-Pensa que Europa, com a concepte lligat a la societat del benestar i al progrés, eixirà reforçada o afeblida d'aquesta crisi?
-No estic segura que la millor definició d’Europa sigui “una societat del benestar i el progrés”. He nascut quan el continent encara estava ideològicament dividit i he crescut rere el teló d’acer, és a dir, allà on suposadament tot era menys lluent. Per això em sembla que el primer exercici que hem de fer quan parlem d’Europa és forçar-nos a pensar que Europa és tot el continent, no només aquells països que han passat com un examen que els autoritza presentar-se amb aquest nom tan il·lustre. Ironitzo una mica, però la crisi potser ens porti una millora precisament en aquest sentit. L’Europa desenvolupada ha conegut ara la seva fragilitat i aquesta experiència no s’oblida. Els dos països on el virus més ha colpit fins ara són Itàlia i Espanya, que eren sempre una imatge de lleure, de vida despreocupada. El Mediterrani era un indret on tot el nord gris hagués volgut instal·lar-se a viure. En aquest sentit, el virus no només a afectat els llocs on més ha impactat, sinó que també ha fet un dany a l’imaginari. Ara el sud alegre, tan cobejat des de la distància, ha mostrat tot un altra cara: hi ha mort en aquests jardins d’Edèn.
-Com es pot contenir la deriva autoritària que en alguns països europeus s'està consolidant aprofitant aquesta crisi?
-Malauradament, per ara, la resposta més àmplia ha sigut precisament contrària a allò que caldria haver fet. S’han fomentat les pors més irracionals i s’han erigit tota mena de barreres, no pas físiques, sinó simbòliques. El confinament, en lloc de servir per contenir racionalment els focus d’infecció, s’ha transformat en una estratègia perversa de definir o re-definir on són les línies de frontera. La inoperància de moltes mesures s’explica amb aquest fet. El problema ni tan sols s’intentava definir, sinó que només servia d’excusa per imposar-nos (de nou!) la mentalitat que les fronteres ens protegeixen i ens defineixen.
El més trist és que aquestes reaccions no provenen de la gent espontàniament, sinó que són directament impulsades des de les més altes instàncies d’alguns governs. Però aquesta deriva autoritària és un fet des de fa temps en molts països, no ha aparegut pas ara. Ara només s’ha fet més visible. L’autoritarisme ha mostrat impúdicament el seu desig d’una dominació extrema de la societat. Més que les mesures concretes, el que sobta és la mena de relat que es vol construir, contrari a totes les experiències de les últimes dècades de pau, obertura, intercanvis constants. Ha ressorgit un desig d’ordre ranci, que fa tuf de resclosit.
-Atesa la situació actual i com s'estan desenvolupant els fets, quina Europa pensa que hi haurà després del coronavirus?
-La gent haurà descobert com n’és d’ineficaç l’autoritarisme quan cal salvar vides. I, alhora, hi ha tantes persones que s’han arromangat les mànigues sense haver-s’ho pensat dues vegades, posant literalment la seva pròpia vida en risc... Aquest teixit de solidaritat espontània i d’acció sovint mig improvisada resultarà un revulsiu. Per això, després de la crisi, continuarem on érem. Cap dels desenvolupaments previs no quedarà del tot ininterromput. Tornarem a viatjar i a estudiar i a treballar a fora, impulsats per la curiositat i el desig de saber que ha marcat les últimes dècades. Perquè la solució a la crisi sanitària no pot venir d’altre lloc que des del coneixement, des de la recerca, la innovació, la col·laboració més audaç i àmplia. La resposta serà des d’una sola humanitat o no serà.
Les manifestacions multitudinàries —com el procés català— no perdran pas la seva intensitat, sinó que es transformaran i s’intensificaran. Les reivindicacions per una societat més justa i també més dinàmica aniran creixent arreu. En aquesta lluita contra una malaltia desconeguda tots haurem descobert quins són els valors que cal defensar per tenir una vida estable i segura. Haurem arribat a un punt de no retorn. Per això, el que seguirà després d’haver trencat el sostre del sistema actual, no podran ser les polítiques d’aïllament i de repressió poc o molt dissimulada.
Pel que hauria de servir aquesta lliçó tan dura és per re-descobrir els valors d’Europa, que no són pas un benestar limitat només a aquells que tenen dret de pertinença, ni tampoc el progrés a tot preu. La complexitat d’Europa és, potser, la seva única força. El continent ha passat tantes desfetes i sempre ha renascut perquè allò que més connecta Europa és la seva cultura, que radica en els valors humanistes. Davant d’una crisi sanitària hauríem d’activar dos dels elements bàsics de la cultura europea: la racionalitat i la capacitat de col·laboració.