Quan la Blondi jeia als peus de Hitler sota la taula, de tant en tant Eva Braun li donava d’amagat una petita puntada de peu. La Blondi deixava anar un breu udol i Hitler feia callar el seu pastor alemany. La parella de Hitler, això deien en el seu cercle d’amistats, tenia força enveja de la Blondi perquè el Führer la deixava estar sempre amb ell, fins i tot jeia al seu costat en trajectes amb el cotxe oficial.
Hitler i la Blondi eren, diguem-ne, el dream team de la iconografia nazi. A prop de la gossa, el dictador semblava amant dels animals i proper al poble, però alhora la imatge d’amo i gos feia palesa una clara relació de poder, la relació de submissió incondicional que Hitler exigia als alemanys.
La història de l’enveja d’Eva Braun respecte a la Blondi apareix en el recomanable estudi Tiere im Nazionalsozialismus (‘Els animals durant el nacionalsocialisme’), de Jan Mohnhaupt. L’exitós assagista (Der Zoo der anderen) descriu en la seva nova obra no tan sols el significat simbòlic dels animals en la dictadura, sinó també la seva presència real en la vida de l’elit nazi.
Hitler, segons ha investigat Mohnhaupt, entre el 1922 i el 1945 va tenir dotze pastors alemanys, entre ells tres gosses que van portar el nom de Blondi (‘rosseta’) i tres mascles que va anomenar Wolf (‘llop’). Per a ell, els gossos havien de ser forts, fidels i “de pura sang”, i al terrier escocès d’Eva Braun el menyspreava tractant-lo d’“escombreta”.
De fet, podíem suposar que ja estàvem prou informats dels aspectes privats del dictador. La seva por dels contactes socials propers, els seus problemes digestius i la seva reduïda vida sexual, tot plegat ja fa temps que està estudiat, però ara s’hi afegeix això: Hitler i la seva relació amb els animals. Tanmateix, els descobriments de Mohnhaupt no són de cap manera perifèrics, el seu estudi posa al descobert molts elements de la psique del genocida i el seu entorn.
Els nazis, per exemple, només toleraven la proximitat personal amb éssers que fossin dependents d’ells. Al final de la seva vida, Hitler probablement no va estimar tant cap altra criatura com el pastor alemany Wolf, de poques setmanes, que l’abril del 1945 va haver de compartir les últimes hores amb ell al búnquer. Els alemanys, segons afirmava, l’havien decebut, només el petit cadell de l’últim part de la Blondi semblava ser-li fidel encara.
En el pastor alemany, descendent del llop, els dirigents nazis hi reconeixien els animals depredadors que ells mateixos volien ser. Hitler es feia dir en cercles privats pel sobrenom Wolf (‘llop’) i va anomenar els seus quarters generals durant la guerra Wolfsschanze (‘cau del llop’) o Wolfsschlucht (‘gorja del llop’). “Nosaltres venim com a enemics!”, deia amenaçadorament el seu company Joseph Goebbels el 1928 als altres partits. “Com el llop que irromp enmig del ramat de xais, així venim nosaltres”.
En la lògica dels nacionalsocialistes, els animals depredadors es comportaven en relació amb els animals domèstics com els homes superiors respecte als inferiors. I d’aquesta manera van dividir el regne animal en bons i dolents. Els gats, per exemple, afirmava aleshores l’escriptor nazi Will Vesper, eren els jueus dels animals. No tan sols perseguien els ocells cantaires, sinó que també eren maliciosos i falsos.
En canvi, veien d’una manera molt diferent els grans felins, com el tigre o la pantera. Aquests animals també eren perillosos per a les persones, per tant els agradaven. Amb els noms d’aquests felins la Wehrmacht de Hitler va donar nom als seus tancs per a la campanya de Rússia (i, seguint aquesta dissortada tradició, més endavant l’exèrcit alemany va posar al seu tanc el nom de Leopard).
A casa del polític nazi Hermann Göring hi van viure entre el 1933 i el 1940 un total de set lleons. Quan els animals joves havien assolit unes certes dimensions, els canviaven. A diferència de la predilecció de Hitler pels pastors alemanys, l’amor de Göring pels lleons es considerava l’expressió d’una certa decadència, i pràcticament no es van difondre imatges de Göring i el seu lleó Mucki.
Un dia Göring fins i tot es va endur l’animal a una cacera a la residència de camp de Rominten: una acció que, com explica Mohnhaupt, va generar una confusió considerable entre el personal de la finca. Quan Göring va arribar amb el cotxe, primer el seu ajudant va sortir atabalat del cotxe per prohibir als que tocaven els corns de caça que fessin l’habitual salutació de benvinguda (“Que no toquin, que el lleó es posa violent”). Després Göring va sortir del cotxe amb Mucki i va tancar l’animal sense gàbia al lavabo. El jove lleó es va pixar per tota l’estança, mentre el seu amo recorria els paratges de la zona per disparar a cérvols tan enormes com pogués.
A qui s’envolta d’animals salvatges li agrada ser identificat amb aquelles éssers. Göring volia, evidentment, semblar tan fort com un lleó, i Hitler tan salvatge com un llop.
I els homes de les SS a Buchenwald presumptament volien semblar tan perillosos com ossos. Just al costat de la tanca del camp de concentració de Buchenwald, el 1938 hi van fer construir una gàbia per a ossos. Els animals del “zoo de Buchenwald” havien de servir perquè les famílies de la gent de les SS es distraguessin, però, òbviament, la col·lecció de depredadors perillosos també era un gest d’amenaça adreçat als presos de darrere la tanca.
Els nazis respectaven els animals domèstics només quan eren útils. És el cas dels cavalls, que durant la guerra van ser utilitzats milions de vegades com a animals de tir (i van servir als soldats famolencs a Stalingrad com a aliment d’últim recurs). I es pot dir el mateix dels porcs, que estaven especialment ben considerats. Eren irrenunciables per al subministrament de carn a la població. El responsable d’Agricultura del Reich, Richard Walther Darré, fins i tot va declarar el porc “raça principal” del pobles nòrdics.
Criar aquells animals, argumentava Darré, havia convertit els germànics en sedentaris; per contra, els jueus i els musulmans encara no havien deixat enrere el nomadisme perquè rebutjaven el consum de carn de porc, amb la qual cosa donava per fet que els “semites” es trobaven en un estadi cultural inferior.
Darré va difondre el concepte de “sang i terra” i una bona colla de bajanades més. El 1942 va perdre el càrrec de ministre d’Agricultura del Reich sobretot perquè es va demostrar que els alemanys, malgrat la seva fascinació pels porcs, ja no es podien alimentar amb els seus propis recursos.
Els nazis van saquejar a gran escala els territoris ocupats al llarg de la guerra per subministrar aliments a la seva pròpia població. Al mateix temps, van provar l’ús de paràsits per combatre els enemics. Durant la Primera Guerra Mundial els adversaris ja s’havien acusat mútuament d’abandonar grans quantitats d’escarabats de la patata darrere les línies per fer malbé les collites dels enemics.
Durant la Segona Guerra Mundial, el 1943, el “centre d’investigació de l’escarabat de la patata” del Reich va fer comprovar oficialment la seva aplicació a gran escala. Des de 8.000 metres d’altitud es van llançar 14.000 escarabats sobre la ciutat d’Espira. Volien comprovar si els paràsits podien sobreviure a la caiguda. La resposta va ser que sí, però al final només es van poder trobar 57 escarabats a terra. Aquesta forma d’arma bioquímica més aviat convencional va resultar ser inservible.
El simbolisme animal dels nazis equiparava sempre paràsits, rates, xinxes o polls amb aquelles persones que havien estat declarades una amenaça per al caràcter germànic, per exemple els eslaus o, sobretot, els jueus. Segons mostra l’estudi de Mohnhaupt, als nens ja se’ls transmetien aquestes comparacions. Així, en un popular llibre infantil de l’època hi diu “que els jueus representen el mateix perill per a les persones que les xinxes”.
Els afectats estaven desemparats davant aquestes humiliacions. Només una vegada, segons va explicar el supervivent d’Auschwitz Primo Levi, es va produir una forma curiosa de resistència. Segons el relat de Levi, les dones que rentaven la roba d’un camp de concentració van recollir polls de la vestimenta de presos morts i els van posar sota el coll de la camisa dels uniformes acabats de rentar de les SS: un acte de venjança desesperat que tanmateix no va poder posar fi al règim de terror nazi.
Allò només ho van aconseguir les tropes aliades. Quan els soviètics ja havien arribat als afores de Berlín, la capital imperial, Hitler –suposadament tan amant dels animals– va fer enverinar primer la seva gossa Blondi amb cianur de potassi i després va fer matar a trets els seus cinc gossets, entre ells el petit Wolf. El 30 d’abril del 1945 es va suïcidar. Els psicòlegs ho qualifiquen de “suïcidi ampliat”.
---------------
Jan Mohnhaupt: Tiere im Nationalsozialismus [Els animals durant el nacionalsocialisme]. Hanser; 256 p., 22 euros.
Traducció d'Arnau Figueras