Samarretes amb la imatge del narcotraficant colombià Pablo Escobar. Cartel Crew, el reality show de la cadena VH1, sobre familiars de traficants. El restaurant Los Pollos Hermanos, inspirat en la sèrie Breaking Bad. La sèrie Narcos i Narcos: México de Netflix. Mostres de com la cultura de masses s’apropia, comercialitza i glamuritza la cultura del narco. Una cultura fruit del que la filòsofa Sayak Valencia (Mèxic, 1980) anomena capitalisme gore.
El concepte dóna títol al llibre de l’escriptora nascuda a Tijuana, publicat fa just deu anys, i serveix per explicar el sistema econòmic mexicà, que ella qualifica com a narco-estat. Es tracta d’un lloc en què el tràfic de drogues ha esdevingut una de les principals indústries del país, i que ha donat peu a l’emergència de sectors econòmics derivats, com el dels segrestos o el dels assassinats. Tot això, proveït per una nova classe criminal, els subjectes endriagos (monstre mig home i mig animal), formada, al capdamunt de la jerarquia, pels multimilionaris caps de cartel. La violència del narco està tan integrada en l’economia que, fins i tot, les autoritats ja distingeixen entre assassinats professionals, ordenats pels cartels, i els pirates, comesos per aficionats que no necessàriament pertanyen a cap organització.
La qualificació de gore radica en el fet que, en l’economia del narco, la violència s’ha integrat en el procés de producció de mercaderies. El cos humà mutilat, torturat i esquarterat no només es converteix en una eina per fer negocis i ascendir al poder (narco-apoderament). També forma part d’un culte a la mort i de l’espectacularització de l’assassinat (tanatofília) que serveix per estendre el mite al voltant del cartel en qüestió. Així, es constitueix una mena de semiòtica de la violència en què un cadàver amb els ulls extrets de les conques, les mans tallades o tot dissolt en àcid indica la raó per la qual ha mort una persona; o en què una decapitació esdevé la marca personal d’un grup criminal.
Si bé Valencia afirma que el capitalisme gore serveix per descriure específicament el model econòmic mexicà, caracteritzat per la seva situació fronterera amb el país més ric i poderós del món, apunta que força indrets poden estar experimentant fenòmens semblants. N’és un exemple la internacionalització de les màfies, com passa amb els narcos mexicans i colombians. La màfia italiana, la txetxena, la yakuza japonesa, les tríades xineses, els narcos del sud-est asiàtic formen part d’aquesta internacional mafiosa que compta, respectivament, amb les seves pròpies epistemologies de la violència. Malgrat que no apareix al llibre, el grup terrorista ISIS ha estat un gran exponent del capitalisme gore fora de l’àmbit de la màfia: des dels espectaculars vídeos d’execucions, que els van ajudar a crear la seva aura terroríficament invencible, fins a la imposició d’un sistema econòmic als territoris conquerits basat en l’amenaça i l’extorsió als agents comercials de la zona.
L’autora avisa que el capitalismegore pot estendre’s arreu del món. En realitat, continua, no és res més que la cara B del neoliberalisme. Un exemple són els paradisos fiscals, on els diners evadits per les empreses i gent més influent del planeta conviu amb la de la classe criminal. Tanmateix, els vincles van més enllà. El capitalisme gore a Mèxic neix emparat per la cultura de l’hiperconsum, en què el valor de la ciutadania es basa en el seu poder adquisitiu; la desregulació econòmica i social, que ha deixat a bona part de la població sense serveis bàsics ni expectatives econòmiques, i una divisió sexual del treball que associa la figura del proveïdor i cap de família a l’home. Així doncs, en el marc d’un estat-nació que ha esdevingut un mercat-nació, el narco esdevé la màxima expressió de l’emprenedor: un empresari que dóna protecció social a la ciutadania, que revaloritza el camp i que no es regeix per cap norma que no sigui la de l’oferta i la demanda, disputant el monopoli de la violència a l’Estat.
Sayak Valencia també parla del consumidor gore, aquella persona del primer món que acabarà comprant el producte final. En aquest sentit, l’autora és molt crítica amb les veus que glorifiquen els narcos com una classe provinent d’estrats inferiors que ha sabut ascendir fins a ser part de l’elit capitalista internacional, com si la seva existència fos un acte de resistència a les dinàmiques polítiques i econòmiques entre el Nord i el Sud global. Valencia recorda que, si bé les drogues causen estralls en els seus consumidors i que les polítiques antidroga de països com Estats Units no fan res més que agreujar el problema, al final del dia, bona part dels cossos esquarterats sobre els quals se sustenta la violència decorativa que crea l’univers narco pertanyen a persones del Sud: les dones assassinades a Ciudad Juárez, els periodistes, els camperols, els traficants mateixos...
Valencia explica que ha titllat el capitalisme del narco com a gore, i no com a snuff (basat en violència exercida de forma real a la gent que hi apareix), perquè el gore, amb l’espectacularització de la víscera i la sang, pot arribar a transmetre un toc d’irrealitat als cossos representats. A nivell cinematogràfic, el gore constitueix un espectre de pel·lícules que van del sadisme i el porno de tortura (com la saga Saw) a la riallada. Les narracions occidentals sobre la violència dels narcos s’articulen tenint-ho en compte.
A Narcos, les escenes de violència són seleccionades i representades de manera que l’espectador mai acaba de tenir una imatge de la dimensió dels assassinats provocats pels capos criminals, ni tampoc de la seva cruesa. Extret el gore de la història, és més fàcil certificar el mite del narco com el d’un empresari que fa fortuna jugant amb un estat corrupte i en contra de les estratègies de l’hipòcrita i imperialista Estats Units. En el cas de Breaking Bad, algunes escenes gore més emblemàtiques, com el cap de l’espieta Tortuga sobre una tortuga, o la cara cremada de Gus Fring, responen a la lògica gore tradicional dels càrtels mexicans, essent comeses per narcos de Ciudad Juárez. Així doncs, l’espectador occidental espera que el narco mexicà audiovisual li subministri la seva dosi de morbo marca Juárez, Tijuana o Sinaloa, en forma d’execucions espectaculars.
El mateix protagonista blanc i estatunidenc, Walter White, és un subjecte endriago: en una societat hiperconsumista on els béns comuns estan regits per lògiques de despossessió i privatització, White troba en el tràfic de drogues una forma de proveir la seva família i pagar factures sanitàries. La sèrie ofereix una narració sobre la violència ambigua en la seva condemna, car igual que Narcos, Joker o els vídeos de pilots cremats en gàbies de l’Estat Islàmic, s’alimenta gràcies al culte mundial al voltant de la violència destructiva i nihilista generada pels subjectes masculins.
Així doncs, siguem consumidors d’estupefaents o de sèries, habitants tots d’un context internacional on les xarxes comunitàries han quedat cruixides pel pes abassegador del neoliberalisme, la lògica del capitalisme gore, un dels alumnes més aplicats d’aquesta la doctrina econòmica, ens ensenya que tots som potencials agents i potencials víctimes, de la lògica de destrucció, tortura i suplici corporals. Això sí que fa por.