David Altimir fa 12 anys que exerceix de mestre a l'escola pública les Pinediques, a Taradell, un poble de poc més de 6.000 habitants a les faldes del Montseny. El seu centre acull a diari 130 alumnes d'infantil, entre els 3 i els 6 anys. Des de fa més de trenta anys funcionen a partir de projectes i d'espais tematitzats que anomenen tallers, amb grups d'identitat vària, això és, formen grups amb diversitat d'edats. La setmana prèvia al decret de l'estat d'alarma, el seu grup treballava sobre rampes i circuits. A Altimir, com a tota la resta, la pandèmia els va pillar per sorpresa. Durant aquestes nou setmanes ha tractat de mantenir el contacte amb els seus alumnes, sobretot fent èmfasi en la necessitat de "mantenir la dimensió comunitària". Res no és igual, però, a través de les pantalles. "Les famílies ens diuen que als seus infants no els genera il·lusió la connexió digital. Ells estan en la fase del contacte analògic. Aquesta dimensió digital, que en part és fictícia, no els aplega de la mateixa manera", explica Altimir, que és membre de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, que treballa per millorar l'escola i l'experiència educativa.
Taradell és ubicat a Osona, una de les comarques catalanes que el pròxim 1 de juny passarà -si tot va com es preveu- a fase 2. A partir d'aquell dia, les escoles del Principat tornaran a obrir les seues portes, tal com va anunciar aquesta setmana el conseller d'Educació, Josep Bargalló. Fins ara, només el País Basc s'ha atrevit a fer el pas de reobrir els centres educatius (ho farà aquest dilluns 25). L'assistència no serà obligatòria i sobretot pretén reforçar l'alumnat que el pròxim curs canviarà de cicle. Amb tot, tots els nivells educatius hauran d'estar disponibles per a les famílies que necessiten fer-ne ús per raons de conciliació. També per als infants en edat preescolar, és a dir, entre 3 i 6 anys, una etapa en què l'escolarització no és obligatòria. Divendres el departament d'Ensenyament va establir que els grups de P3 constaran de vuit alumnes, mentre els de P4 i P5 seran de 10 criatures. "Som conscient que gestionar aquesta situació no és senzill, però Bargalló ha deixat moltes preguntes sense respondre i ha deixat en mans dels equips directius tota la responsabilitat", es lamenta Altamir, qui aquesta última setmana ha estat ajudant l'equip directiu en el procés de preinscripció. "Si d'ací a 10 dies els nens i nenes han d'entrar amb les mesures de seguretat que he hagut de passar jo, ja et puc dir que serà ben complicat", avisa.
Si la breu represa de l'escola d'aquest juny preocupa a la comunitat educativa, encara els amoïna més com serà la tornada als centres el setembre vinent. Pels qui com Altimir es dediquen a l'educació infantil, la preocupació encara es fa més evident. Perquè al capdavall, els mestres d'infantil treballen en el dia a dia amb els usuaris més vulnerables, criatures d'entre 3 i 6 anys que estan començant a desenvolupar la seua personalitat i als quals se'ls exigiran unes mesures que van contra la seua pròpia ànsia exploratòria. Ni tocar ni ser tocats; ni abraçades; ni espentes; ni petons. Els joguets i el material només podrà ser d'ús individual. Així ha de ser la nova normalitat en les aules d'infantil.
Fa un parell de setmanes una imatge procedent de França d'un pati d'una escola on els xiquets eren dipositats en uns requadres pintats en terra per mantenir la distància de dos metres es va fer viral. Gàbies sense ferros per prevenir-los del contagi. Una imatge que, com tantes altres en aquesta pandèmia, resultava distòpica. Però de veritat és factible que criatures d'entre 3 i 6 anys mantinguen la distància de seguretat de dos metres que recomanen les autoritats sanitàries? Es pot refrenar l'impuls per palpar i explorar amb els objectes i els companys? Pot una mestra -el 90% del col·lectiu són dones - consolar des de la distància a un infant que plora?
L'opinió de les persones consultades per EL TEMPS és unànime: una escola amb distanciament social no és una escola, sinó més aviat un aparca-criatures. I no és factible a escala pràctica ni desitjable des del punt de vista emocional. "El distanciament social a l'educació infantil és l'antítesi del que es pretén que els infants adquireixin en aquesta etapa on la socialització és fonamental: la relació amb els altres, jugar, aprendre amb els companys i les companyes, compartir material, colors, joguines, esmorzar..." adverteix Laura Savall, que ha estat mestra d'infantil durant molts anys i que actualment treballa a la ZER Atzavara, a la comarca de l'Alt Camp, on el pròxim 1 de juny també reprendran les classes. La mateixa opinió manté Eva M. Morales, que és la mestra més veterana del claustre del CEIP Princesa d'Astúries d'Elx, on ha estat coordinadora del cicle d'infantil : "Com diu Ivonne Laborda, la infància és moviment, joc i comunicació. Són necessitats intrínseques que ajuden l'infant a descobrir el món, a aprendre a relacionar-s'hi, a interioritzar les normes socials... El contacte físic és fonamental per a un bon desenvolupament emocional".
Empar Martell és mestra ("quan em diuen que soc professora sempre dic que no, que jo el que sóc és mestra" recalca) al CEIP Juan Ripollés, a Castelló de la Plana. Martell arrossega 20 anys d'experiència com a mestra d'educació infantil. Al País Valencià, al contrari que a Catalunya, el curs 2019/2020 s'ha donat per liquidat, així que els centres es preparen per a un nou curs que encara es presenta amb moltes incògnites. La Conselleria d'Educació encara no s'ha manifestat sobre quants alumnes hi haurà a cada classe d'infantil, ni tampoc si es crearan noves places per poder donar cobertura a aquesta situació extraordinària que, de ben segur, provocarà una disminució de la ràtio.
En tot cas, la perspectiva d'haver de minimitzar el contacte físic amb els seus alumnes provoca una barreja de malestar i angoixa en Martell. "Quina mestra o mestre li negarà una abraçada a un infant quan plora desconsoladament perquè ha caigut o un company o companya li ha llevat de les mans una joguina? No, el distanciament social no és possible en uns infants que necessiten el contacte físic per al seu normal desenvolupament emocional i cognitiu; és una manera de comunicar-se en una etapa en la qual encara tenen dificultats amb el llenguatge oral", adverteix Martell, que és presidenta del Moviment de Renovació Pedagògica de Castelló, una entitat que des de 1978 és fidel a la seua màxima de convertir l'educació en un motor per al canvi social.
David Altimir també és taxatiu: "El distanciament social entra en contradicció amb els fonaments de l'escola, els quals impliquen aprendre en relació amb la resta -adverteix aquest mestre-. L'infant ha de ser el centre del procés d'aprenentatge. Correm el risc de retornar a un model d'escola infantil del franquisme, amb un pupitre per infant, on reneguem del model d'escola activa que fa tants anys que preconitzem". "Fer passos endavant en l'educació ha costat molt. Es va haver de fer un gran esforç per fer comprendre que el que importava era el desenvolupament de l'infant. Només faltaria que amb l'excusa del coronavirus tornarem 100 anys enrere", avisa Montserrat Pedreira, que ha estat mestra d'infantil i dirigeix el grau de mestre d'educació infantil a la Facultat de Ciències Socials de Manresa (UVic-Universitat Central de Catalunya). Pedreira està al capdavant del Lab 0_6, un centre de descobriment, investigació i documentació que promou l'educació científica a les primeres edats, un centre on es toca, s'experimenta, s'embruten i comparteixen. Pedreira ho té clar: "Hem de tornar a l'escola quan ens puguem tocar i puguem tocar tot el que tenim al voltant".
"Des del meu punt de vista, no s'hauria de començar una educació infantil amb distància. Potser s'haurien de prendre altres mesures, però la distància social no és un límit que infants petits siguin capaços de dur a terme sense estrès i sense perjudici del seu benestar mental", adverteix Esther Zarrías, que des de 2015 és directora del CEIP Rosa dels Vents de Mallorca, un centre bolcat en les metodologies actives d'aprenentatge.
Marques que perduren
Zarrías adverteix que, més enllà dels inconvenients pràctics que comporta la distància de seguretat, aquesta pot provocar problemes emocionals i d'aprenentatge en el mitjà termini als més petits. En alguns casos fins i tot pot desencadenar regressions a etapes anteriors del seu desenvolupament, així com canvis de conducta, tristesa o irritabilitat. "L'estrès és l'enemic número u de l'aprenentatge. Si a escala emocional no es senten bé o no estan ben atesos, el seu cervell trobarà traves per aprendre", explica aquesta mestra. "Em fa molta por -afegeix David Altimir- que els infants puguen implícitament aprendre el missatge que relacionar-se amb els altres és perillós. Això és molt dramàtic, perquè l'escola només té sentit si serveix per construir vincles saludables entre els infants".
Laura Savall incideix en aquesta mateixa idea: que les criatures necessiten el contacte físic per a créixer segurs i emocionalment sans. "La manca de contacte físic amb l'adult per poder consolar-lo, donar-li suport i estima quan cal, pot tenir efectes en el seu desenvolupament afectiu -adverteix aquesta mestra del ZER Atzavara, a l'Alt Camp-. Hi ha el risc que generem una por al contacte, a relacionar-se amb la resta d'infants, a tocar-se, que són qüestions fonamentals per al desenvolupament socioafectiu. Amb por no pots ser lliure, i sense llibertat tampoc no pots ser feliç. I el que volem les mestres d'infantil és que els nostres infants siguin feliços".
En aquest punt, totes les persones consultades per aquest reportatge coincideixen en la necessitat de desempallegar-nos d'una visió excessivament adultocèntrica a l'hora d'abordar l'emergència sanitària. Es tracta d'un debat que ja es va posar a sobre de la taula en el moment en què es va decidir prohibir que els infants sortiren al carrer i que va agafar volada a mesura que les setmanes de confinament s'allargaven. I ara, quan s'albira el retorn a les aules, torna a posar-se de manifest. "No és la primera infància la que s'ha d'adaptar a la societat, sinó la societat la que ha de tenir cura de la primera infància. Els adults hem d'oferir als més petits un lloc segur, on puguen desenvolupar-se de manera tranquil·la, relaxada, curosa...-exposa Eva M. Morales-. Si prenguérem la infància com el tresor que és, ens preocuparíem per donar-los les millors condicions possibles i no ens conformaríem només amb les condicions 'suficients'. Cal que els adults prioritzem el benestar no solament físic, sinó també psicològic de l'alumnat".
Alumnes com futbolistes
Esther Zarrías incideix en la necessitat que les institucions donen alternatives plausibles per als infants perquè, recorda, aquests, "no tenen les mateixes eines que les persones adultes". "Per a les persones adultes mantenir la distància social resulta un poc estressant i hem vist que moltes persones tenen dificultats per complir amb la norma. Per a un infant és el mateix però exponencial. Les conseqüències de la por i l'estrès són ansietat, alteracions de la son, mals de panxa, dificultats per aprendre o atendre els límits, exasperació, cansament, apatia, ràbia... I això és només la punta d'un iceberg".
Per tot això, des d'entitats com l'Associació Rosa Sensat advoquen perquè s'aplique en el cicle d'infantil un "criteri excepcional", com s'ha fet, per exemple, en el futbol, on la norma general d'evitar el contacte físic s'ha revisat perquè sobre un terreny de joc puguen estar disputant-se la pilota 22 jugadors, a més de tot l'equip tècnic que els acompanya. No neguen la importància dels factors epidemiològics, però reclamen que a l'hora d'aborda aquest debat també es tinguen en compte les particularitats dels plançons. "Potser podria considerar-se l'escola com una mena d'unitat, un sol ramat, que en diuen. Hem d'intentar esquivar la rigidesa d'aquestes mesures -explica David Altimir, qui reclama que el Departament d'Ensenyament escolte als professionals de l'educació-. Ningú més que nosaltres tenim ganes de tornar a veure els nostres alumnes, però volem retrobar-nos per fer escola, no per fer guàrdia i custòdia dels infants". "Si els infants tornen -afegeix Empar Martell, del Moviment de Renovació Pedagògica- han de tornar a la seua escola, una escola que els ha de proporcionar oportunitat per aprendre i desenvolupar-se amb llibertat i autonomia". Perquè una escola asèptica potser a primera vista semble més segura però probablement estarà, també, renunciant a la seua ànima. I això, més que nova normalitat, comportaria tornar a les velles fórmules.
------------------------------------------------------------------------------------
P3: UNA ADAPTACIÓ INÈDITA
Setembre sol ser un mes de plors en moltes aules d'infantil i molt especialment per als infants que comencen el seu periple a l' "escola de grans", és a dir, criatures que compten dos o tres anys de vida. Ells seran els nous inquilins de P3, xiquets i xiquetes que habitualment entren de forma esglaonada, per assegurar allò que se'n diu "el període d'adaptació". El primer trimestre de P3, de fet, té per objectiu la familiarització amb el nou espai, amb la nova mestra. Alguns arribaran després de passar per l'escoleta; altres tindran per primer colp contacte amb l'ensenyament formal. Per a tots, suposarà un canvi, més encara si qui els rep a l'aula és una persona amb mascareta (per tant, a qui se li esborrarà un dels trets de l'expressió) que, segons els protocols, hauria d'estalviar-se les abraçades i el contacte físic més directe. I encara està per veure si, en la nova normalitat, els pares i mares podran -com passa ara- acompanyar durant alguns minuts a l'infant dins l'aula.
"Probablement les famílies no podran acompanyar als seus fills o filles i els hauran de deixar a la porta de l'escola o de l'aula amb unes persones que no coneixen i a les quals pràcticament no veuen la cara. I no podrem abraçar-los o tractar de tranquil·litzar-los -raona Empar Martell, del Moviment de Renovació Pedagògica-. Quins vincles afectius podran establir aquestes xiquetes i xiquets amb les mestres si no poden fer servir el més important, és a dir, la calor de la proximitat, el contacte?". Eva M. Morales, del CEIP Princesa d'Astúries d'Elx recorda que el període d'adaptació és un "temps sensible" en què els adults obliguem els infants a vincular-se afectivament a una persona nova, desconeguda per a ells. "Els xiquets i xiquetes es veuen obligades a desenganxar-se temporalment de les persones que formen el seu entorn afectiu: el pare, la mare... Per tant, és un període per cuidar i amoixar. Si a més aquesta persona no el pot acompanyar amb una abraçada, amb un gest, amb una expressió facial, des de l'estima amb què les professionals acollim als nens i nenes... Hem de preguntar-nos si això serà un període d'adaptació digne i amb qualitat".