El segon tram del Camí de Sant Jaume ens allunya de la cota baixa. El riu Ter ens acompanya durant els primers quilòmetres d’aquesta etapa. Paral·lel a l’eix fluvial discorre el carrilet Olot-Girona, una antic traçat ferroviari convertit en l’actualitat en via verda, ens serveix per a escapar de l’àrea urbana de Girona i posar rumb al territori volcànic de la Garrotxa. El carrilet, que ha esdevingut un popular espai de passejada pels veïns dels pobles per on discorre, va aconseguir enllaçar el 1911 Olot amb Girona per via estreta. El projecte va passar per diverses mans: les obres van iniciar-se el 1893 per la companyia anglesa The Olot and Gerona Railways Co. Ltd. Amb el canvi de seu de Londres a Barcelona, l’empresa passà a denominar-se Compañia del Ferrocarril de Olot a Gerona. Finalment, el 1963, enfront de la crítica situació econòmica, la línia passà a mans de la companyia estatal FEVE (Ferrocarriles de Vía Estrecha), fins el 1969, en què s’interrompria per sempre el servei.
En l’actualitat, el carrilet és el principal eix de comunicació pedestre i ciclista per a connectar amb seguretat el Pirineu amb Girona, i fins i tot amb la Costa Brava. Un apunt al marge: si sou amants del viatge lent, podreu encadenar les tres vies verdes (Ruta del Ferro, carrilet Olot-Girona i carrilet Girona-Sant Feliu de Guíxols) que us permetran connectar Ripoll, al cor del Pirineu, al litoral gironí.
Comencem el camí. Un seguit de deveses s’estenen al llarg del Ter. L’antiga via fèrria les travessa discretament. El poble de Salt conforma amb la ciutat de Girona un continu urbà que va perdent densitat a mesura que el viatger se n’allunya. El camí és pla, suau, sense entrebancs; inclusiu per naturalesa i concepte, com la majoria de vies verdes.
En aquest primer tram, caldrà parar atenció al patrimoni hidràulic que va fer d’aquesta zona una de les més actives quant a producció tèxtil i generació d’energia elèctrica a cavall dels segles XIX i XX. Alguns recs i sèquies encara van més enllà: parlen d’un aprofitament secular de les aigües del Ter per a l’activitat agrícola. L’artífex n’és la sèquia Monar, documentada ja al segle XI i que va ser construïda sota el mandat dels comtes de Girona.
El pelegrí haurà de suportar durant aquest inici, la presència de l’alta intensitat de trànsit de la carretera que mena Olot. El camí hi discorre a tocar i hom no pot abstreure’s de l’evident contaminació acústica que provoca el constant pas del vehicle motoritzat.
Els pobles se succeeixen amb històries pròpies que contribueixen a la construcció del relat del territori que travessem. Bescanó associa a l’aigua amb la seua central elèctrica i la citada sèquia d’origen medieval; Bonmatí, a la riba oposada del Ter, va nàixer com a colònia tèxtil abans d’esdevenir poble; Anglès, per contra, condensa en el seu casc antic segles de vida i un origen monàstic, quan monjos benedictins s’intstal·laren en aquestes terres al segle IX. Amer tingué un origen similar, nascut a redós del monestir de Santa Maria, consagrat al segle X. La plaça de la Vila, la segona plaça porxada més gran de Catalunya, conforma el nucli de la vila i va representar un dels centres comercials històrics, amb un mercat setmanal que s’hi celebra cada dimecres. Les llambordes, portades de diferents poblacions catalanes a principis dels 80 del segle XX, són un indubtable condensat geogràfic: hi tenen representació Sant HilariSacalm, Mataró, Sabadell, Olot, Vic, Santa Coloma de Farners, Barcelona, Girona, Figueres, Badalona, La Bisbal d’Empordà, Terrassa i Palamós.
Uns quilòmetres abans d’Amer, el Pasteral dona accés als tres embassaments que detenen el Ter en el seu curs cap al mar: una pista forestal els recorre i el viatger podria enllaçar, no sense la llarga distància que separa ambdues comarques, Osona amb la Selva. El recorregut, en aquest cas, és solitari i desproveït de poblacions i serveis en un tram d’una trentena llarga de quilòmetres. És per això que el Camí de Sant Jaume segueix la via verda que, si bé és ascendent, manté el pendent suau del traçat ferroviari original. Al llarg del camí, a més, tot un seguit de pobles assisteixen el pelegrí.
La vall d’en Bas
El coll de Bas és pas natural cap a la Garrotxa. Es tracta d’un punt baix, una petita elevació poc estrident, però suficient per a erigir-se en frontera de dos territoris. La via verda s’hi enfila, accentuant-ne sensiblement el pendent. Als seus peus, al vessant septentrional, Sant Esteve d’en Bas encapçala els pobles que componen la Vall d’en Bas, municipi que va ser creat l’any 1968 i que aglutina, a més de Sant Esteve, els Hostalets d’en Bas, Joanetes, Puigpardines, Sant Privat, el Mallol i la Pinya. Som als peus del massís del Collsacabra, a les portes de les serres de Cabrera i Mateu. El contrast paisatgístic proporciona una solució visual intensa: el pla rural, saltat de masies i veïnats, de camps de conreu i una rica xarxa de camins rurals fa de contrapunt a una muralla severa, feréstega, irreductible que s’eleva a més de 1000 metres per sobre del nivell del mar. Els boscos penjats entre cingleres, algun petit nucli de població aïllat i tot amanit d’una generosa dosi de vertigen completen el quadre. El viatger farà bé d’agafar forces i reserves per enfrontar-s’hi, o bé haurà de passar la nit a la Vall d’en Bas si arriba avançada la jornada; el Collsacabra és la màxima dificultat del Camí de Sant Jaume a Catalunya, amb permís de l’ascensió dura però més curta, al monestir de Montserrat.
No abandoneu la Vall d’en Bas sense passejar-vos pels carrers dels Hostalets d’en Bas: balcons de fusta, casalots de pedra i panotxes assecant-se a l’aire lluiten contra el temps accelerat que marquen les dinàmiques actuals. Els Hostalets d’en Bas ens donen l’últim respir. Ací comença l’ascensió al coll de Cabra, al capdamunt del massís del Collsacabra. La pujada, exigent, llarga, perseverant, amb 600 metres de desnivell, recorre l’antic camí Ral que unia Vic amb Olot i ens fa reflexionar sobre l’evolució de la xarxa de comunicacions: el pelegrí avança a pas lent, com ho van fer segles enrere traginers, viatgers i altres variants ambulants; es guanya a cada pas i amb no poc esforç físic la recompensa d’assolir la seua destinació. A tocar, el túnel de Bracons comunica en cotxe ambdues comarques en poc més d’un quart d’hora.
Al llarg de la pujada, el caminant hi trobarà dreceres, mentre que el ciclista haurà de patir de valent els forts pendents de la pista forestal.
El petit nucli de Falgars, a mig camí, se situa al capdamunt d’una extensa cinglera, una balconada que proporciona vistes immillorables sobre la zona volcànica de la Garrotxa. Als nostres peus, el microcosmos de la Vall d’en Bas regat pels primers passos del riu Fluvià. Si hem assolit amb èxit Falgars, gairebé podrem assegurar que hem aconseguit la dificultat de la jornada, el coll de Cabra. Tan sols ens separen poc més de cent metres de desnivell d’aquest pas natural i una densa massa forestal atapeïda de roures, faigs i alzines. És aquest un dels tram més impressionants del Camí de Sant Jaume a Catalunya; degusteu-lo pausadament, pas a pas.
Al coll de Cabra, el camí Ral continua, ara ja davallant, en direcció a Vic. Osona se’ns desplega amb tota la seua amplitud. Segons l’estació de l’any en què realitzem el viatge, la boira s’haurà apropiat de la plana; tindrem, doncs, assegurat un mar de núvols sota el qual batega una realitat vaporosa, de contorns difusos i visió limitada. A la nostra esquena, el Pirineu oriental, nevat o no, tanca definitivament el paisatge muntanyenc.
Tot baixant, arribem al poble de Cantonigròs. Explica la història que aquest deu l’origen, a l’igual que els Hostalets de Bas, a un antic hostal edificat al peu del camí Ral al segle XVI per Antoni Prat, conegut popularment com Toni Gros. Cantonigròs es troba situat al bell mig del Collsacabra. Des d’ací, les perspectives dels cingles d’Aiats, a la falda dels quals es troba la gran masia de Comajoana per la qual hem passat, són excepcionals.
El camí continua perdent alçada en direcció a Vic. Als contraforts del Collsacabra, el paisatge feréstec va deixant lloc a una suavitat condescendent amb les cames del pelegrí. Els espais agraris guanyen terreny a cingles i boscos; ens deixem portar per pendents suaus i camins rurals fins a les Masies de Roda i Roda de Ter. Ens hi retrobem amb el Ter, que havíem acomiadat temporalment al Pasteral.
De Roda de Ter, com és ben sabut, és fill Miquel Martí i Pol. La Fundació Miquel Martí i Pol proposa la ruta literària del poeta a través de la qual lliga el paisatge vital amb la seua obra. La casa natal, les escoles, la fàbrica tèxtil on va treballar, les diferents cases on va viure són alguns dels divuit punts de lectura d’aquest recorregut.
Continuem el camí. Eixim de Roda de Ter en direcció sud; travessem els plans de Can Riera, un espai obert entre camps de cereal i algun o altre complex agrari. La suavitat del terreny es tradueix en un evident estalvi d’esforç. Som a la recta final; penetrem en el terme municipal de Folgueroles. No lluny del nostre camí, s’eleva un turó amb un dolmen i una capella: és Sant Jordi de Puigsesolles. Mossèn Cinto Verdaguer, fill d’aquest poble, hi cantà missa i definí el lloc com un botó enmig de la plana. Per la seua significació espiritual es tracta d’un espai molt apreciat pels folguerolencs.
I arribem a Vic. El Camí de Sant Jaume ho fa aprofitant un element medieval: el pont d’en Bruguer sobre el riu Gurri.
Vic és bisbat. Des de fa segles, la vila ha estat vinculada amb la institució eclesiàstica a través d’una herència mil·lenària que parla ja de màrtirs cristians quan Vic se la coneixia com l’Ausa romana. La vila ha ofert una llista ingent de bisbes: Cinidius i Aquilinus apareixen com a representants locals a diferents concilis del segle VI; els seguiren Gotmar i Ató. No obstant, fou l’abat Oliba el referent local en matèria eclesiàstica. Abat de Ripoll i fundador del monestir de Montserrat, fou qui impulsà la construcció de la catedral de Vic. I també Josep Morgades i Gili, restaurador del monestir de Ripoll i l’impulsor i fundador del Museu Episcopal de Vic, on es conserva un ric patrimoni medieval. El seu successor, Josep Torras i Bages, compaginà les tasques religioses i la literatura, i fou un dels màxims exponents del catalanisme conservador i catòlic.
El viatger menys procliu a les qüestions d’altar haurà de saber que Vic conté un atractiu pròpiament urbà i laic, indefugible per al caminant que no realitza el Camí de Sant Jaume per motius espirituals i religiosos, o no únicament per aquests. El seu nucli antic, de carrerons i placetes, conserva un pany gens menyspreable de muralla i l’eco d’haver estat històricament cruïlla de camins, punt neuràlgic entre el corredor vallesà i el Pirineu, però també centre comercial de primer ordre d’aquest territori. La plaça Major, l’original plaça del Mercadal, és on trobareu cada dimarts i dissabte un animat mercat setmanal que hi perviu des del segle IX. La imatge resulta, amb tota probabilitat, la més cercada pel turista que visita Vic. A la vila, mereix dedicar-li una jornada, que servirà també de recès a les nostres cames i peus abans de continuar el camí cap a Ponent.
En el proper tram, posarem rumb a Manresa i als atractius espirituals de Sant Benet de Bages. El clourem al monestir de Montserrat amb la penosa ascensió que tindrà com a recompensa el cor espiritual de Catalunya, però també la bellesa d’aquest massís.