Mónica Oltra va agafar el telèfon, va buscar el nom d’Ángel Luna i va trucar-li de manera precipitada. Era dimecres, 10 de juny, i el pacte valencià anava de mal borràs. L’endemà es constituïen les Corts valencianes de la novena legislatura i la tensió era extrema.
Ángel Luna. Madrileny. Afiliat al PSOE des del 1970, resident a Alacant des del 1975, fou conseller de Joan Lerma del 1981 al 1985. Ubicat a l’ala més moderada del partit, de filiació jacobina, va abandonar les Corts l’any passat, però manté intactes els llaços d’amistat amb Oltra. Després de parlar amb ella, va provar de fer-ho amb Ximo Puig, però no parava de comunicar. Finalment, va traslladar el missatge a una persona del seu cercle de confiança. Quan unes hores més tard va arribar a València per tal d’assistir com a convidat al primer plenari del nou període de sessions, el pacte ja era una realitat.
Manolo Mata, advocat. Nascut a València el 1959, un altre militant veterà del PSPV-PSOE, en aquest cas adscrit al corrent Esquerra Socialista. Nou síndic parlamentari de la formació, a més d’amic íntim de Mónica Oltra. Han compartit mil batalles i és el seu lletrat.
Els darrers dies, més que com a polític o advocat, Mata ha oficiat com a bomber. I com a arquitecte, també. Perquè no sols s’ha preocupat d’apagar les flames que van estar a punt de reduir a les cendres el possible acord, sinó que n’ha bastit les bases. Amb la mà estesa, gràcies al contacte amb els uns i els altres, se’l pot considerar un dels dos pares de la criatura.
A l’altre li diuen Enric, i de cognom, Morera. La relació tan estreta que ha cultivat des del 2012 amb el socialista Ximo Puig –beneït WhatsApp– ha servit perquè en una situació tan crítica com la que es va viure dimarts i dimecres de la setmana passada, fóra capaç d’asserenar els ànims, alhora que tancava un pacte municipal rere un altre. “Ja en porte 63”, es felicitava un dia. “Ja en són 68”, afirmava l’endemà. I quan li demanaven per les converses sobre la Generalitat, ni una mala paraula. De fet, només en pronunciava una: “Avancem”.
Ni Mata ni Morera no han format part de les comissions negociadores de l’acord, però passen a la història com els artífexs principals. Mata mai no ha sigut de la corda de Puig, i la relació de Morera amb Oltra no és ni de bon tros excelsa però, en canvi, Puig s’estima Morera gairebé tant com Oltra s’estima Mata. Heus ací una de les claus del pacte.
Neguit infinit, espera eterna
Des de la nit electoral, quan van notar l’alè de Compromís al clatell –abans del 24 de maig els separaven 511.000 vots, i ara només els separen 52.000–, els socialistes han actuat amb nerviositat. El fet que Oltra reiterara la seua intenció de lluitar per la presidència els causava un neguit infinit. Des del primer dia va dir que la prioritat era “què” i no “qui”, i va afirmar que el càrrec de presidenta no era “irrenunciable”, però no hi donava via lliure. L’espera es feia eterna.
De l’altra banda del tauler, un quartet molt pròxim a Puig li aconsellava de trencar les converses i d’explorar un acord amb Ciutadans, que els oferia una estabilitat menor –amb ells únicament sumen 36 diputats, i amb Compromís i Podem, 55, cinc per sobre de la majoria absoluta– però llibertat absoluta a l’hora de confeccionar el nou Consell. Un executiu monocolor que, això sí, requeria l’abstenció del PP per tal de començar a rodar. El president en funcions, Alberto Fabra, va comunicar a Puig la nit de dimarts –en un sopar privat– que els seus 31 diputats s’abstindrien si els socialistes els permetien governar com a força més votada en segons quins municipis, però el secretari general del PSPV mai no va considerar aquesta proposta.
Amb tot, Joan Lerma, José Manuel Orengo, Alfred Boix i Joan Ignasi Pla no deixaven de persuadir Puig sobre la conveniència d’abandonar Compromís i abraçar Ciutadans. Amb Carolina Punset, un dels pocs punts de fricció tenia a veure amb l’ensenyament en la llengua pròpia: ella posava com a condició la desaparició dels programes d’immersió i la generalització d’un model trilingüe. I d’això, Puig no volia ni sentir-ne a parlar.
De fet, no parava de tapar-se les orelles, però Lerma encara cridava més fort: “Del 1987 al 1991, jo vaig governar sense problemes amb el suport del CDS, i aquests de Ciutadans són bastant més seriosos que ells”, li repetia. “Els de Compromís són massa nacionalistes”, li advertia un altre. “Alerta, que si Oltra entra en el Govern, se’t menjarà!”, exclamava un tercer.
Dimarts al migdia, Boix va suspendre les negociacions, que, en qualsevol cas, mai no van quedar trencades del tot. Els negociadors van continuar redactant l’esborrany de l’acord, com si res. Dilluns s’havia avançat prou, però en acabar la reunió trilateral –també hi assistia Podem–, Pasqual Mollà, un altre veterà de l’esquerra valenciana, ideòlegd’Iniciativa del Poble Valencià –una de les tres potes de Compromís–, proclamava que Puig no podia ser “la cara del canvi”. El torcebraç continuava.
Enmig del caos, fins i tot va quedar en l’aire la investidura de Joan Ribó, prevista per a dissabte 13 de juny. Puig insisteix que mai no van plantejar-se de no votar-lo per descavalcar Rita Barberà, però el ben cert és que els socialistes van fer un pack: València per a Compromís, però la Generalitat, Gandia i Torrent, per al PSPV.
Per destronar l’alcalde del PP, Arturo Torró, a Gandia calia el suport no sols de Compromís, sinó també de l’únic regidor de Ciutadans, Ciro Palmer, que saludava l’acostament dels socialistes a Carolina Punset i elevava el possible pacte a la comissió estatal de Ciutadans creada a l’efecte. La presència de Compromís, una formació que consideren “nacionalista i separatista”, dificultava l’entesa.
“El PSPV ha jugat la partida de la Generalitat amb el cap posat a Gandia, com si fóra tan important com el Consell”, explica una font de la coalició. Orengo i Boix, cosins i gandiencs, ex-alcalde i ex-regidor, van entestar-se a incloure la capital de la Safor com a element nuclear de les converses amb Compromís. Segons la mateixa font, “recuperar el govern de Gandia implicaria la desimputació immediata d’Orengo [encausat per una qüestió administrativa en un procés en què està personat el consistori], i així, podria passar a formar part del nou Consell, en el lloc que siga”.
El temps corria i calia tancar la composició de la nova Mesa de les Corts. Tal com va avançar EL TEMPS, Puig va proposar a Carolina Punset d’ocupar la presidència de les Corts, però ella va rebutjar-ho, per bé que va garantir-li que Ciutadans votaria com a president de la institució el candidat que presentaren els socialistes. Antonio Torres acumulava molta experiència a la Cambra i podia tancar la seua carrera amb un càrrec tan insigne com aquest, però Puig volia algú bilingüe, i Torres no reunia aquest requisit.
L’alternativa era Francesc Colomer, natural de Benicàssim, antic diputat d’Esquerra Unida i del PSPV-PSOE, partit amb el qual ha tornat ara a l’hemicicle. Un nom que a Compromís li feia el pes i que també va rebre el nihil obstat de Podem, que va avenir-se a tancar el primer acord tripartit –en realitat, quadripartit– de la legislatura. Era la mitjanit de dimecres. Faltaven menys de 12 hores per a l’inici de la nova legislatura, i Colomer, tants anys vilipendiat per Carlos Fabra com a portaveu socialista a la Diputació de Castelló, passava a convertir-se en la segona màxima autoritat valenciana, tot just ara que Fabra és empresonat. “Un acte de justícia poètica”, en paraules de Puig.
Enric Morera, a qui Puig havia ofert la presidència de les Corts, va ser escollit vice-president primer. Mónica Oltra sempre va remarcar que les presidències de la Generalitat i de les Corts no havien de recaure en dues persones del mateix partit, i en aquest sentit, acceptar l’oferta de Puig implicava renunciar a la presidència del Consell. La situació va arribar a ser tan kafkiana que la setmana anterior –en plena incomunicació Puig-Oltra– ella va enviar-li un missatge a Mata en què li demanava que preguntara a Puig si Morera desitjava esdevenir president de les Corts o no.
Una jugada rocambolesca que tindrà continuïtat, perquè el pacte que semblava impossible va accelerar-se de sobte, ja s’ha tancat per complet i provocarà canvis a la Mesa de les Corts: d’ací a un mes i escaig, Morera en serà el nou president i Colomer podria abandonar el seu lloc en benefici d’una dona, possiblement Carmen Martínez, que tornaria a ser-ne vice-presidenta, com a la legislatura anterior. La pluralitat de la Mesa –de dos partits representats, que ha estat la tònica habitual, s’ha passat a cinc, el màxim possible– és uniformitat de sexe, atès que tots cinc representants són homes. A més, els socialistes, encara indecisos en matèria de pactes, van arribar a la votació de dijous amb un pacte d’esquerres mig embastat, però no del tot. De fet, van votar com a secretari primer el candidat de Ciutadans –Emilio Argüeso– per comptes que al de Podem –Marc Pallarès–, que les pròximes setmanes, quan Morera passe a la presidència, ascendirà a la secretaria primera. L’imprevist va desagradar el podemita Antonio Montiel, però Puig va afanyar-se a anunciar que hi posarà remei.
Floreix l’Acord
Dijous de matí, el PP va atendre la nova realitat existent. Ha passat d’ocupar la meitat de l’hemicicle i una part de l’altra –55 escons– a menys d’una tercera part de les butaques –31–, un autèntic drama que va evidenciar-se a les votacions. Després de 20 anys de corró conservador, ara estan condemnats a veure un marcador advers rere un altre.
A la cafeteria, els nous diputats de l’oposició feien rogle, alguns dels quals acompanyats de familiars i amics. Felicitat a cabassos, fins que van accedir-hi Alberto Fabra, Rita Barberà i companyia. Tot d’una, la cafeteria va esdevenir un tanatori, amb cares llargues i mirades perdudes. Un funeral.
Fabra, exemplar en el traspàs de poders –potser perquè veu pròxima la fi del malson que ha significat la seua presidència–, era l’únic que deixava anar algun somriure esporàdic.
Els qui exhibeixen un somriure perpetu des del 24 de maig són els diputats de Compromís, que van fer-se un selfie així que van estrenar-se a l’hemicicle. Els 20 dies de passió que van seguir la jornada electoral no els han fet perdre la il·lusió pel canvi.
De vesprada, de fet, es concretava el famós “què”. L’objecte de govern, l’acord marc, l’Acord del Botànic, que al seu primer paràgraf parla d’establir les bases “d’un nou País Valencià”. Una “nova política” que “faça bandera del diàleg, la pluralitat, la participació i la visió a llarg termini”. Un “canvi polític al País Valencià” que se substancia en cinc grans àrees d’actuació, amb una semàntica molt lligada a Compromís i Podem, amb terminologies com “rescatar persones”, “portes giratòries”, “desmercantilització”, “auditoria ciutadana del deute” o “cooperativisme” i “economia social”. “El programa de govern acordat s’assembla bastant més al nostre i al de Podem que no al d’ells”, expressa un dels negociadors de Compromís sobre els socialistes.
Potser és que tenien pressa per enllestir el “què” i per passar a consensuar el “com” i “qui”, les altres dues fases que va establir Oltra des de bon començament. Un tempo que als socialistes els ha semblat tan llarg com els 20 anys que porten esperant a la porta del Palau.
En signar el “què”, però, la resta ha anat molt més ràpid. Divendres, de bon matí, Compromís convocava la premsa per anunciar-los la proposta de Consell que havien traslladat als socialistes i Podem, amb 10 conselleries liderades per una vice-presidència forta, amb competències en benestar social i les atribucions de portaveu. La compareixença pública va liderar-la Oltra, que va anunciar la seua renúncia a ocupar la presidència en benefici del PSPV. És a dir, allò que tenia previst fer des de la nit del 24 de maig, però que no va voler anunciar fins que s’acordara un programa de govern comú.
La proposta de Compromís, que els socialistes han rebut amb positivitat, estructura la Generalitat Valenciana en 9 conselleries –per compte de les 8 actuals– que reflectiran el poder de cadascuna de les tres formacions que donen suport al Consell: la presidència i tres conselleries, en poder del PSPV, quatre en mans de Compromís i dos per a Podem, que, en renunciar a formar-ne part, serà representat de manera testimonial per dos personalitats de caire independent que tindran el vist-i-plau de les altres dues forces. En tot cas, segons la proposta de la coalició taronja, els consellers del PSPV i Compromís conviuran amb secretaris autonòmics i directors generals de l’altra formació, a fi de “cooperar” i que no hi haja “regnes de taifes”.
La nomenclatura de les conselleries proposades per Compromís indica el canvi polític sorgit de les urnes. Oltra ostentaria la Conselleria de Presidència, Política Inclusiva i Igualtat, i la resta de carteres de l’executiu serien les següents: Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació; Educació, Cultura i Esport; Medi Ambient, Canvi Climàtic i Agricultura; Economia Sostenible, Turisme, Indústria i Ocupació; Sanitat Universal i Salut Pública; Hisenda i Administracions Públiques; Justícia i Governació; i Dret a la Vivenda, Obres Públiques i Vertebració del Territori.
Un lèxic revolucionari –després de 20 anys de poder del PP– que també va emanar dels discursos de la primera jornada parlamentària de la legislatura.
Fernando G. Delgado, que s’estrenava com a diputat –independent– socialista i va presidir la mesa d’edat, va iniciar la seua intervenció citant Joan Fuster, a qui va tornar a citar en dos moments més del seu discurs. També va llegir fragments famosos de Vicent Andrés Estellés, en especial l’“assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs per a sempre poble”, que va fer remoure del seu escó la consellera, secretària general del PPCV i tory valenciana Isabel Bonig.
Encara no recuperada del shock, Francesc Colomer va deixar la seua empremta com a president amb un discurs marcadament progressista que també va obrir-se amb una referència estellesiana: “Hi haurà un dia que ja no podrem més, i llavors, ho podrem tot”, va etzibar, i llavors Bonig sí que no va poder més: va mirar la consellera i alcaldable interrupta d’Alacant, Asunción Sánchez Zaplana, que no va saber què dir-li per tal de reanimar-la. Colomer també va citar Fuster, i va sentenciar que la política és “la darrera trinxera que li queda a la gent humil que no té res més per fer valer la seua veu i combatre qualsevol forma de tirania, per a rescatar les persones de la desesperança, de la frustració i de la desconsideració, com els familiars de les víctimes del metro”.
Massa dur per a ella, tot plegat. Encara més tenint en compte que no va poder recuperar-se a l’ombra del ficus de les Corts, prenent un canapè amb una copa a la mà: el catering acordat per la Mesa anterior, presidida pel PP, va anar a parar a un menjador social.