i obre la porta al darrer esforç per assolir la tercera fita cistercenca, no sense abans travessar el nucli dels Omells de na Gaia, d’origen medieval, segons en parla la seua trama.
Vallbona de les Monges
Els carrers costeruts s’arrapen als severs pendents de la petita serra de l’Escoda; al bell mig del poble, inusitadament, s’erigeix un monestir. El nom del lloc ho diu tot: el conjunt monàstic acull des de la seua fundació al segle XII i de manera continuada una comunitat de monges cistercenques. Curiosament va ser el cenobi qui va donar nom al poble, fundat al segle XVI arran d’una disposició del concili de Trento que prohibia la implantació de monestirs de monges en zones inhabitades.
La discreció del conjunt monàstic i el fet de trobar-se dins del nucli urbà fan que no destaque per la monumentalitat consubstancial amb els dos anteriors, ni que el visitant dispose de la suficient perspectiva per admirar-ne l’aspecte exterior. Caldrà penetrar-hi, doncs, per copsar la potència espiritual del recinte que no debades va ser declarat el 1931 Bé Nacional d’Interès Cultural.
Des de Vallbonade les Monges, el Camí de Sant Jaume posa rumb a la vall del riu Corb. El curs fluvial, reduït a poc més que un fil d’aigua en el millor dels casos, travessa de manera gairebé imperceptible una geografia que s’aplana de cop; tan sols hi emergeix alguna estridència orogràfica mínima. Deixem enrere l’onatge evident de turons de la serra del Tallat. El caminant s’enfronta en aquest segon acte amb la monotonia d’una caminada rítmica, constant, immersa en un paisatge que dona senyals, subtils a tot estirar, d’algun o altre canvi. S’hi succeeixen algunes poblacions discretes, com Maldà o Belianes. La primera fou baronia i exercí funcions jurisdiccionals sobre els pobles de la zona en època medieval.
El viatger haurà de saber, per a futures exploracions de la zona, que un sender senyalitzat recorre els indrets més destacables de la baronia. Tampoc no li hauria de passar per alt l’església parroquial de Belianes: dedicada a Sant Jaume, és d’estil gòtic tardà, data del segle XVI i s’aixeca sobre una antiga església romànica, la portalada de la qual encara hi perviu. A l’interior, s’hi conserva una taula gòtica que formava part d’un retaule dedicat al sant que ens ocupa.
Entre Belianes i Arbeca, l’horitzontalitat s’evidencia en una toponímia redundant: els Plans, el Pla de Rufians, les Cases del Pla i els plans de les Alzines, de Castellots i de les Borges. Arbeca és terra d’oliva on la varietat arbequina és l’estrella, introduïda al segle XVIII pel duc de Medinaceli, senyor d’Arbeca, que la va importar de Palestina. La varietat arbequina és considerada una de les millors del món i l’oli que se’n desprèn representa una delícia per al paladar, una experiència sensorial per sucar-hi pa.
Als afores de la població, el Canal d’Urgell descriu bona part del perímetre de la vila, com també ho fa a Juneda. És aquesta obra hidràulica la que ha transformat, d’ençà de la seua inauguració el 1862, la fesomia, la realitat i la identitat de la zona: ha convertit en regadiu una terra eixuta, modelada pel clima continental d’hiverns freds, estius abrasadors i amb un modest règim pluviomètric. Un total de 144 quilòmetres són els que recorren l’aigua captada del Segre a proximitat de Ponts i fins a Montoliu de Lleida. En el transcurs del seu viatge, rega 70.000 hectàrees de les comarques de l’Urgell, el Pla d’Urgell, la Noguera, el Segrià i les Garrigues.
El Camí de Sant Jaume reclama del pelegrí un darrer esforç per assolir la capital de Ponent. S’hi succeeixen els nuclis de Puigverd de Lleida i Artesa de Lleida. El Pla d’Urgell es manifesta en tota la seua intensitat: el caminant i el ciclista avancen, ara, entre arbres fruiters. Malgrat la condescendència del terreny, l’absència d’ombra transforma l’arribada a Lleida en una autèntic via crucis. És aquesta la merescuda recompensa del pelegrinatge.