Enmig de les reaccions i apropiacions més o menys previsibles arran de la mort de l’insigne artista, hi ha una en concret d’un altre personatge difícil de classificar, bastant significativa. Es tracta de Borja Sémper, antic portaveu del PP a Guipúscoa, díscol amb la doctrina oficial del seu partit, qui connectava el símbol de Joan Genovés amb el moment actual de la política espanyola. “L’abraçada ja no existeix: va ser un parèntesi”, dictaminava. Una manera de rellegir un símbol de concòrdia i reconciliació “entre espanyols” de la sobrevalorada transició a la democràcia, un període que el va subsumir en el desconcert i la perplexitat.
Potser en alguna declaració, Genovés donara per bona aquesta lectura al voltant de “L’abraçada”, quadre realitzat el 1976. Però també va preservar el combatiu significat original quan, l’any 2003, a instàncies de CCOO, va fer una rèplica de la pintura per bastir el monument d’homenatge als advocats laboralistes víctimes de la matança d’Atocha, una bestiesa perpetrada per la ultradreta el 25 de gener del 1977. És curiós com el significat de l’obra ha anat variant. El mateix artista revelava en una entrevista en EL TEMPS, del 2003, que quan la Junta Democràtica li va demanar un cartell demanant l’amnistia dels presos polítics es va veure sense marge per poder preparar-lo. Llavors, va proposar un quadre que formava part d’una exposició que s’havia de mostrar a Zuric i Nova York, quan Genovés no podia exposar a Espanya. Érem encara a la dècada del 1960.
“L’abraçada” es va convertir en un cartell del qual es van realitzar 500.000 còpies, una acció que a l’artista li va valdre una estança de vuit dies a la presó de la Puerta del Sol, a Madrid, després d’haver estat agafat enfarinat en la impremta. “El quadre va nàixer perquè era necessari. Estàvem en aquell primer moment d’allò que crèiem que era la transició, en què feia falta agrupar-se tots, fer una cosa nova. I em vaig dir: he de pintar la gent. Hi havia els presos polítics, i jo me’ls vaig imaginar eixint, l’abraçada amb la gent que esperava a fora. Ajuntar-se tots per començar una nova etapa”, li explicava Genovés a Núria Cadenes en una altra entrevista d’aquesta revista, l’any 2010. L’obra, convertida en cartell, havia estat esquitxada amb la sang dels advocats d’Atocha. El monument en Madrid dedicat a la seua memòria tancava el cercle.
El compromís nacional
El compromís antifranquista era l’evolució lògica en algú que s’havia criat en un brou reivindicatiu, amb un avi de la UGT, Vicent Genovés, que havia estat amic de Josep Renau i amb qui havia col·laborat en l’agitació i les mobilitzacions de la dècada del 1920. Una amistat que el net va heretar: Genovés sentia per Renau una admiració totèmica, que anava més enllà de les possibles afinitats ideològiques. El fill d’una família que l’artista definia com a “gent d’esquerra, treballadora”. Gent de “l’esquerra antiga que tenia aquell orgull de la cultura”, reblava.
El xiquet que amb poc més de tres anys havia vist soterrar Vicent Blasco Ibáñez a muscles de son pare, a l’octubre del 1933 -l’escriptor havia mort cinc anys abans a França i el seu cos va tardar a ser repatriat-, una de les primeres trobades amb les cèlebres “multituds”, es va convertir durant els anys més durs de la dictadura, a la dècada del 1950, en un gra en el cul ètic i estètic, que xocava contra l’art oficial a través de plataformes com Los siete. Especialment significativa va ser la topada amb el comissari espanyol per a la Biennal de Venècia del 1962, Luis González Robles, definit per Genovés com “un feixista com una casa”. Aquest individu no va voler portar el grup a Venècia. “Si ho faig, triomfareu, perquè esteu en el moment de la nova figuració, i aleshores us dedicareu, com el grup El Paso, que va eixir per mi, a parlar malament d’Espanya”, diu Genovés que els va dir González Robles. Una anècdota molt il·lustrativa.
El pintor també contava haver reprotxat directament a Maximilià Tous, juntament amb alguns dels seus companys, la lletra de l’himne de l’Exposició i el seu nefand vers “per a ofrenar noves glòries a Espanya” que els joves consideraven, literalment, “una merda”. Tous es defensava dient que ho havia fet obligat. Un sement valencianista i catalanista (“on es parla la meua llengua em sent feliç”, va dir) que el terratrèmol provocat per Joan Fuster va acabar de modelar i donar la forma definitiva, una imatge del món de les arts plàstiques que ve a tomb.
Potser la seua residència a Madrid haja difuminat el seu compromís nacionalista, però aquest component ha estat present sempre. I va generar un altre símbol potentíssim i de llarg abast, la cèlebre figura del portador de la senyera, una de les icones de la reivindicació dels drets nacionals. El recorregut d’aquest símbol també va ser curiós. El dibuix va nàixer com una de les vint il·lustracions realitzades per Genovés per al número cinc de la primera etapa de la revista L’Espill, publicat el 1980. Quan Eliseu Climent, llavors al capdavant d’Acció Cultural del País Valencià, li demana de fer un cartell per al 25 d’abril, l’any 1982, l’artista escull aquesta il·lustració. Si pareu atenció, a sota de la signatura hi ha el dígit 80.
Poc després, sense demanar permís, la Crida a la Solidaritat empaperarà Catalunya amb aquesta icònica imatge que molts catalans, encara avui, no relacionen amb el pintor valencià. A Twitter, arran de la mort de Genovés, un usuari mostrava la fotografia d’un clauer amb l’abanderat i reconeixia no haver estat conscient d’haver portat a la butxaca, durant dècades, una obra de l’artista. “Si haguera viscut a Barcelona, Genovés seria un mite per als catalans”, determina l’editor Eliseu Climent.
Genovés, que en tot cas es definia com a federalista i partidari dels Països Catalans [Mireu l’entrevista a Pablo Genovés en aquest mateix número], va col·laborar durant dècades amb Acció Cultural del País Valencià, des que va formar part de la primera Junta Consultiva amb figures com Josep Renau o Pere Maria Orts. Així, també va ser una figura clau de la lluita per poder veure TV3 al País Valencià, presentant al Congrés dels Diputats, al juny del 2011, de 600.000 signatures recollides per aquest motiu. O fent donació d’una obra per pagar les multes milionàries que l’administració del dretà Francisco Camps imposava a Acció Cultural per mantenir els repetidors.
La trajectòria cívica de Genovés, subscriptor d’aquesta revista, va ser reconeguda l’any 2010, quan li van dedicar la 39a edició dels Premis Octubre. La connexió no es trencaria mai, ni la nostàlgia de la terra, combatuda amb els viatges a l’apartament del Perelló. “Jo soc estranger a Madrid. La gent és trista. Viuen amb un amargament especial, amb una tensió ridícula. Madrid em trenca. Per això vinc”, li confessava a Núria Cadenes l’any 2010. Més tard, viuria amb força incomprensió l’actitud madrilenya envers el procés a Catalunya. Genovés era molt més que l’autor de L’abraçada,un símbol encara vigent amb el seu sentit original, el de la lluita per les llibertats.