Ara farà uns anys, vaig decidir de submergir-me en el sistema teològic amb el qual havia crescut i que sempre m’havia estat proper—d’on havia rebut els rudiments principals de doctrina. Al barri de Sant Andreu de Barcelona, el pastor David Barceló hi té la seva Església Evangèlica de la Gràcia—una congregació baptista de doctrina reformada, això és, calvinista. Barceló, fill de pastor baptista, va estudiar al Westminster Theological Seminary als Estats Units. Westminster és un dels seminaris que més han impactat en l’ascens de l’anomenat New Calvinism en el món anglosaxó.
La congregació de Barceló es pot identificar clarament amb el corrent del moviment evangèlic americà. És, en realitat, una comunitat que respira molt del model d’església evangelical americana. L’evangelicalisme no és pròpiament una denominació cristiana, com ho podria ser el catolicisme o el luteranisme. El corrent evangèlic penetra les diferents denominacions, majoritàriament protestants. Hi vertebra una manera de creure, una manera de fer doctrina i, sobretot, una mentalitat missionera. El moviment evangèlic s’ha nodrit dels grans desvetllaments religiosos dels Estats Units (ja en porten quatre en tres segles). Concretament, el quart desvetllament (fourth great awakening, en anglès) és el que es correspon millor amb el corrent evangèlic actual predominant al món protestant. El pastor i predicador Billy Graham en va ser una de les figures més visibles.
L’evangelicalisme ha menjat el terreny a les denominacions històriques, dites mainline en anglès, de les quals una part dels seus membres han abraçat ethos i pràctiques dels evangelicals. El zel missioner, la centralitat de la Bíblia inerrant, una teologia fonamentalista i, especialment, l’èmfasi en la conversió personal—la necessitat de renéixer del creient—són les marques que generalment identifiquen l’evangèlic. En tant que actitud, la flexibilitat de la doctrina ha fet que luterans, anglicans, baptistes, metodistes, pentecostals o carismàtics abracin l’evangelicalisme i l’adaptin a la seva denominació. És el que ha passat també amb el calvinisme de les esglésies reformades i presbiterianes.
L’abraçada evangèlica del calvinisme a principi del segle XXI ha estat com una mena de «roda el món i torna al Born». Certament, les arrels primordials de l’evangelicalisme són en el calvinisme, en la seva versió anglesa, la dels puritans que van fundar les seves colònies cristianes ideals a Nova Anglaterra. Els fonaments essencials de l’evangelical es troben en els dos grans corrents calvinistes anglesos del segle XVII—el convuls segle de la Guerra Civil Anglesa (1642-51), el Protectorat de Cromwell (1653-60) i la Revolució Gloriosa (1688). D’una banda, hi ha el puritanisme, una important facció de l’Església d’Anglaterra que advocava per la purificació de l’anglicanisme de les reminiscències romanes i l’adopció plena de la teologia i pràctica reformades. D’una altra, el naixent grup de dissidents calvinistes, els baptistes reformats, que advocaven pel baptisme adult en tant que símbol de la conversió del creient. Aquests dos grups, en la seva migració a les colònies americanes, van ser llavor de la gran explosió religiosa americana i de la hiperfragmentació protestant posterior.
Ben aviat, les posicions calvinistes fundacionals dels grans corrents protestants americans—baptistes i puritans—van començar a ser erosionades des de dins. Una gran part del congregacionalisme purità de Massachusetts va acabar derivant a principi del segle XIX en l’unitarisme—el rebuig de la unió hipostàtica de la Trinitat i la divinitat de Jesús. Per la seva banda, el presbiterianisme va patir agres divisions i escissions. Finalment, els baptistes reformats, predominants al sud, van començar a obrir-se a altres doctrines rivals del calvinisme, com l’arminianisme, que afirma el lliure albir de l’home en acceptar o rebutjar la gràcia de Déu. Amb els desvetllaments religiosos del segle XIX, les esglésies i denominacions es van anar fragmentant i reconfigurant. Noves doctrines van començar a irrompre en el cristianisme americà i el calvinisme va anar perdent la rellevància i predomini dels quals havia gaudit, per bé que conservava el lustre acadèmic d’alguns reputats teòlegs dels bastions calvinistes de Princeton i Yale.
Per la seva banda, a Europa el calvinisme també anava perdent l’antic predomini en els seus baluards de Suïssa i els Països Baixos. L’anomenada ortodòxia calvinista era rebutjada. Pràctiques com el principi regulador del culte, que exclou l’ús d’instruments o d’himnòdia que no sigui bíblica, van anar desapareixent, mentre l’arminianisme s’anava estenent. Al segle XX, amb la unió de les esglésies luteranes i reformades d’Alemanya, les diferències s’anaven esborrant. La pròpia Ginebra, que havia estat epicentre i capital del calvinisme mundial al segle XVI, fa més d’un segle que és de majoria catòlica.
El retorn del calvinisme no deixa de ser un retorn poc esperat. Origen de tot el que es mou al defora del protestantisme anglicà, luterà i anabaptista, el calvinisme havia quedat com un corrent doctrinal massa radical. Lliure albir, mil·lenarismes diversos, metodisme, dispensacionalisme, pentecostalisme, boc gros evangelical, innovació teològica rere innovació teològica, modernisme, liberalisme—aquests eren els qui dominaven el pensament cristià actual, tot convivint amb un protestantisme històric en clar declivi. La irrupció dels new calvinists va captar la generació millennial. Teòlegs i pastors com John Piper, R. C. Sproul, Albert Mohler i Tim Keller van convertir-se en els representants de tot un nou corrent interdenominacional que ha pres una part del món de l’evangelicalisme. De sobte, les velles confessions calvinistes de Heidelberg i Westminster rebien una atenció que no havien tingut en decennis. Jonathan Edwards va ressorgir de les cendres per ser reconegut el teòleg americà més important de la història. Baptistes i presbiterians van redescobrir els seus orígens al segle XVII anglès. De sobte, tothom parlava de tulipes.
I és que quan es pensa el calvinisme, cal pensar en la tulipa—l’acrònim anglès que resumeix els cinc punts fonamentals que distingeixen doctrinalment el calvinisme. Són els cinc punts que, per exemple, defineixen la idiosincràsia del pastor David Barceló i la seva església a Barcelona.
Depravació total. L’home es troba completa i radicalment incapacitat per al bé, per a la vida i per a Déu. A causa de la seva caiguda del Paradís pel pecat original, l’home ha estat condemnat a la mort per i en el pecat, que envaeix tota part de la natura i la vida humana. La rebel·lió de l’home ha implicat el càstig més terrible. De l’home amic de Déu apareix l’home natural que viu alienat de Déu, la seva veritat i de tota salvació. Per aquesta raó, l’home no coneix els camins de Déu i és lliurat al pecat i vici. Les bones obres, no naixent de l’amor de Déu i de la seva llum i salvació, són manifestacions bones d’un origen pecaminós. Conformar-se a un bé extern, si no neix de Déu que és perfecte, no és bé en si.
Elecció incondicional. Déu ha elegit i preordenat per la seva infinita misericòrdia els qui han estat escollits per a la salvació. Tenir fe no és una condició per a l’elecció, però l’elecció és una condició per a tenir fe. Déu ha escollit els qui se salvaran abans de la fundació del món i ha comprat la seva redempció a la Creu. Aquesta és la doctrina de la predestinació, la que assumeix que l’home no té capacitat de lliure albir, sinó que tot és conegut per Déu omnipotent i ordenat segons els seus designis. L’home s’ha de lliurar, per tant, a conèixer aquesta voluntat divina que ha definit la seva vida, a plegar-s’hi i acomodar-s’hi. Com que és una elecció incondicional—no es fa a condició de res—encara magnifica més el paper de la predestinació i voluntat divines. L’amor de Déu, expressat per la seva misericòrdia, és font d’elecció. Qui és elegit rebrà la gràcia eficaç, serà justificat per la fe en Jesucrist i manifestarà la seva vocació o crida. Solament per mitjà de Crist es pot rebre la salvació i, per consegüent, l’elecció implica conèixer Jesús i seguir-lo.
Expiació limitada. Crist va expiar tots els pecats a la Creu. Va cancel·lar el deute del pecat contret per Adam, va apaivagar l’ira de Déu cap als homes, i va guanyar la salvació per a molts. És justament aquest molts el que limita els efectes de l’expiació de Jesús a la Creu, això és, els que han estat elegits incondicionalment. La nova aliança de Déu amb els homes s’edifica sobre la sang vessada per Jesús i es fa per als elegits. Això no significa que el sacrifici de Jesús a la Creu no fos per a tota la humanitat: és suficient per a tothom, eficient per als escollits.
Gràcia irresistible. Els qui han estat elegits incondicionalment per Déu reben la gràcia efectiva. L’elegit no la pot resistir, la gràcia de Déu tot ho pot. La salvació s’adquireix per gràcia mitjançant la fe. És aquesta gràcia la que mena a la fe salvadora, la justificació. No es tracta que aquesta gràcia operi contra la voluntat de l’elegit, sinó que construeix aquesta voluntat tot rebent la Paraula de Déu, creient i seguint Jesús. És l’instant que el cor de pedra es converteix en un nou cor per obra de l’Esperit Sant.
Perseverança dels sants. Aquest punt no fa referència al canonitzat sant catòlic, l’ànima del creient de qui es té l’assegurança que és al cel. El sant en el context calvinista és l’elegit, el fidel-—qui és separat per i per a Déu. Si algú és predestinat per Déu a la salvació, perseverarà en la fe, obeirà Déu en la renovació interior perquè la gràcia efectiva el sostindrà. Així, qui no perseveri voldrà dir que no era realment elegit i salvat per Déu. Això no obsta les caigudes temporals que pot sofrir l’elegit. Emperò, al final, qui és salvat perseverarà per obra de Déu.
El calvinisme és dur, és una teologia rigorosa. Els crítics contemporanis acostumen a presentar els cinc punts del calvinisme com una caricatura hipercalvinista que no es correspon amb l’autèntic pensament de Joan Calví, tal com va quedar fixat en els seus Institutio Christianae Religionis de 1536 i la resta de la seva monumental obra. En el fons, Calví va ser un home del Renaixement, amb tota la seva pluralitat i complexitat. En la necessària sistematització del seu pensament, la simplificació confessional i doctrinària ha acabat existint, tot perdent els matisos i les riques contradiccions. I ja no esmentem la transmissió entre territoris i segles d’una confessió que ha fixat una certa doctrina. Tanmateix, l’essència de Calví perviu en l’espai i el temps en composicions confessionals que l’actualitzen fins al present.
El renaixement calvinista dels new calvinists ha aparegut per recuperar una vinyeta d’un pensament, forçosament. Amb tot, aquesta vinyeta ha permès un retorn de Joan Calví i el seu llegat en major plenitud—fins al punt d’arribar a Barcelona amb el pastor David Barceló.