A França, el grup familiar d’articles de luxe LVMH (Christian Dior, Givenchyi, Bulgari...) va reconvertir en pocs dies tres fàbriques de cosmètics per a produir gel desinfectant que han donat als hospitals i a Suïssa el gegant farmacèutic Roche, també una empresa familiar, s’ha posat al davant de les proves per detectar el coronavirus. Mai s’havia vist una escalada de les donacions filantròpiques comparable a la que ha provocat aquesta pandèmia. A finals de març s’havien mobilitzat ja arreu del món més de mil milions de dòlars; i al llarg d’aquests dos darrers mesos la xifra fàcilment es pot haver quadruplicat.
Si tenim present les quantitats aportades fins ara a la lluita contra l’Ebola (362 milions de dòlars) o a ajudar els damnificats de l’huracà Harvey (341 milions) l’èxit de les aportacions fetes des de la bona voluntat és impressionant. Però l’escala d’aquesta crisi és molt superior a cap altra cosa vista abans. Milions de persones arreu del món s’han vist abocades a l’atur, o s’han arruïnat, perquè els Estats (i la seva policia, òbviament!) han forçat la gent a la quarantena i l’aïllament, sense perdre ni un minut a preguntar als ciutadans si estaven d’acord amb les mesures que es prenien. En aquestes condicions, la solidaritat organitzada a través dels bancs dels aliments, de Caritas o de la bona voluntat de la gent ha estat molt més efectiva que les retòriques polítiques i les rodes de premsa plúmbies i directament absurdes dels polítics.
Malgrat que en les democràcies per definició han d’existir sistemes de contrapoders, en la pandèmia actual molt poca gent s’ha preguntat si les mesures polítiques adoptades eren equilibrades o no; i més aviat s’ha tractat els dissidents de bojos o de minoria de provocadors. Encara sorprèn més, però, que enlloc ningú sembli preocupat pel poder de les organitzacions privades de beneficència, ni pel poder d’algunes fundacions suposadament caritatives, sovint tan o més poderoses que els Estats, però que no estan sotmeses a restriccions ni a responsabilitat.
Milions de persones arreu del món –i gairebé tota Àfrica– s’ha de refiar per tenir un plat a taula, o una vacuna, del bon cor i la generositat d’alguns filantrops globals o d’organitzacions sovint no governamentals, però sí profundament religioses. És una il·lustració molt clara del “gap” entre els molt rics i els molt pobres i de la manca de llibertat real que tenen els molt pobres. No és cosa trivial. Fundacions com la de Bill Gates o com Intermón-Oxfam poden decidir impunement qui viu o qui mor, perquè ningú els pot impedir que en qualsevol moment abandonin un país i la gent, sotmesa a governs corruptes, es quedi sense medicaments o caigui en la misèria més brutal. No estic dient que els filantrops multimilionaris tinguin mala intenció i, menys encara, que pretenguin “robar” el Sud. Però aquesta qüestió és irrellevant.
El que hauria de preocupar ¡ és per què tantes vides depenen de la bona voluntat d’un grapat de milionaris o de l’eficàcia d’uns anuncis per televisió que exciten la pietat dels donants de les ONG’s. Per comptes d’agències públiques transparents, responsables i ben finançades. Un dels filòsofs polítics més llegits avui, Philip Pettit, diu sempre que pot que la llibertat no consisteix a no patir interferències, perquè al cap i a la fi, en les societats humanes tots ens interferim i ens barregem cada dia. Ser lliure és, segons Pettit, no haver de suportar “interferències arbitràries”. I això és, precisament el que fan aquestes grans organitzacions “solidàries”. Son ells i no la gent dels països on s’instal·len els qui decideixen en quina àrea de salut volen treballar o amb quins criteris cal educar.
En temps de crisi hem descobert que qüestions on es juga la vida i la mort de milions de persones estan en mans d’uns pocs individus poderosos (o d’algunes organitzacions religioses) que no tenen cap altra restricció al seu poder que la seva pròpia consciència. És bo per al món que tanta gent depenguin absolutament de la generositat d’uns quants milionaris? És bo per a la sanitat catalana que bona part de la investigació mèdica depengui de la llagrimeta fàcil d’una Marató nadalenca? El problema no és si els benefactors son amables, exactament igual com el problema que es van plantejar Lincoln, John Brown o Thoreau al seu moment no va ser si hi ha amos d’esclaus que els tracten amb molt d’amor. El problema és que hi ha estructures, relacions socials i formes de distribució del poder que són injustes. L’esclavitud era incorrecta encara que els amos tinguessin bon cor; i una societat que accepta la beneficència per comptes d’exigir la justícia va malament.
L’any 2016 el fundador de Facebook, Mark Zuckerberg (el tercer home més ric del món) i la seva esposa, Priscilla Chan, van anunciar que invertirien 3 mil milions de dòlars en Biohub una fundació dedicada a la lluita contra tota mena de malalties –i ho estan complint. L’any següent amb motiu del naixement de la seva filla van anunciar –però això encara no ho han fet– que tenien intenció de donar el 99% de les seves acciones de Facebook, valorades en uns de 45 mil milions, per finançar bones causes diverses. Res a dir si han fet prou diners sense robar a ningú i han pagat els impostos corresponents. Al cap i a la fi Zuckerberg el que ha fet és entendre que la gent vol estar connectada i facilitar-los les eines per aconseguir-ho. És la globalització, amics.
Però d’orquestres locals a supervivència d’animalets exòtics, passant per la salut de vostè i dels seus, cada vegada més elements del benestar comú depenen ara mateix, senzillament de la bona voluntat d’alguns superrics que, contra el que la majoria de la gent s’imagina, tampoc n’esperen gaire agraïment social, més enllà del que puguin dir-ne els seus obituaris. La pregunta és “anem bé?”, “és correcte això?”. L’any 1900 quan gent com John D. Rockefeller i Andrew Carnegie, van començar a establir fundacions caritatives una investigació del Congrés dels Estats Units va declarar-les: "una amenaça per al futur benestar polític i econòmic de la nació". La por ja aleshores era que aquestes grans fundacions poguessin condicional el desenvolupament econòmic i interferir en la cultura americana a partir de la seva agenda pròpia. Han passat els anys i bona part de la cultura a Europa i a Amèrica, i ara gran part de la sanitat depèn de les aportacions de fundacions privades. És correcte això? Quin peatge en paga la democràcia? Aquest és un tema obert, que un moment o altre s’hauria de debatre.