Ha tornat, amb la seva particular barreja d’humor i un toc de desdeny que abans ja treia de polleguera Donald Trump. Durant més de tres anys Barack Obama ha estat un fantasma polític, present d’alguna manera però majoritàriament invisible. No es va defensar quan Trump va dir que el seu predecessor tan sols havia deixat caos al seu pas; Obama també va callar quan Trump el va qualificar com, potser, el pitjor president de tots els temps. Ara, però, sis mesos abans de les eleccions presidencials, Obama va tornant a poc a poc a l’escenari, discretament però de manera visible, sobretot per a la Casa Blanca.
Diumenge Obama va pronunciar el discurs virtual per als 3,7 milions de joves nord-americans que aquest any han acabat l’institut. Obama no va esmentar el nom del seu successor, no li va voler concedir aquest honor. Però quan Obama va animar els adolescents dels EUA a agafar les regnes del destí perquè els polítics amb “títols grandiloqüents” malauradament no tenen respostes a les preguntes urgents del moment, tothom sabia a qui es referia.
Ha estat sempre el gran talent d’Obama retornar els bastos atacs de Trump amb una ironia fina i a vegades càustica. Ja fa deu anys Trump va escampar la mentida que Obama no havia nascut als EUA. Al final la teoria es va difondre tant que Obama es va veure obligat a publicar el seu certificat de naixement.
Ara Trump es pot tornar a dedicar a les coses realment importants, va dir Obama poc després en un discurs davant corresponsals de la Casa Blanca. “Per exemple: vam fingir l’arribada a la Lluna? I què passava realment a Roswell?”, l’indret de Nou Mèxic on les forces aèries dels EUA amaguen un ovni segons creu fermament la comunitat mundial dels ufòlegs.
Vista així, la lluita entre Trump i Obama sempre ha tingut un deix estrany: semblava com si un àgil espadatxí s’hagués de defensar d’un contrincant que s’abraonés sobre ell amb una maça plena de claus. Quan fa dues setmanes Trump va afirmar amb tota seriositat que Obama era culpable del delicte polític més greu de la història dels EUA, l’expresident va enviar als seus 117 milions de seguidors de Twitter una sola paraula: “Vote” (‘voteu’).
Mai en la història recent dels EUA un president en actiu no havia insultat el seu predecessor titllant-lo de criminal. Trump gira les crítiques que li arriben diàriament contra els seus contrincants: no és ell el corrupte, sinó el seu adversari Joe Biden; no és ell l’incompetent, sinó Obama.
Al mateix temps, el president i els seus aliats al Departament de Justícia intenten reescriure la història de l’escàndol de Rússia. Per a Trump el cas és la fase més traumàtica del seu mandat, ja que en les investigacions del fiscal especial Robert Mueller es va demostrar fins a quin punt el 2016 Trump i el seu equip de campanya van buscar la proximitat amb Rússia.
Trump afirma que la víctima real és ell, perquè l’escàndol de Rússia no és res més que un complot del seu predecessor. La setmana passada el fiscal general, William Barr, sorprenentment va desestimar l’acusació contra l’exassessor de seguretat nacional de Trump Michael Flynn, que ja s’havia declarat culpable d’haver enganyat l’FBI. Entre els seguidors de Trump circula ara un vídeo per internet en què es veu com Barr, acompanyat de Trump, s’emporta Obama emmanillat.
Els atacs de Trump es poden considerar un acte de desesperació: en gairebé tots els estats electoralment decisius el rival demòcrata de Trump, Joe Biden, ara mateix va al capdavant. I el 52% dels nord-americans estan descontents amb l’actuació del president en la crisi del coronavirus.
Però precisament la seva situació precària fa que Trump sigui tan perillós: “Ens hauríem de prendre seriosament les paraules del president i no minimitzar-les com una simple estratègia de campanya”, diu Justin Vail, que durant el mandat d’Obama va ser assessor econòmic a la Casa Blanca. “Trump ja ha demostrat que està disposat a utilitzar el poder del seu càrrec per imposar els seus interessos”.
Com a president disposa d’una “autoritat total”, va declarar Trump fa cinc setmanes. Si bé això feia referència a la crisi del coronavirus –la gestió de la qual irònicament ara cedeix als governadors–, al mateix temps Trump té cada cop menys escrúpols a l’hora d’imposar el seu poder per silenciar els seus crítics. Només en les últimes sis setmanes ha acomiadat sis investigadors interns, els anomenats inspectors generals, que en l’administració nord-americana destapen casos de malversació de fons i d’abús de poder.
Primer li va tocar a Michael Atkinson, que havia estat inspector general per als serveis secrets del país. El setembre del 2019, aquest jurista havia transmès al congrés l’informe d’un denunciant anònim sobre la trucada de Trump amb el president ucraïnès, Volodímir Zelenski. D’aquesta manera va posar en marxa el procés de destitució contra Trump.
A començament de maig Trump va fer fora Christi Grimm, que en un informe oficial havia denunciat que en moltes clíniques dels EUA no hi havia prou roba de protecció ni tests.
Finalment, divendres passat el president va prescindir de Steve Linick, l’inspector general del Departament d’Estat. Linick havia iniciat una investigació sobre si el ministre d’Exteriors, Mike Pompeo, va eludir el congrés amb una estratagema i així va permetre subministraments d’armes a l’Aràbia Saudita.
“Trump ha acomiadat els inspectors generals senzillament perquè han fet la seva feina”, diu Kristy Parker, que durant quinze anys va tenir una càrrec important al Departament de Justícia dels EUA. “La seva feina és controlar el govern. Però Trump es pensa que ell està per sobre de la llei”. El president, creu Parker, ataca obertament la constitució. “Els pares de la constitució volien tres poders dividits que es controlessin mútuament. El que no volien era una monarquia”.
La pregunta és fins on arribarà Trump en la laminació de l’Estat de dret. A molts demòcrates els tranquil·litza pensar que Trump no disposa de l’habilitat estratègica d’un Viktor Orbán, que a Hongria ha desactivat sistemàticament instàncies de control i ara aprofita la pandèmia del coronavirus per governar només per decret.
D’altra banda, el president sap que podria veure’s en una situació incòmoda si perdés el càrrec. Com a molts populistes, a ell possiblement també el preocupa que pogués passar del govern a la presó. Alguns dels seus companys ja han estat condemnats a penes de presó, per exemple el seu exadvocat Michael Cohen i els seus exassessors de campanya Paul Manafort i Roger Stone.
Hi ha molts indicis que en l’escàndol d’Ucraïna Trump només ha evitat una acusació per obstaculització de la justícia perquè als EUA és costum que a un president en actiu no se li exigeixin responsabilitats penals. Però, si no fos reelegit, els fiscals podrien començar a actuar. Després de la seva dimissió, Richard Nixon només es va escapar d’una pena de presó perquè el seu successor i company de partit Gerald Ford li va concedir una amnistia incondicional en l’escàndol del Watergate.
Trump no s’ha trencat mai gaire el cap pensant en la posició del president dins l’arquitectura constitucional dels EUA. Quan a començament dels anys noranta Obama acabava els estudis a la Harvard Law School, Trump va inaugurar el casino Taj Mahal a Atlantic City. A més, amb William Barr el president ha situat al seu costat un fiscal general que fonamenta amb arguments jurídics el seu instint de no haver de retre comptes davant de ningú.
Barr va accedir al càrrec després que el juny del 2018 va redactar un memoràndum de dinou pàgines que atribuïa al president una posició semimonàrquica. “Des d’un punt de vista constitucional és un error veure el president només com el màxim representant del govern”, va escriure Barr. “El president és el govern”. És una frase que recorda a la famosa citació atribuïda al rei de França Lluís XIV: “L’Estat soc jo”.
El febrer del 2019, quan Barr va jurar el càrrec, va deixar clar de seguida que per a ell aquell document era més que una mera teoria. Al març l’informe del fiscal especial Mueller sobre el cas rus va aterrar per primer cop a l’escriptori del fiscal general. El document, de més de 400 pàgines, era de tot menys una absolució del president: Mueller deixava conscientment oberta la possibilitat que el president hagués incorregut en un delicte. Però Barr va publicar un resum de l’informe que treia importància a les afirmacions de Mueller.
Sempre que Trump i els seus col·laboradors han tingut problemes amb la justícia, Barr els ha donat un cop de mà: el fiscal general es va ocupar que la fiscalia sol·licités una pena extraordinàriament lleu per a l’assessor Stone, que un tribunal de Florida havia condemnat, entre altres coses, per perjuri. Per insistència de Barr també és possible que es desestimi l’acusació contra Michael Flynn. La causa encara no està resolta perquè un jutge de Washington es nega a seguir les indicacions de Barr.
“Evidentment qualsevol responsable de Justícia ha d’aplicar l’agenda política del president”, diu la jurista Kristy Parker. “Però Barr creu manifestament que el Departament de Justícia és l’instrument personal del president”. Si bé aquesta setmana Barr ha anunciat que s’ocuparà que la justícia nord-americana no sigui utilitzada indegudament com una arma en la campanya electoral, és gaire creïble que ho faci? “Barr ha acusat reiteradament Biden i Obama de conductes punibles”, diu Parker. “Seria ingenu pensar que per a Barr ja s’ha dit l’última paraula”.
De tota manera, el president sembla decidit a fer perseguir Obama com l’enemic número u de l’Estat amb tots els mitjans de l’aparell governamental. Una vegada ja va iniciar una campanya electoral afirmant que la seva rival era una criminal. “Tanqueu-la a la presó”, va ser el crit de guerra de Trump contra Hillary Clinton. Ara intenta també posar el segell de personatge sinistre a Obama, que suposadament va utilitzar l’FBI per desacreditar la victòria electoral de Trump: una afirmació de la qual no hi ha cap prova.
Però Trump té prou col·laboradors de part seva que estan disposats a inflar l’“Obamagate” i convertir-lo en un escàndol; el primer de tots és Richard Grenell, ambaixador nord-americà a Alemanya, que Trump ha convertit en coordinador dels serveis secrets. En les últimes setmanes Grenell ha fet publicar documents i correus electrònics dels últims dies de mandat d’Obama. Si bé fins ara no han pogut demostrar que hi hagués una conspiració contra Trump, el material permet que en els mitjans propers a Trump, com Fox News, no s’apagui la indignació.
Ja fa anys que Trump sembla que estigui posseït per Obama. El primer president negre té tot allò que a Trump li agradaria tenir: cosmopolitisme i elegància, però també l’aprovació dels Estats Units liberals, al mig dels quals Trump ha estat tota la vida, però que tanmateix li neguen el reconeixement. Trump es va construir un gratacel al cor de Manhattan, però per a la bona societat novaiorquesa sempre ha estat aquell xaval de Queens que considera que unes cortines brocades i els angelets d’or són una mostra de bon gust.
La presidència d’Obama va ser en molts sentits un punt d’inflexió: Obama va simbolitzar, entre altres coses, que els EUA ja no eren governats només per immigrants blancs. Però l’elecció d’Obama també va desfermar un moviment contrari. Per a l’ala dretana dels republicans, el president negre es va convertir en una figura d’odi. Trump no hauria estat mai elegit si no hagués aprofitat hàbilment el ressentiment dels blancs dels EUA contra Obama.
De tota manera, la pregunta és si és intel·ligent senzillament tornar a apostar per les receptes del 2016. Obama ja fa més de tres anys que no és un polític en actiu, i com a gairebé tots els expresidents l’envolta un deix d’imparcialitat. A més, va decreixent el nombre de votants blancs, mentre que negres i latinos guanyen influència. “L’estratègia de Trump és extremadament arriscada”, diu Daniel Cox, investigador electoral del conservador American Enterprise Institute.
Sens dubte els seguidors de Trump s’alegren amb cada atac contra Obama. “Però aquesta gent ja està motivada igualment”, diu Cox. El que Trump necessita per guanyar les eleccions són els votants blancs indecisos; i els negres que estan d’acord amb el rumb econòmic de Trump i que estan disposats a passar per alt el racisme latent del president. Tots dos grups més aviat rebutgen els atacs contra Obama.
Potser per això els republicans del senat dubten a l’hora d’unir-se a la croada contra Obama. Perquè en part s’han d’enfrontar a unes eleccions igual que el president, el 3 de novembre. Lindsey Graham, senador per Carolina del Sud, ha explicat que no veu cap motiu per citar Obama davant la Comissió de Justícia. Això seria un gran espectacle televisiu. “Però dubto que servís de res al país”, va dir Graham.
Trump és un president que infringeix gairebé totes les normes que els seus predecessors encara consideraven sagrades. “El que em fa por de veritat és la qüestió de si Trump acceptarà una derrota a les eleccions”, diu John Carey, professor de Ciències Polítiques al Dartmouth College, a New Hampshire. El 2016 Trump ja va deixar entreveure que només acceptaria una victòria. Ara, afegeix Carey, el president encara té prou aliats que en cas de dubte li faran costat en la lluita per aconseguir el càrrec.
Com ho va dir William Barr no fa gaire en una entrevista? “La història l’escriuen els vencedors”.
Traducció d’Arnau Figueras