Els països governats per dones intel·ligents han superat amb més encert la crisi sanitària actual. A Islàndia i a Nova Zelanda, per exemple, les primeres ministres respectives han gestionat molt millor la situació que no pas tota una potència mundial com els EUA. El president Donald Trump, que té totes les “virtuts” (autoritari, xenòfob, masclista, supremacista, prepotent i mentider), ha procedit amb traïdoria i trigança davant de la pandèmia. La pèssima gestió que n’ha fet ha desemmascarat –encara més– la seva impostura i ineptitud i, sobretot, ha posat al descobert els peus de fang de l’imperi americà.
Dels temps antics ençà, les dones emancipades han demostrat que hi pot haver altres maneres –més idònies que l’excés de testosterona– d’afrontar els grans perills i reptes de la humanitat. Quan anava a l’institut, a final dels vuitanta, vaig assistir a una representació amateur de Lisístrata(411 aC) d’Aristòfanes. Em va fascinar que els clàssics fossin més atrevits que els coetanis i vaig imaginar-me un món conduït per aquelles dones indòmites, descarades i valentes. Unes dones que, per consens, aturen una guerra amb una revolta eròtica fins aleshores inaudita: una “vaga sexual” que obliga els combatents a reflexionar sobre els estralls i el sense sentit de la contesa.
Com a La pau, Aristòfanes manifesta a Lisístrata la preocupació per la Guerra del Peloponès, inacabable i sagnant, que enfrontava Atenes –partidària de la democràcia– i Esparta –favorable a l’oligarquia. Humorista genial, Aristòfanes escriu un al·legat desinhibit, jovial, grotesc contra la lluita fratricida i a favor de la pau i la reconciliació dels grecs. Més enllà d’aquesta motivació política, Lisístrata es pot llegir també, amb ulls d’avui, com una sàtira contra l’abús de poder i la supèrbia dels homes, que de seguida toquen tambors de guerra i es cobreixen amb himnes i banderes. Ho hem pogut verificar de nou durant aquest període de confinament, en què ha tornat a emergir el Madrid més oligarca i autoritari.
Amb un punt d’utopia, accentuat a Els ocellsi Les assembleistes, aquesta comèdia feminista avant la lettre s’adreça a un espectador ciutadà que intervé en la res publica i que, per tant, pot capgirar el curs de la política i la història. Lluny del maniqueisme dels patriòtico-bel·licistes, Aristòfanes respecta els adversaris espartans. Dues dones lúcides, una atenenca (Lisístrata) i una espartana (Làmpito) convencen les companyes de pactar una dràstica i noble “abstenció de la cigala” que aturi les hostilitats i salvi Grècia. Tot esmolant els arguments, Lisístrata defensa –com qui carda i fila la llana– la fi de la corrupció política i la guerra. A més, amb enginy, conté l’ardor sexual femení i excita el masculí per culminar l’objectiu.
La democràcia atenenca facilitava que el teatre s’expressés amb dosis considerables de llibertat. De clara dimensió política, la comèdia antiga arriba a l’apogeu en ple impuls del sistema democràtic. Sense contemplacions, el teatre d’Aristòfanes critica la demagògia dels poderosos que abocaven els grecs, especialment els pobres, a la catàstrofe i a la misèria. No s’està d’apuntar ben alt: les invectives més furibundes són destinades a la classe dirigent, amb polítics i militars al capdavant. Avui dia, quan en les nostres latituds es perpetra de manera palmària la manipulació i la perversió de la democràcia, la perspectiva ètica que aporta Aristòfanes a la sàtira política resulta d’una enorme vigència.