A principis del mes d’abril passat un centre sanitari privat d’Eivissa, la Policlínica Nuestra Señora del Rosario, anunciava que havia administrat ozó a un pacient malalt amb COVID-19 i que “només després de dues o tres sessions de tractament” havia “millorat espectacularment”. Igualment assegurava que amb posterioritat altres malalts també milloraren molt el seu estat de salut gràcies al mateix tractament: “pacients que estaven a punt de ser intubats i connectats a ventilació mecànica han pogut, gràcies a la teràpia amb ozó, no sols evitar ser intubats sinó millorar fins al punt de no requerir oxigen”, assevera el centre mèdic esmentat.
Ha passat més d’un més i mig i la comunitat científica i mèdica segueix en silenci al respecte del que la dita clínica assegura que van ser uns resultats “espectaculars” del “primer assaig clínic d’ozonoteràpia realitzat a Espanya”.
Polèmic ozó
Aquest setmanari es va posar en contacte amb la Policlínica Nuestra Señora del Rosario per intentar parlar amb algun responsable que expliqués quants de pacients s’han sotmès a aquesta ozonoteràpia, en quin estat de la malaltia estaven, etcètera. Però el servei de comunicació de l’empresa es va limitar a remetre a les explicacions que “ja han donat” els doctors de la policlínica “als mitjans de comunicació” i que es recullen a la pàgina web del centre: “l’ozó té multitud d’efectes biològic beneficiosos. Dos dels principals són la millora de l’oxigenació a nivell tissular i el seu efecte immunomodulador, la qual cosa fa disminuir la resposta inflamatòria que sofreixen els pacients amb coronavirus. I a això se li ha d’afegir el seu potencial efecte viricida. Itàlia i Xina ja apliquen l’ozonoteràpia contra el COVID-19. Encara que, de moment, al nostre país no s’ha estès l’aplicació clínica, sí que hi ha precedents internacions amb els mateixos bons resultats que els obtingut a la policlínica d’Eivissa. L’Hospital Universitari Santa Maria della Misericordia d’Udine, a Itàlia, ha tractat amb ozonoteràpia 36 pacients amb pneumònia per COVID-19 que presentaven insuficiència respiratòria i un 97% dels quals no ha requerit intubació. Per un altre costat, a la Xina hi ha 4 assajos clínics en marxa i els resultats provisionals són molt esperançadors”. Segons explica el servei de comunicació de la clínica privada eivissenca, “hem comprovat que l’ozó és una teràpia molt efectiva i beneficiosa per a aquests pacients” afectats de COVID-19. Davant la insistència d’aquest setmanari per obtenir més informació assegurà que elaboraria un complet dossier amb totes les dades requerides i que l’enviaria per correu electrònic. Mai arribà.
Quan se li demanà per les crítiques que aixeca l’ozonoteràpia, el servei esmentat digué que “nosaltres no en sabem res, d’això” i cità com a argument d’autoritat els protocols d’actuació de la Societat Espanyola d’Ozonoteràpia, el president de la qual -i vicepresident de la Federació Mundial d’Ozonoteràpia-, el doctor José Baeza, deia, poc després de l’anunci del centre privat eivissenc, segons recollia la premsa local insular, que “atesa l’absència d’un tractament eficaç (contra l’esmentada malaltia) i en el context de l’emergència sanitària actual, tot els pacients haurien de rebre teràpia amb ozó ja que s’està palesant un benefici clar” amb l’administració d’aquest tractament. Ara bé, aquest mateix doctor matisava setmanes més tard, en una entrevista a la cadena SER recollida el 9 de maig per l’Institut Català d’Ozonoteràpia, en relació amb la possibilitat de tractar mitjançant ozó als pacients de COVID-19, que aquesta teràpia “no és un tractament específic contra el coronavirus”, sinó que en tot cas ha de ser “un tractament de suport encaminat a disminuir la possibilitat que els pacients precisin ingressar a les UCI”.
La presidenta del Col·legi Oficial de Metges de les Illes Balears (COMIB), la doctora Manuela García, explicà a aquest setmanari que “en aquests moments l’única autorització (de les autoritats sanitàries) que existeix de l’ozó en teràpia mèdica és (usar-lo) contra el dolor”. En relació amb el cas concret en qüestió afirmà que “no existeix cap evidència científica que permeti assegurar” que funcioni contra el coronavirus. És vera, diu, que “aquest gas podria tenir certes propietats ‘viricides’ però això és potencial i no està provat, no hi ha res demostrat, per tant no es pot assegurar”. Raona la doctora García que els protocols per valorar l’efectivitat d’un medicament estan molt ben establerts i són l’únic sistema vàlid: “no es pot pretendre que quelcom funciona per tractar una malaltia o una altra perquè hagi funcionat en un parell de casos, ni en un grapat, això no va així: cal fer les proves en un nombre molt alt de pacients, els quals han de tenir unes certes característiques —estadis diferents de la malaltia, per exemple— i sols així es pot, al final, concloure que un medicament val, si no... doncs no està provat”. Respecte al cas eivissenc, la presidenta delCol·legi de Metges de les Illes diu que, si bé n’ha sentit parlar, “no conec el cas” al detall, “així que no en puc parlar de res en concret” però sí vol deixar clar que “no me pareix correcte donar resultats sense haver provat (l’ozó) en un nombre molt alt de pacients, perquè, si no, el que s’està dient no està demostrat, en realitat, que sigui així”.
Com és bo d’entendre, la possibilitat que el tractament amb ozó ajudi a combatre la terrible malaltia que ens afecta ha aixecat grans expectatives entre aquells metges que es manifesten convençuts que l’ozó pot ser en efecte una ajuda per lluitar contra la COVID-19. Ara bé, també han aparegut prou reserves, en el mateix sentit de la que explicava la presidenta del COMIB. El 23 d’abril, el web maldita.es —que té per objectiu combatre la desinformació— s’ocupava de la qüestió i recordava, primer de tot, que cal anar alerta perquè l’ozó “és una tècnica no avalada” per “poder posar fi a determinades patologies” greus , tal com alguns farsants han assegurat a vegades, alhora que també feia esment que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) no reconeix encara cap solució per al COVID-19. El web citat es referia al cas concret de “la Policlínica Nuestra Señora del Rosario d’Eivissa que exposà el suposat èxit del primer assaig clínic a l’Estat espanyol amb ozonoteràpia per a pacients amb COVID-19” i deia que l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris troba que “no consta cap estudi amb ozonoteràpia” per fer front al coronavirus. I aquesta no constància, deia al web el viròleg Pepe Alcamí, de l’Institut de Salut Carlos III, es deu al fet que “el cas referit (d’Eivissa) no es pot considerar com un assaig clínic controlat”. El web també aporta l’opinió de Sonia Zúñiga, investigadora del Centre Nacional de Biotecnologia del Consell Superior d’Investigacions Científiques, que coincideix amb la presidenta del COMIB: “per demostrar que quelcom funciona (com a medicament) contra aquest coronavirus fa falta un nombre considerable de pacients en diversos estadis de la malaltia —lleus, més greus, a l’UCI...— i que no se’ls estigui tractant amb res més, perquè, si no, no se sabrà què és el que realment ha curat a la persona infectada, si és que s’ha curat”.
En aquests moments no existeix cap assaig amb garanties científiques que conclogui res sobre la capacitat de l’ozó en el tractament de la malaltia, segons les fonts mèdiques consultades. Ara bé, un doctor explicà a aquest setmanari que creu que a la Universitat Catòlica de Múrcia (UCAM) s’ha de dur a terme, o bé ja s’ha començat, un assaig amb totes les garanties per determinar si l’ozó pot servir o no per tractar la COVID-19. El servei de comunicació de la UCAM va contestar la petició d’informació al respecte dient que calia demanar per correu electrònic les dades que es volien exactament. Es van demanar però la Universitat no va contestar.
Per una altra banda, maldita.es ha confirmat, com diu la policlínica eivissenca, que hi ha estudis a la Xina i Itàlia sobre el particular. Però els xinesos no han publicat encara cap resultat, cosa que no especificava el centre mèdic pitiús. I respecte al cas italià, els responsables del web es van posar en contacte amb Amato Demonte, doctor de l’Hospital Universitari Santa Maria della Misericordia d’Udine que, tal com deia la clínica privada eivissenca, confirmà que usen la tècnica de l’ozó en pacients de coronavirus, però “sempre” amb altres teràpies alhora i mai en solitari, cosa que no diu Nuestra Señora del Rosario. A més, no l’han aplicat a malalts a l’UCI.
Tal com explicava la presidenta del COMIB, Manuela García, “l’únic camp en que està avalat científicament” l’ús de l’ozó és contra el dolor. Fora d’això, no hi ha res “provat”. El problema és que també se l’ha associat a una gran quantitat de teràpies miracle, cosa que li ha fet perdre molta credibilitat entre no pocs metges que quan senten la paraula ozonoteràpia arrufen el nas. No ajuda gens que l’Administració d’Aliments i Medicaments (FDA, en les seves sigles en anglès) dels Estats Units, conclogués, davant les crítiques i denúncies rebudes per suposats tractaments de malalties greus amb ozó, que “es tracta d’un gas tòxic sense cap aplicació mèdica coneguda en cap teràpia específica, complementària o preventiva”.
I és que els últims anys s’ha relacionat l’ozó —tant als EUA com a Europa— amb tractaments clarament fraudulents per a malalties greus com el càncer i la sida, entre d’altres. Això portà Jerónimo Fernández Torrente, coordinador de l’Observatori contra les Pseudociències, Pseudoteràpies, Intrusisme i Sectes Sanitàries de l’Organització Mèdica Col·legial —que agrupa els diferents col·legis de metges de l’Estat— a dir, en una entrevista a El Mundo, publicada el 14 d’agost de 2018, que “aquest pseudotractament és un engany majúscul que cal denunciar. No hi ha cap evidència científica creïble que avali l’ús de l’ozó com un tipus de teràpia mèdica. I molt menys per a malalties greus com el càncer”. Òbviament no es referia a l’ús actual contra la COVID-19, però la seva opinió dona una idea bastant exacta de quina és la reserva que senten molts professionals de la medicina en relació amb l’ozó. Ho confirmava la presidenta del COMIB, la ja citada doctora Manuela García: “quan es publicita (l’ozó) com a suposada cura de certes malalties a les quals en realitat no cura el que s’està fent és provocar una situació negativa, perquè, per una banda, s’aixequen falses esperances, però, sobretot, és dolent per a aquells pacients que poden tenir la temptació d’abandonar la teràpia basada en el coneixement científic per posar-se en mans d’allò que en el millor dels casos no els servirà de res i, per tant, empitjorarà el seu estat per la manca de tractament correcte”. •