Fa vint-i-cinc anys que el Govern balear aprovà el decret pel qual es declarava Sa Dragonera -i dos illots adjacents més petits- parc natural. Era el gener de 1995. El PP governava de forma inestable, perquè havia perdut el suport inicial d’Unió Mallorquina. En aquell context polític al president Gabriel Cañellas ja li va anar bé tirar endavant una mesura proteccionista que li donava bona imatge. En realitat els illots ja estaven salvats des de set anys abans, quan els adquirí el Consell de Mallorca. Però la declaració de parc natural assegurava la bona gestió de la protecció i, alhora, posava fi a un llarg procés que s’havia iniciat quasi vint anys abans.
Llarga lluita. Aquest illot -i els altres dos més petits-, situat a l’extrema sud-occidental de Mallorca, just davant l’antic port pesquer –avui centre turístic– de Sant Elm (Andratx), fou objecte de la més famosa de les campanyes ecologistes. El 7 de juliol de 1977 un nombrós grup de joves àcrates l’ocuparen. Arribaren sobretot de Palma. Sortiren del cafè on se solien reunir, el Talaiot Corcat -que prenia el nom d’un grup anarquista local que juntament amb un altre, Terra i Llibertat, foren els que impulsaren l’acció directa reivindicativa –, en una acció no gaire planificada. El grau d’organització que tenien era entre escàs i nul: arribaren a Sant Elm amb l’autocar de línia, amb Vespino, Vespa, Mobilete, alguns dos cavalls, qualque Mehari, no hi falteren tampoc els Dian 6 i els Simca 1000 ni les avui mítiques furgonetes Wolkswagen T1 O T2 –el model clàssic hippie– i fins i tot n’hi hagué que amb molt d’ànim hi anaren amb bicicleta. L’amalgama d’un parell de centenars d’al·lots i al.lotes -la mitjana d’edat era molt baixa, els més joves no passaven dels 16 anys –d’aspecte hippie, contracultural i portant pneumàtics de cotxe inflats, balses d’aire i alguna zòdiac deixà bocabadats els turistes i, sobretot, els estiuejants nadius de la zona que no entenien res.
Els joves es tiraven a la mar amb la intenció d’arribar a l’illot. Més d’un i de dos hagueren de ser rescatat pels llaüts dels residents, perquè el corrent al canal que separa Sa Dragonera de Sant Elm és molt fort. Aviat aquells veïns crearen una improvisada línia marítima entre el port i l’objectiu que transportà bona part dels joves. Enmig de l’operació aparegué una parella de la Guàrdia Civil d’Andratx, alertada per algú, per veure què era tot allò. Quan els joves àcrates els explicaren que anaven a «ocupar» l’illot, els números no varen entendre res. Demanaren instruccions a la seva superioritat i fins unes hores després no aparegué el desplegament massiu dels uniformats. Tard, perquè la força expedicionària havia guanyat l’objectiu.
A partir d’aleshores els periodistes de Mallorca començaren a explicar a través de les ràdios la insòlita actuació. L'endemà els diaris de Palma n'anaven plens. Es creuaren milers de telefonades de punta a punta de Mallorca entre familiars i amics dels activistes, militants d’esquerra i interessats en general que veren en aquell acció àcrata una forma de fer política directa i efectiva. Ràpidament l’atenció informativa transcendí les fronteres illenques. Els principals mitjans de comunicació de l’Estat obriren amb la reivindicació.
Què volien aquells joves? Que l’empresa valenciana PAMESA no construís a Sa Dragonera, tal i com tenia previst fer-ho, un hotel i una urbanització de luxe, una carretera, un port esportiu i un heliport a l’illot. «PAMESA, cabrons, Dragonera pels dragons!» era el crit de guerra unànime. Val a dir que a Mallorca se sol dir conèixer les sargantanes amb el nom, també, de ‘dragons’. En realitat, en el cas dels ‘dragons’ de Sa Dragonera es tracta de l’espècie coneguda com llangardaix de lilford, que omple l’illot.
Els joves ocupants s’aprestaren a fer nit entre els dragons. Amb les guitarres cantaven mentre el sol desapareixia sota la mar. Les fotos a contrallum de parelles besant-se, joves nus llançant-se a l’aigua, alguna fogata envoltada de hippies... feren la volta al món. En menys de 48 hores la primera acció directa de l’ecologisme mallorquí i balear va ocupar l’atenció de no pocs diaris europeus i fins i tot d’alguns americans. Per cert, entre aquells joves s'hi trobava el després famós pintor Miquel Barceló.
L’impacte va ser tan enorme com que la societat mallorquina no tingué dubtes a partir d’aquella ja mítica data que, si més no, calia prendre's seriosament la possibilitat de protegir alguns espais naturals. Aquell dia quedà enregistrat com el moment seminal per al moviment ecologista a Balears: 7-7-77: Sa Dragonera havia de ser pels dragons, no per al ciment. I així va ser.
L’ocupació acabà, se’n va fer una de segona, se celebraren manifestacions durant anys, la pressió no cessà... Els joves àcrates que havien improvisat aquella acció desaparegueren. Aleshores assumí el protagonisme de la reivindicació de la protecció de Sa Dragonera el Grup d’Ornitologia Balear i Defensa de la Naturalesa (GOB) que en primera instància havia mirat amb desconfiança l’acció dels àcrates, a la que considerava coma massa radical.
Cal entendre que aleshores només un dels partits polítics que s’havien presentat a les eleccions del 15 de juny del 1977, el PSI – Partit Socialista de les Illes, formació de la qual després naixeria, el mateix any, el Partit Socialista de Mallorca (PSM)– portava en el seu programa la necessitat de protegir el territori. La resta, res de res. Doncs bé, entre 1977 i el 1988, any en que el Consell de Mallorca comprà a PAMESA Sa Dragonera, se succeïren nombroses manifestacions que feren assumir la reivindicació de la protecció de l’illot a tota l'esquerra i, més tard, fins i tot les forces conservadores acabaren per acceptar-la. Quan el Consell l’adquirí, el president de la institució era Joan Huguet, d’Aliança Popular (el PP, a partir de l’any següent).
Actualment en el parc natural de Sa Dragonera hi fan feina habitualment nou persones que s'ocupen de gestionar l'espai i que el públic, amb cita prèvia, pugui visitar aquesta meravella natural. L’any passat 65.000 persones hi desembarcaren per visitar-la a través d’algun dels quatre itineraris possibles. Un vertader luxe a l’abast de qualsevol, del que és possible gaudir-ne perquè fa 43 anys un grapat de joves àcrates decidiren que Sa Dragonera no podia ser una construcció de luxe només a l’abast d’uns pocs rics.