Des de l’1 de maig passat, l’estat de Texas està recobrant progressivament la plena normalitat. Això sí, amb recomanacions oficials de mantenir les distàncies de seguretat i les altres mesures de prudència, com ara netejar-se sovint les mans i l’ús de mascaretes en ambients tancats i amb molta gent després d’un llarg mes de conviure amb dificultats. Totes aquestes mesures restrictives es decretaren a finals de març per evitar l’expansió del coronavirus. Durant l’abril, molts texans sortiren al carrer per manifestar-se a les més importants ciutats de l'estat en contra les restriccions.
Els texans es consideren a si mateixos -i ho són- un poble orgullós que no accepta que ningú li digui com ha de viure. Sobretot no vol que els ho digui el Govern situat a la llunyana capital federal, Washington.
La pressió popular creixent aconseguí forçar al govern estatal -republicà- a rebaixar les restriccions des del 19 d’abril, amb l’obertura de parcs naturals estatals. Al cap de cinc dies obrien els serveis de menjar a domicili per part de restaurants. Però així i tot les protestes no cessaren. «Si esperem a fer el test a tothom podrien passar dos o tres mesos», deia el president de la Cambra de Comerç texana, Steve Ahlenius. Una possibilitat que trobava del tot injustificable. Com una bona part de la societat texana, volia una reobertura econòmica immediata.
Que els texans són gent singular no és una llegenda nord-americana. Ho són de bon de veres. Ho demostrava el vicegovernador, Dan Patrick, quan declarava en una entrevista a Fox News el 24 de març que estava en contra de les mesures restrictives a l’economia encara que fossin per protegir la gent de més edat, com ell, que té de 69 anys: «tornem a treballar, a viure, siguem intel·ligents: els que tenim més anys ja ens cuidarem, però no sacrifiqueu el gran somni americà dels nostres fills, néts i renéts» per salvar els més vells. Unes paraules que varen rebre crítiques, perquè s'entenia que així justificava que es deixés morir la gent gran, però en canvi al seu estat van ser en general molt ben valorades.
El moviment popular contra les restriccions decretades per intentar evitar l’expansió del COVID-19 ha reafirmat el caràcter indòmit dels texans i la seva desconfiança cap a les autoritats federals. I tal com a ha passat a Califòrnia, també a Texas la lluita contra la pandèmia ha fet parlar -una vegada més - d’independència, si bé és cert que no entre l’oficialitat republicana -que governa l’estat – sinó entre el moviment que des de fa dècades aspira a fer de l’estat un país independent.
Independentisme texà. Texas és l’únic estat del país que fou formalment independent i que tingué una Constitució pròpia. Va ser entre 1836 i 1846. Els texans s’aixecaren en armes contra Mèxic, cosa que provocà la guerra d'alliberament, durant la que s’esdevingué el mitificat episodi d’El Álamo, de resultes de la qual assoliren finalment la llibertat nacional, proclamada el dia 2 de març de 1836, data a partir de la qual –i encara ara– se celebra el dia de la independència. Al cap de deu anys, les seves institucions sobiranes decidiren la incorporació als Estats Unitsper no caure de bell de nou sota sobirania mexicana. Això va fer esclatar la guerra entre els Estats Units i Mèxic, de resultes de la qual els nord-americans, gràcies a la seva victòria, s’asseguraren no només la incorporació texana, sinó que es quedaren amb més de la meitat dels territoris que fins aleshores havien estat de Mèxic.
Quan esclatà la Guerra de Secessió (1861-1865), Texas s’alineà amb el sud confederal i separatista contra el nord federal i unionista. Perderen els texans, com és conegut, però no abandonaren mai l’orgull diferencial.
Al llarg del segle XX es crearen diversos grups independentistes, però cap d’ells quallà. En aquests moments el més sòlid és el Moviment Nacionalista de Texas, liderat per Daniel Miller, qui assegurava a elconfidencial.com el 2018 tenir més d’un quart de milió de seguidors a través de les xarxes socials. Miller es manifestà en el seu dia a favor del Brexit i de la separació de Catalunya i Escòcia d'Espanya i Regne Unit, respectivament. Al seu parer, el poble texà «té una història i cultura pròpies i una economia que, en cas de ser un país sobirà, seria la desena més forta del món; per tant el millor per als texans és un govern independent que els governi». Troba que «existeix una desconnexió absoluta entre la forma que volem viure la vida i auto governar-nos i la manera burocràtica de governar-nos que té Washington DC».
L’estat de l’estrella solitària, tal i com és conegut, té un PIB aproximadament d’1,6 bilions de dòlars, semblant al d’Austràlia, és la segona economia estatal del país –rere de Califòrnia– i compta amb una població de 27 milions de persones. Segons assegura Miller, amb aquestes i d’altres dades és «una obvietat» que «la independència suposaria per a Texas una prosperitat sense precedents».
A l’any 2012, 125.746 texans -d'un total de 29 milions- signaren una declaració formal impulsada pel Moviment Nacionalista a través de la qual demanaven a les institucions federals que acceptessin convocar un referèndum d’independència de l’estat. El Tribunal Suprem, però, sentencià l’any següent que no existeix el dret a separar-se dels Estats Units. En ocasió del debat suscitat per la petició, una enquesta de l’empresa demoscòpica Research 2000 assegurava que fins el 35% dels texans haguessin votat a favor de la independència, un percentatge que fregava el 50% en el cas dels que se declaraven votants del Partit Republicà.
Miller, igual que en el cas del independentistes californians, no defalleix. Assevera que la sentència del Tribunal Suprem és una interpretació de les moltes que es poden fer, però que la Constitució no impedeix el dret a la separació que, en qualsevol cas, «hauria de dependre dels texans».