La mort d’Andreu Crespí, el passat divendres, suposa la desaparició d’un dels protagonistes dels anys en que el socialisme balear estava trencat en dues parts, entre els corrents que eren coneguts com els dels «oficialistes» i el crític dels «autonomistes». La disputa interna marcà el PSOE balear durant prop de vint anys, fins a la definitiva victòria dels «autonomistes» el 1999.
Més PSIB que PSOE. Andreu Crespí, fill del dirigent del PSOE illenc del temps de la Segona República del mateix nom i de la també històrica activista socialista María Plaza, va assumir el 1983 el càrrec de director provincial de Balears d’Educació i Ciència, que ocupà fins el 1995. Va ser durant aquest temps quan s’afilià a la Federació Socialista Balear-PSOE. Aleshores el partit estava dividit, d’ençà el final de la dècada dels setanta, entre dos sectors. Un era conegut com els dels «oficialistes», perquè gaudien del suport de l'oficialitat de Madrid, de la central federal, i que representaven a Balears sobretot Fèlix Pons (1942-2010) -que ocupà la presidència del Congrés entre 1986 i 1996 i, abans, fou ministre d’Administració Territorial (1985)- i, entre d’altres, l’ex batlle de Palma (1979–1991) Ramon Aguiló. L’altre sector era el que s’anomenava formalment, d’ençà que existien corrent interns, Socialisme i Autonomia i que encapçalava Joan March. A cada congrés l’enfrontament estava servit. La divergència era tan profunda que, de fet, el partit estava trencat en dos. Cap dels dos sectors s’imposava amb claredat, tot i que els congressos d'ençà el 1985 els guanyava, per poc, el sector autonomista. Tanmateix, la debilitat de les successives comissions executives i la inestabilitat interna esdevingué la norma.
La brega entre els dos sectors arribà a ser tan intensa com que en vistes al congrés de 1997 la direcció federal imposà una pau de mínims que facilità una candidatura que no fos ni d’uns ni dels altres. Andreu Crespí va ser el nom de consens, que acceptaren les dues parts. «Sóc el primus inter pares», el primer entre iguals, va dir, després de ser elegit secretari general. Volgué deixar clar que «hem de superar» les divergències. No fou possible, però. El sector autonomista l’acusà de donar més pes a l’altre. De bell nou es reanimà la brega interna el 1998 i en aquesta ocasió Crespí va rebre el suport de tot el grup antigament dit «oficialista», mentre que l’altre, el dels «autonomistes», es va situar frontalment en contra. Altre pic el partit es trencava en dos.
El sector crític, nucleat pel corrent organitzat Socialisme i Autonomia, que dirigia Joan March -havia estat defenestrat per la direcció central el 1995, obligat a dimitir de la secretaria general que havia guanyat el 1991- començà a pensar en qui podria oposar a Crespí en les futures primàries que la direcció del PSOE federal imposà, tant per l’elecció del futur candidat a president del Govern espanyol com per triar els candidats a caps de llista a les eleccions autonòmiques que s’havien de celebrar el 1999. Aleshores, els autonomistes acordaren que qui havia estat el batlle d’Algaida, Francesc Antich, es presentés a les primàries.
L’eslògan triat per Antich i el grup que li donava suport fou «Hem de ser més PSIB que PSOE», evocant d'alguna manera l'autonomia del PSC -que era el model a seguir, tot i no gaudir de la seva independència orgànica formal- respecte del PSOE federal. Crespí reaccionà presentant també la seva candidatura a les primàries i rebé el suport tancat de totes les files antigament anomenades «oficialistes» que ja no gaudien, però, del suport de tota la direcció federal. Cal recordar que aleshores Felipe González ja havia dimitit del càrrec de secretari general -després de perdre l’Executiu central el 1996- i que Joaquín Almunia va ser el seu substitut. La formació federal estava dividida entre dos sectors, un d’Almunia i l’altre el de Josep Borrell, que guanyà les primàries contra el secretari general l’abril de 1998. A grans trets el sector de Borrell donava suport a Balears als antics «oficialistes» i el d’Almunia als «autonomistes».
L’enfrontament balear tenia tot l’aspecte que seria el definitiu. Després de quasi dues dècades de topades entre ambdós sectors sense un clar vencedor, aquesta vegada les dues parts anaven a la guerra oberta. Els electors de les primàries no serien, com era habitual en els congressos, els compromissaris sinó els militants de forma directa. Una ocasió inèdita i ideal per posar a examen els suports reals que cada grup tenia. Els resultats confirmaren que el partit seguia trencat en dues parts. Crespí va sumar 1.114 vots i Antich 1.267. La diferència, aquests 153 vots, no va fer justícia al cop polític que reberen els antics «oficialistes». La derrota els deixà sense capacitat de resposta i s’anaren diluint els següents anys, sobretot perquè Antich, com és conegut, assolí la presidència del Govern de les Illes Balears després de les eleccions autonòmiques de 1999. Al congrés de 2000 Antich va ser elegit secretari general sense oposició. A partir d’aleshores i fins ara, els antigament dits «autonomistes» han controlat i controlen el PSIB-PSOE sense quasi cap contestació interna. Val a dir que alguns dels antics «oficialistes» acabaren per abandonar el partit, com fou el cas de l’ex batlle de Palma Ramon Aguiló.
Andreu Crespí, que havia entrat com a diputat en el Parlament el 1995, renovà l’acta el 1999 però el 2003 fou relegat al Consell de Mallorca, on va ser conseller electe fins el 2007. El 2004, després de la renuncia d’una diputada socialista, tornà de bell nou a la Cambra legislativa, d’on en va sortir definitivament el 2007.
Així com van anar les coses d’ençà el 1998 en el si del PSIB, el paper de Crespí, a pesar de mantenir fins el 2007 càrrecs electes, va perdre protagonisme progressivament fins arribar a deixar la política activa aquest últim any. Amb la seva mort desapareix un del noms clau dels moments en què el PSOE balear vivia permanentment separat entre els antics «oficialistes» i els «autonomistes». Ara aquests últims s’han convertit en el grup oficial, amplament majoritari i sense pràcticament cap oposició interna.