Més enllà del riu Kwai

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si la novel·la d’estil realista o tradicional, per anomenar-la d’alguna manera, té encara algun sentit, hauria de ser el de transportar-nos aproximadament a l’estat de felicitat que ens embargava quan empreníem aquelles aventures entre la infància i l’adolescència, el temps més adequadament novel·lístic. Qui no recorda les particulars sensacions extretes de les pàgines dels llibres de Salgari, d’Enyd Blyton o de Jules Verne? Allí s’han format grans lectors −lectors indeturables i indestructibles− que, amb una mica de sort, poden haver accedit després a la poesia o l’assaig (els gèneres que apel·len menys directament a l’infant dins nostre). Però tot va començar en una selva americana, una illa escocesa o a l’interior del primer submarí, sense cap dubte.

L’estret camí cap al nord profund és un petit miracle perquè ens transporta a l’estadi de felicitat infantil davant el que té d’imponderable i de més pròpiament tràgic l’aventura i és, alhora, una peça literària amb tots els ets i uts. La cinquena novel·la de l’australià Richard Flanagan busseja en les vivències dels presoners del seu país que van servir d’esclaus a l’imperi japonès en la Segona Guerra Mundial. Qualsevol que haja vist El pont sobre el riu Kwai (1957) −aquesta altra meravella de David Lean− sabrà de què estem parlant: salvatgisme, abolició de la condició humana dels presoners, supeditació de les vides concretes dels vençuts −però també, ai!, dels vencedors− als demencials plans de la potència imperial.

L'estret camí cap al nord profund L'estret camí cap al nord profund
Richard Flanagan
Editorial Raig Verd
Barcelona, 2016
Traducció de Josefina Caball
482 pàgines

Aquesta novel·la recrea la peripècia d’un d’aquests vençuts, Dorrigo Evans. Ell, com milers dels seus companys, va ser impel·lit a participar en la construcció de l’anomenat Ferrocarril de la Mort, un propòsit suposadament impossible que els japonesos van dur a terme a un preu esborronador. La novel·la, però, no es recrea només en els episodis més terribles d’aquella obra, sinó que insisteix en la particular vida sentimental de Dorrigo, atrapat entre la lleialtat a la dona amb qui va acabar casant-se −Ella− i el turbulent enamorament amb la dona d’un familiar, Amy.

És la literatura amb majúscules la que ha guiat l’escriptura d’aquesta intensa narració. Flanagan indaga en l’ànima dels seus personatges, tant els japonesos com els australians. Els primers tenen la moral inflexible dels pobles depredadors, però també s’emocionen amb un grapat d’haikús −com els nazis al piano amb el vell Beethoven. Els segons viuen i moren indistintament, impel·lits a col·laborar en un esforç sobrehumà. Les malalties, la fam, les tortures ataquen els més dèbils, entre els quals no es troba Dorrigo Evans. Ell sobreviu, i durant tots els anys de la seua supervivència porta aquest estigma: el del qui se sent culpable per no haver sucumbit amb els altres.

L’amor el podria haver alleujat, però no és el cas. Dorrigo no troba lleugeresa en els afers amorosos; ans al contrari, li suposen una terrible llosa. Viure i morir eren destins aleatoris, però estimar suposa sentir-se bé amb una altra persona i qui s’hi sent bé quan tot a la teua ànima et recorda que no hi ha unitat dins teu? L’amor és com la vida: un petit miracle, una possibilitat entre mil.

L’estret... és un relat modèlic, d’una profunditat, una elaboració lingüística i un esforç de documentació notabilíssims. Si s’han d’escriure novel·les com en el segle XIX, totes haurien de ser com aquesta. L’infant que hi ha dins cada lector de ficció agraeix el gest, hi combrega. I sent que la vida, d’alguna manera, s’hi conté.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.