“No hi ha cap dona que sigui un geni. Les dones són un sexe decoratiu”
(Oscar Wilde)
Un dels seus nombrosos admiradors era Sòcrates de Constantinoble: pràcticament ningú –deia l’home entusiasmat– fa una feina tan impressionant com Hipatia, una filòsofa, astrònoma i matemàtica nascuda entorn de l’any 350 després de Crist.
Aquesta sàvia d’Alexandria és considerada la primera matemàtica de qui tenim notícia amb certesa. Hipatia compartia els seus coneixements generosament impartint lliçons de manera pública. Tanmateix, alguns dels seus contemporanis murmuraven, plens d’enveja, que Hipatia no hi entenia pas tant. Els seus escrits es van perdre, i va tenir una mort cruel: una turba de monjos i altres homes van arrossegar aquella científica pagana fins a una església, la van matar i la van desmembrar.
Al llarg dels segles, les hereves d’Hipatia no han tingut una fi tan terrible. Es tracta de dones genials amb unes històries que l’autora nord-americana Janice Kaplan ha aplegat en un llibre que s’acaba de publicar. Però cap d’aquests dones brillants no ho va tenir –ni ho té– gens fàcil.
Els prejudicis estan molt arrelats. Segons les enquestes, avui dia la majoria de gent encara creu que per ser un geni has de tenir òrgans sexuals masculins. Si se’ls demana que enumerin genis, tant homes com dones sovint esmenten Galileu Galilei o Leonardo da Vinci, potser Mozart, Einstein o Picasso, i a vegades Steve Jobs o Bill Gates. Però, i alguna dona? En una enquesta feta el 2015 als EUA, a la majoria de participants només se’ls va acudir un nom: Marie Curie.
Una altra pregunta d’aquell estudi era si l’entrevistat es considerava un geni. Ben bé una setena part dels homes van dir que sí. De dones, no ho va dir ni una.
“Per què desconeixem, minimitzem o ometem els talents extraordinaris de les dones?”, es pregunta Kaplan. “Per què tant homes com dones creiem, encara en l’actualitat, que només compta de veritat per a la societat el que han aconseguit homes?”.
Kaplan volia trobar respostes a aquestes preguntes. Per fer-ho, va visitar investigadors que estudien qüestions que relacionen intel·ligència i sexe, i també desenes de matemàtiques, científiques, artistes i escriptores de gran talent i d’èxit. Quin és el secret d’aquestes dones? Es diferencien d’alguna manera dels homes genials?
Aquesta última pregunta va portar Kaplan a la rodalia de Chicago, on a la Universitat Rosalind Franklin l’experta en el cervell Lise Eliot investiga si el cervell dels homes funciona diferent del de les dones. Eliot explica que originàriament volia escriure un llibre sobre com ens influeixen l’estructura del cervell, les hormones i la biologia evolutiva. Va analitzar la bibliografia especialitzada i va trobar tota mena de tractats sobre les diferències entre el cervell dels homes i les dones i sobre els punts forts (i febles) que se’n deriven.
A continuació, la investigadora va analitzar les dades en què es basaven les suposades conclusions i, com més estudis avaluava, més s’indignava: les tesis senzillament no tenien gens de sentit. “Vaig buscar diferències demostrades científicament entre els cervells d’homes i dones adults”, diu Eliot, “i vaig constatar que no n’hi havia!”.
Després de l’eufòria inicial sobre cervells roses i cervells blaus sembla que les descobertes d’Eliot a poc a poc van imposant-se: els homes no són per naturalesa més genials que les dones. Només se’ls anima més aviat a considerar-s’hi.
El procés comença molt aviat. Kaplan descriu un experiment en què unes mares havien de construir una rampa inclinada per la qual els seus nadons d’onze mesos poguessin baixar anant de quatre grapes. Mentre que majoritàriament les mares de les nenes infravaloraven les capacitats de les seves filles, les mares dels nens construïen rampes més inclinades.
Les conseqüències del tracte desigual poden ser tràgiques. En un altre experiment, investigadors de les universitats de Princeton, Nova York i Illinois explicaven a diverses criatures una història sobre una persona “molt i molt llesta”. Després els ensenyaven fotos d’homes i de dones i els preguntaven qui podia ser aquella persona tan llesta. Mentre que els nens més petits normalment assenyalaven una persona del seu sexe, els de més de sis anys coincidien a assenyalar homes.
Malgrat tota la desincentivació, com pot arribar a ser un geni una nena?
En el seu viatge a la recerca de dones genials del nostre temps, Kaplan va trobar respostes que contradiuen meravellosament el clixé de l’autoinfravaloració femenina. “Confio en mi mateixa pel que fa a les meves capacitats, i crec que aquest és el meu lloc i que haig de fer el que faig”, diu la guardonada astrofísica Jo Dunkley, que amb 34 anys ja era professora a Oxford i dos anys més tard va ser fitxada a Princeton.
Les dones genials, conclou Kaplan, sovint són una mica cegues i sordes davant les actituds sexistes. Són unes apassionades de la seva feina, per la qual cosa no deixen que les desviïn ni que les frenin fàcilment. La majoria tenen com a mínim una persona a la seva vida que els fa costat, i tenen interessos molt variats.
Això, per cert, també ho corrobora una afirmació de Dunkley: “M’encanta ser mare!”.
Traducció d’Arnau Figueras