"Catalunya està malalta des de fa segles. És el tumor d'Espanya, que de vegades dorm i de vegades esclata". Així de forma tan descriptiva valorava Gaziel la insurgència duta a terme per les autoritats de Govern de la Generalitat de Catalunya contra l'ordre constitucional de la II República el 6 d'octubre de 1934. És la cita inicial de l'excel·lent llibre escrit per el professor Enric Fossas, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el suggeridor títol que encapçala aquest article.
En el mateix examina des de la perspectiva jurídica el procés judicial en el es van veure sotmesos al president de la Generalitat Lluís Companys i el seu Govern davant el Tribunal de Garanties Constitucionals de la República. L'evocació d'aquell traumàtic episodi té especial rellevància perquè es fa des de la lògica de la interpretació jurídica de Constitució i les lleis. Un aspecte, aquest, que els estudis historiogràfics no poden deixar de banda si no és a risc d'oferir una versió insuficient del tema. Perquè el Dret i la Història no són compartiments estancs. I aquesta última no pot viure a extramurs del marc jurídic i institucional d’un país.
L'evocació jurídica de l’octubre de 1934, encara que amb les seves diferències, és d'interès pel seu paral·lelisme amb del procés secessionista d'octubre de 2017 a Catalunya. Una semblança que l'autor no analitza doncs no és l'objecte del llibre, però incita a la perspicàcia del lector a examinar i sobretot amb la perspectiva històrica que ofereix el precedent republicà. I no és difícil.
L'esclat de el 6 d' octubre encapçalat per Companys i el seu Govern , que no pel Parlament, va ser interpretat per la majoria dels membres de Tribunal de Garanties com un delicte de rebel·lió militar que va comportar la imposició d'una pena de 30 anys de reclusió major. Fou una sentència dictada que comptà amb diversos vots particulars.
No es tracta d’un llibre d'història a l'ús sinó d'Història del Dret, sobre el context constitucional i el procés penal iniciat per les institucions de la República a causa de els fets esdevinguts en aquella data, en què Companys va proclamar des del balcó del Palau de la Generalitat "l'Estat català de la República federal espanyola ". Però, què va passar llavors: un cop d'estat de les autoritats catalanes, o una iniciativa política per reconduir la situació i salvar la República i l'Estatut d'Autonomia davant la involució que suposà el bienni negre entre 1934 i 1936? Fou un cop o un intent de salvar la República a Catalunya?
El procés judicial es va produir en un context polític convuls: la declaració d'inconstitucionalitat pel Tribunal de Garanties -el Tribunal Constitucional de l'època- de la Llei catalana de Contractes de Conreu, per invasió de les competències de l'Estat en matèria civil i processal; la subsegüent aprovació pel Parlament d'una altra llei que reproduïa íntegrament l'anterior malgrat la sentència, amb clar rebuig a la decisió de Tribunal republicà; l'accés al Govern presidit per Alejandro Lerroux, després d'haver guanyat legítimament les eleccions de novembre de 1933, de tres ministres de la CEDA, el partit que reunia a la dreta espanyola caracteritzat per una notòria ambigüitat i accidentalisme polític vers les institucions republicanes.
Aquesta formació política era vista com una amenaça per a la pervivència de la pròpia República i les reformes iniciades el 1931 per la coalició republicà-socialista. De fet se situava en el context dels moviments autoritaris predominants a l’Europa dels anys trenta, seguint en aquest cas l’estela del canceller austríac Engelbert Dollffus. En això coincidien tant l'esquerra espanyola com els nacionalistes perifèrics, entre ells els catalans en defensa de la seva autonomia política que veien perillar. I tot , en un entorn europeu de crisi de les democràcies liberals i ascens del totalitarisme a Alemanya i Itàlia.
La perspectiva jurídica que aporta l'autor ofereix diverses qüestions d'especial interès constitucional. Una d’aquestes és la d'abordar el significat de l'acte de Parlamentcatalà de ratificar en la seva integritat una llei que prèviament havia estat declarada inconstitucional pel Tribunal de Garanties. Es podria aplicar en aquest cas l’anomenada objecció democràtica per la qual la cambra legislativa es rebel·la davant de la decisió del jutge constitucional, invocant la seva sobirania legislativa?
Doncs bé, en abstracte es podria discutir aquesta qüestió especialment interessant en els estudis que aborden la relació entre democràcia i justícia constitucional, en els sistemes democràtics consolidats a l’actualitat: la voluntat del poble expressada en la llei i el judici d’un col·legi de jutges que interpreten que la llei és contrària a la Constitució i, per tant, és nul·la. Però el cert és que en aquella època de la feble República, assetjada per les forces tradicionals de la reacció, l’exercit, l’església catòlica i l’oligarquia terratinent, sembla inqüestionable que el que va passar el 1934, com conclou l'autor, seguint a Gaziel, va ser un trencament de l'ordre constitucional republicà per les autoritats catalanes mitjançant un procés d'insurrecció.
Una altre tema, sens dubte, va ser el problema institucional que plantejà des de la seva creació per la Constitució de 1931 el molt polititzat Tribunal de Garanties Constitucionals, tributari d'un disseny constitucional molt desafortunat, que justifica una altra cita a la qual recorre el professor Fossas quan apel·la a Alexis de Tocqueville, qui sostenia que el judici polític és la decisió que adopta un cos polític momentàniament revestit del dret de jutjar, és a dir, de poder judicial. Un poder jurisdiccional integrat per membres que no tots ells eren juristes, i que per mandat de la Constitució no solament era el seu màxim garant, sinó que també actuava com a tribunal penal per jutjar les responsabilitats en aquest ordre del president de la República, el president del Consell de Ministres i els Ministres i, que finalment, també va entendre de les responsabilitats penals dels membres del Govern de la Generalitat.
Amb el triomf del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 i d’acord amb la Constitució que sí que ho permetia, el nou Parlament republicà aprovà una llei d’amnistia per la qual Companys i el seu govern, a més de nombrosos dirigents i membres de l’esquerra detinguts desprès de la revolució a Astúries de 1934 varen quedat exempts de responsabilitat penal i sortiren de la presó.
El llibre permet endinsar-se en l’anàlisi del procés judicial en el qual s’examinen aspectes de gran relleu jurídic i polític, com fou la competència jurisdiccional del propi Tribunal de Garanties Constitucionals davant la jurisdicció ordinària del Tribunal Suprem: la determinació de la qualificació penal del fets del 6 d’octubre, on es discutí si fou un delicte contra la forma d’estat, contra la forma de govern, o una rebel·lió militar; les intervencions dels brillants advocats de la defensa integrada per juristes de l’època tan rellevants com Luis Jiménez de Asúa, jurista de la Constitució de 1931, Augusto Barcia, Ángel Ossorio y Gallardo, que exercí com advocat de Companys, Amadeu Hurtado, que havia estat advocat de la Generalitat en el cas de la Llei de Contractes de Conreu, Mariano Ruiz Funes, etc.
Un llibre doncs d’història constitucional espanyola, imprescindible per conèixer millor els “Fets d’Octubre de 1934”, en aquell intent frustrat de modernitzar Espanya que amb totes les seves llums i ombres fou la II República del 14 d’abril de 1931.