—A pesar de la que està caient, la repercussió per la mort del seu pare ha estat ben considerable. Com han viscut tot això en la família?
—Ha estat una repercussió enorme. Hem rebut missatges de les autoritats de tots els àmbits, des del rei i el president del govern fins als presidents de les autonomies. Però també de molta gent particular, a través de les xarxes socials. Hi ha hagut dies que tenia en el WhatsApp 500 missatges. Ha estat molt afalagador per a la memòria del nostre pare, una cosa exagerada. Va lluitar tota la vida per gent i que li ho reconeguen és molt bonic.
—Vostè és artista. Pensa que el pes d’allò simbòlic, de la significació política d’obres com L’abraçada, està tapant el pes del vessant artístic?
—No, crec que ambdós vessants conviuen bé. Ell va tenir al llarg de la seua vida diferents fases de més èxit i menys èxit. Recorde quan era xiquet una època molt dolenta, quinze o vint anys molt durs, en els quals tenia la sensació d’haver perdut una mica l’ona, però la galeria amb la qual va treballar tota la vida [Marlborough] el va protegir en els mals moments, de la qual cosa ell estava molt agraït. Passa que el tema polític ha anat molt unit a la seua obra. Tret de l’última etapa, més pictòrica, quan va decidir centrar-se en la pintura-pintura, una dedicació que el va fer molt feliç. Fins i tot en l’hospital, amb els ulls tancats, ens demanava un bolígraf per fer esquemes de quadres. Obres que volia fer perquè pensava que se’n sortiria. Al final de la seua vida es va centrar en la imatge, va alliberar la part tan militant i reivindicativa. Una època molt feliç. El moment de més crisi és en els 80. La transició el va deixar confús, perquè tot el seu treball estava enfocat cap a la llibertat democràtica. I quan arriba la democràcia es troba amb la política-política, fins i tot en els seus companys de lluita veu ambicions professionals, va tenir topades en el Partit Comunista, que va abandonar... Llavors, encara que no volia abandonar el vessant social, es va voler dedicar a fer coses que es pogueren entendre per part d’un públic profà. Ell deia que volia fer una pintura que qualsevol persona poguera sentir alguna cosa davant un quadre seu.
—Això ho ressaltava molt. Potser aquesta visió poc elitista li va generar topades amb la crítica.
—El món de l’art és molt gregari, molt polític en realitat. I ell sempre va tenir una actitud molt crítica, era un artista a l’antiga, no es promocionava. Ara els artistes són mig empresaris mig artistes, i això ell mai no ho va conrear. Al contrari: plantava pals en les seues rodes, si havia de dir-li alguna cosa a un director d’un museu la hi deia. El Reina Sofia tenia L’abraçada en un soterrani, va haver de ser l’esquerra l’encarregada de recuperar el quadre.
—Ell va dir a un periodista que era un quadre “nascut en la clandestinitat i que estava molt content de continuar-hi”.
—Sí. Com que va tenir tants enfrontaments, mai no ha tingut una exposició retrospectiva en el Reina Sofía, com han fet amb tots els artistes de la seua generació. El meu pare era contestatari, crític i reivindicatiu. I aquestes coses es paguen en Espanya, si no eres condescendent amb qui mana sovint et cauen colps. Sempre va ser així, era rebel.
—Com recorda la seua relació amb el País Valencià?
—N’era un amant total. Visitava els meus avis mentre van viure i mantenia molta relació amb el seu germà i la seua germana. I quan es cansava de les maratons que feia, es venia a un xicotet apartament a prop del Perelló. Es tombava a descansar, a mirar el mar, i es dedicada a menjar paella [riures]. N’era molt fan: recorde quan era xiquet que arribàvem cantant “a la terra valenciana”. I li encantava parlar en català amb tota la nostra família. Ell era un federalista que creia en la idea dels Països Catalans dins d’una Espanya federal. En la qual, arran d’una trobada amb José Saramago, incloïa Portugal. Això preveia també que el Senat es convertira en un fòrum de debat entre les nacions. Durant la crisi amb Catalunya ell ha mantingut una posició molt crítica fins i tot amb el PSOE.
—El seu pare portava malament l’ambient polític de Madrid. Es queixava molt de la crispació.
—Moltíssim. Perquè veia que era una actitud molt irresponsable. És que cal estar ací per adonar-se’n. Hi ha una sèrie de gent, que ara està manifestant-se, que creu que Castella i Madrid són seues. Amb aquesta burgesia tan medieval, no podia, no feia tracte social. Ell trobava a faltar una burgesia més europea, deia que aquesta gent portava Espanya al retard.
—La relació amb Barcelona tampoc no va ser fàcil. Ell es queixava que a Catalunya no sabien que el logotip de la Crida l’havia fet ell.
—Així va ser. Malgrat que la primera vegada que va aparèixer el logotip forraren Barcelona. A tothom d’esquerres que li demanava coses, ell les feia, encara que no estiguera totalment d’acord amb el que li demanaven. Amb Catalunya tenia una mica el reprotxe del menyspreu per València, del centralisme català, ho criticava bastant. I a Barcelona tampoc no va trobar molt de suport.
—Viure a Madrid tampoc no ajudava.
—No, perquè era com “has marxat, doncs has marxat”. Però amb els artistes catalans tenia molt de tracte. Recorde haver anat algun estiu a Cadaqués i la bona relació amb Tàpies, entre altres. També amb escriptors. Però aquella cosa paternalista envers els valencians, perquè no parlaven el català com tocava, no li agradava. Ell ho deia, perquè no es callava res, i llavors es creava molts enemics. Era així, una veu crítica sempre, però sempre amb la pau i la democràcia per davant. Eren els seus valors: al meu fill li va regalar la Declaració Universal dels Drets Humans. El seu àmbit era aquell.
—Tornant al tema artístic, què destacaria del seu llegat?
—Crec que és molt important l’obra de la dècada del 1960, trobe que és una cosa molt especial en la història de l’art; fa una cosa que no havia fet ningú que és unir el pop a la tragèdia i a la repressió. El pop havia estat sempre quelcom per festejar, per reflectir la bonança del capitalisme, i ell ho converteix en el contrari, en un símbol de tirania. Són quadres molt importants per a la història de l’art. D’una altra banda, els darrers quinze o vint anys torna a un tipus de pintura que crec que cal veure amb ulls de pintor, estètics, més que amb un ulls de denúncia. Tot i que la part política sempre està allí, però adopta un punt més metafísic, més distant. Hi ha molta imatge, molta voluntat plàstica. Crec que aquestes dues etapes, els 60 i 70 i a partir del 2000, són les més importants.
—Se sentia plenament realitzat com a artista?
—Ell no pensava massa en el futur, era molt futboler i deia que li agradava anar “partit a partit”, veure cada dia amb quin quadre s’anava a bellugar. Els últims anys sols volia pintar. Morir-se pintant. Crec que ha estat una persona molt feliç, malgrat les pors de la transició, les detencions. Però ha estat una persona amb molta sort, en realitat. Ha tingut molts amics i ha tingut una passió, que és el millor que et pot passar en aquesta vida.