La muntanya de Montserrat reclama del viatger una atenció acurada: el lloc traspua una energia especial que sembla emergir de la intensitat mateixa del conglomerat que produeix les formacions capricioses. Montserrat fou una realitat submarina, fins que les aigües s’enretiraren, modelada primer pel líquid, l’obra la remataren posteriorment els vents i el sol i el contrast de temperatures. El resultat, un laberint mineral, amb mil-i-un racons aïllats, solitaris, vertiginosos. Agulles i cims, balmes i canals es tornen propicis a la contemplació i a un retrobament individual, espiritual i amb una alta dosi de misticisme. A la sòlida i admirada institució del monestir de Montserrat correspon, com a contrapunt, una pràctica devota alternativa; sòbria, eremítica, plasmada amb una ingent presència d’ermites disperses arreu del massís sovint construïdes dins de balmes o ubicades en els llocs més inversemblants i remots. Hi ha ermites accessibles i pròximes al monestir, com la de Sant Joan —on, per cert, podreu arribar amb l’auxili del funicular—, i d’altres menors i allunyades de la voràgine turística, com la de Sant Salvador, al peu de la roca del mateix nom, o la de Sant Martí, als contraforts de la Gorra Frígia, encara avui és utilitzada com a espai de retir per qui té vocació ermitana. Val a dir que moltes d’aquestes ermites van ser destruïdes per l’exèrcit francès durant la guerra contra les tropes napoleòniques a principi del segle XIX.
Abans d’abandonar Montserrat, caldrà visitar-ne el lloc primigeni: la Santa Cova. Ací va començar tot, diu la llegenda, amb la troballa per part de dos pastorets d’una imatge de la Mare de Déu al segle IX. El camí, ben concorregut, té com a alternativa un dels funiculars instal·lats a la muntanya.
No cal dir, tampoc, que la Moreneta és de visita ineludible per a qui haja decidit fer el Camí de Sant Jaume per motius espirituals. I no hauríem de marxar sense fer una incursió al museu que posseeix el complex benedictí. El fons pictòric reuneix signatures cabdals, des de Degas i Berruguete, o Caravaggio, fins a Dalí i Miró, o Picasso.
Després d’aquesta breu incursió a l’univers montserratí, el pelegrí ha de seguir camí en direcció a ponent. S’acomiada de Montserrat, tot recorrent el peu de la impressionant muralla septentrional, vessant per la qual vam arribar. La carretera impregna el caminant d’una monotonia de pas maquinal, repetitiu, mentre que el ciclista en aquest terreny avança amb agilitat fins al coll de Can Maçana, porta d’accés a la comarca de l’Anoia. La visió és dual: cap al nord, el pla de Bages i el Pirineu en segon terme; cap al sud, una continuïtat montuosa, baixa, que s’estén cap a les terres prelitorals del Penedès. El mar, hi fa acte de presència, tímidament, al fons de l’estampa.
Aviat arribem a Sant Pau de la Guàrdia, un nucli aïllat que forma part del municipi del Bruc. Enlairat, el seu castell testimonia els segles de poblament, els orígens del qual remunten al segle X. El Camí de Sant Jaume el travessa, perquè el recorregut seguia la principal via de comunicació que unia Barcelona amb les terres de Ponent. No triguem a perdre alçada; toquem el coll del Bruc, per on discorre encara l’antiga carretera nacional que unia Barcelona amb Lleida, i aviat Castellolí. Posem rumb a Igualada i a la Conca d’Òdena. Igualada, del llatí aqualata, significa l’indret on el riu —l’Anoia— s’eixampla. La ciutat, però, deu bona part del seu desenvolupament a la proximitat del Camí Ral de Barcelona a Lleida. Si per un aspecte s’ha distingit històricament Igualada és pel seu caràcter productiu i emprenedor, que l’han dut a especialitzar-se en els sectors tèxtils, de la pell i del paper i on el riu, com suposarà el lector, ha tingut un paper cabdal.
El nucli antic depara algunes sorpreses interessants: la plaça de l’Ajuntament conserva l’estructura porxada en dos dels seus costats i és el resultat de la unió de dues places medievals; els portals de Vives i de la Font Major fan memòria del clos medieval, mentre que la farmàcia Bausili, del segle XV, és la més antiga d’Europa encara en funcionament. No deixeu, tampoc, de visitar la imponent basílica de Santa Maria, on es barregen els estils gòtic i renaixentista, i de perdre-vos pels carrers del centre a la recerca de les mostres de Modernisme local.
A partir d’Igualada, la geografia s’esponja, perd densitat demogràfica. Es pacifica. Paradoxalment és des d’aquest punt i fins a Santa Maria del Camí on es va dur a terme fa una dècada una de les intervencions més importants del Camí de Sant Jaume a Catalunya: un ampli carril per al caminant i les bicicletes, segregat de l’antiga carretera nacional, actualment deserta pel fet de l’existència paral·lela de l’autovia A-2. Sant Genís i Jorba viuen al marge d’aquesta via ràpida de trànsit, com també Santa Maria del Camí, el topònim de la qual indica que, sense cap mena de dubte, per ací passava el Camí Ral d’Aragó. Al peu de la carretera solitària, aquest poble, dividit entre els municipis de Veciana i Argençola, exhibeix l’església que fa honor al seu nom. Romànica d’estil, sòbria com li pertoca, la llicència ornamental més visible és una finestra circular que es conserva al centre de l’absis. La que fou inicialment capella d’un hospital a peu de camí, seria convertida al segle XIII en petit priorat benedictí, depenent del monestir de Santa Cecília de Montserrat.
El viatger hauria de preparar-se per a l’ascensió a la dificultat de la jornada, el coll de la Panadella. Aquest pas entre les comarques de l’Anoia i la Segarra ha estat tradicionalment castigat per les inclemències hivernals, provocant les més variades situacions de col·lapse circulatori i heroïcitats diverses en l’art de la conducció. Abans de la construcció de l’autovia, havia estat un punt d’aturada estratègic i tradicional en el trajecte entre Lleida i Barcelona. És, com tants d’altres punts que es donen en els viatges en carretera, un d’aquells espais que criden per la força d’un magnetisme estrany, certament indescriptible, que sedueix camioners, particulars, viatges col·lectius en autocars i serveis de línia regular. En l’actualitat, la Panadella encara acull viatgers en trànsit, que s’hi detenen per descans i, sobretot, per nostàlgia. Dos hostals, el Parada i el Bayona, els reben amb llicències decoratives anacròniques i una tria tipogràfica d’acord amb l’estètica de dècades enrere. Es fa, doncs, imprescindible que el pelegrí s’hi ature; encara hi trobarà a alguna tàpia abandonada publicitat pintada amb la primera capçalera del diari Avui. A redòs dels establiments, una petita barriada va créixer a peu del Camí Ral.
En direcció a la vall del riu Ondara i la vila de Cervera a través del paisatge obert de la Segarra, Pallerols permet al pelegrí segellar la credencial a l’església romànica de Sant Jaume.
Abans de Cervera, encara haurem de travessar Sant Antolí i els Hostalets, un llogaret aquest últim format per un conglomerat d’hostals que van créixer a la vora del camí.
Ara sí, Cervera. La vila es fa pregar. L’ascensió al centre urbà des del raval de Sant Francesc, per la dita costa de Sant Francesc d’Assís, resulta poc menys que un Via Crucis. Les muralles ens acompanyen en la penosa escalada. Al capdamunt, un casc antic d’urbanisme singular, medieval, amb el misteriós carreró de les Bruixes com a principal referent. I una universitat. De proporcions hiperbòliques, desafia el context en què s’ubica. Fundada arran del Decret de Nova Planta, l’edifici va esdevenir l’única universitat de Catalunya, quan les altres sis van ser abolides. Estudiants il·lustres, com Jaume Balmes, Narcís Monturiol, Joan Prim o Milà i Fontanals van freqüentar-ne aules i passadissos.
No lluny i amb un canvi de comarca pel mig, queda Tàrrega. Eixim de Cervera per la carretera que mena a la Guàrdia Lada i aviat agafem una pista paral·lela al curs del riu Ondara. Caldrà atansar-se fins a Sant Pere Gros, a pocs metres del seu inici; la singularitat arquitectònica de l’edifici s’ho val. Es tracta d’una mostra del segle XI d’arquitectura llombarda. L’església de planta circular és la més gran de les seues característiques a Catalunya. Els seus murs tenen més de dos metres de gruix i mostren dues úniques obertures. L’edifici és tot el que queda d’un priorat benedictí que depengué de l’Abadia de Ripoll.
El camí és còmode, pla, alegre. Permet avançar-hi a bon ritme, sense gaire esforç. Tàrrega se’ns presenta com un altre punt al qual cal dedicar-li unes hores. La capital de l’Urgell desplega una trama medieval de carrers porxats, amb la plaça Major, algunes arcades i un call jueu. Hauríeu de recórrer el carrer de la Vilanova, a la part baixa de la plaça Major, on un doble arc de mig punt ha esdevingut la icona de la Tàrrega medieval.
La trama urbana targarina oculta, a més, una de les històries més cruentes de la rodalia, la massacre de jueus produïda al segle XIV. Al museu de la vila una exposició permanent en narra els fets, recolzant-se en materials recuperats de la necròpolis jueva i amb peces gòtiques provinents dels diferents edificis religiosos de la població. A més, un itinerari urbà museïtzat transcorre pels diferents indrets del barri jueu.
Lleida, a un tir de pedra
El pla s’ha apropiat definitivament del camí cap a Lleida, i amb ell, la monotonia. Els pobles se succeeixen en un entorn agrari solcat per camins, canals i sèquies: Anglesola, Castellnou de Seana, Bell-lloc d’Urgell... Les altes temperatures, en temporada estival, suposen una agressió per al viatger durant les hores centrals de la jornada. Amb la Seu de Lleida sempre a la vista, sembla que la ciutat no arribe mai.
Lleida, per dimensions, serveis i comunicacions, conforma un bon final d’etapa i, per a molts, ben segur que serà el punt final d’aquest viatge. La capital de Ponent posseeix massa història per a sintetitzar-la en el breu espai de què disposem. El pelegrí, satisfet d’haver assolit amb èxit la fita del seu viatge, podrà deixar-se portar pel passat local, un cop travessat el Segre i haver penetrat en el casc antic. Els conjunts monumentals de la Seu Vella i la Suda ocupen la part superior de la vila, una plaça forta i segura que excel·lí en funcions militars i de salvament de les ànimes. La posició elevada de la Seu Vella la fa visible, com haurà pogut comprovar el viatger, des de quilòmetres de distància i alhora la converteix en un veritable símbol d’identitat urbana. Mentre que el conjunt format per un temple dedicat a Santa Maria, un claustre, estances dels canonges i un campanar aglutina l’espiritualitat històrica, a la Seu Nova, per contra, s’hi concentra el poder eclesiàstic actual. D’aspecte imponent i ordenat, aquest edifici del segle XVIII alberga el bisbat. Es troba situat al cor de la ciutat, enfront de l’Antic Hospital de Santa Maria, en l’actualitat seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
De la Suda haureu de saber que va hostatjar l’últim califa de Còrdova i va ser, també, escenari del naixement de la Corona d’Aragó.
Però l’extens patrimoni de Lleida no fa possible una exploració a corre-cuita; cal temps per a pair-lo. Altres elements patrimonials, com el Castell de Gardeny o el Palau de la Paeria i l’església de Sant Llorenç, que va ser en dues ocasions seu catedralícia, donen fe de la transcendència històrica de Lleida.
Entre la profusió patrimonial, el pelegrí compostel·là hauria de visitar la
petita capella del Peu del Romeu, dedicada precisament a l’apòstol Sant Jaume i que perviu discretament al carrer Major.
El viatger impenitent que vulga continuar el Camí de Sant Jaume cap a Aragó eixirà de Lleida seguint el riu Segre aigües avall. La plana, el bosc de ribera i una intensa activitat agrícola no exempta d’una relativa presència industrial acompanyen el caminant i el ciclista en els darrers quilòmetres de Catalunya. El camí continua amb la vista posada en Galícia, però nosaltres ho deixarem ací; l’exploració transversal de Catalunya haurà valgut la pena. En els propers capítols, caldrà explorar els enllaços des de Tarragona i Tortosa.