El monument a Lincoln, a Washington, és un dels llocs de la capital nord-americana que són venerats d’una manera gairebé religiosa. En temps de normalitat hi acudeixen riuades d’alumnes de tot el país per veure l’escultura de marbre del setzè president dels Estats Units d’Amèrica, que està assegut entre unes columnes en un tron de pedra i mira malhumorat a la llunyania.
Aquest va ser el lloc escollit diumenge passat per Donald Trump per a l’entrevista que va concedir a la seva cadena preferida, Fox News. Molta gent té por del coronavirus, va dir el president dels EUA als dos entrevistadors que tenia a davant, mentre darrere seu a la pantalla es veia un Abraham Lincoln de pedra. “Al nostre país li ha passat una cosa terrible”, va dir Trump. El virus, va afirmar, s’hauria pogut aturar. “Però van decidir no fer-ho”. Es referia als xinesos. La paraula Xina va pronunciar-se cinquanta vegades en l’entrevista.
Així de senzilles són les coses des del punt de vista de Trump: la culpa és de Pequín i ell n’és la víctima, sobretot ell.
La setmana passada Trump va afirmar que tenia proves que demostren la tesi que el virus es va escapar d’un laboratori de Wuhan. Quan un periodista li va preguntar quines eren aquestes proves, ell va respondre: “Això no li ho puc dir”.
Alguns observadors van recordar els esdeveniments previs a la guerra de l’Iraq, el 2003. Aleshores el ministre d’Exteriors, Colin Powell, va explicar en un discurs a les Nacions Unides que el seu govern podia demostrar que Saddam Hussein disposava d’un sofisticat programa d’armament químic. “No els puc revelar tot el que sabem”, va dir Powell. Més endavant es va demostrar que el programa d’armes químiques de Saddam ni tan sols existia.
La diferència és que aquest cop el govern del president Xi Jinping dona força motius als seus crítics, ja que al començament de la pandèmia les autoritats xineses van ocultar informació deliberadament, van difondre informacions falses, van frenar les investigacions, van fer callar metges i van censurar informes. Així doncs, entre final de desembre i final de gener, van malgastar un temps preciós en què el virus s’hauria pogut contenir abans.
Pequín, evidentment, ho nega. El govern fa temps que ha iniciat una guerra de propaganda sobre la qüestió de la responsabilitat, una guerra que porta a terme amb mitjans polítics, econòmics i diplomàtics. Al començament la Xina es va presentar com una potència auxiliadora i va enviar subministraments de mascaretes arreu del món. Ara els dirigents xinesos intenten intimidar països com Austràlia, que exigeixen que s’aclareixin els fets. L’ambaixador de Pequín a Canberra ha amenaçat dient que, si els australians no canvien d’actitud, els xinesos es repensaran a qui compren a partir d’ara el vi negre i la carn de vedella.
En aquesta crisi, els diplomàtics de Pequín s’estan tornant uns amplificadors agressius de la política del govern. Al març el sotsportaveu del Ministeri d’Exteriors, Zhao Lijian, va difondre la teoria que uns soldats nord-americans havien introduït el virus a la Xina. Al mateix temps, els ambaixadors dels països de la UE van permetre que Pequín censurés un article col·lectiu publicat al China Daily: els van suprimir mitja frase que indicava que la pandèmia havia començat a Wuhan, cosa que la Xina havia admès al principi, però que ara sembla que voldria fer oblidar.
Pequín vol explicar la catàstrofe del coronavirus començant pel final, diu l’expert en la Xina Richard McGregor, del laboratori d’idees australià Lowy Institute. La tesi contrària dels propagandistes xinesos és la següent: hem pogut derrotar el virus amb mesures dràstiques, i els altres països haurien de seguir el nostre exemple. Mala sort, si algú ha reaccionat massa tard.
Arreu del món no tan sols els serveis secrets i els polítics estan dedicats a aquesta qüestió. També hi ha juristes estudiant si es poden exigir responsabilitats per la pandèmia a la Xina. A l’estat de Florida, persones afectades pel coronavirus han presentat una demanda contra Pequín, i l’estat de Missouri també reclama indemnitzacions. Es basen en l’acusació que el règim xinès va intentar ocultar “la gravetat i l’amenaça del brot de COVID-19 a la resta del món”.
Si bé aquestes demandes pràcticament segur que no arribaran enlloc, ja que els Estats no poden ser condemnats per tribunals d’altres països, segons el dret internacional sí que és concebible que a un país se li puguin exigir responsabilitats per fets que han sorgit al seu territori però que han tingut repercussions en altres Estats.
“En aquest cas també es pot aplicar el fonament del dret internacional”, diu el professor de dret internacional a Göttingen Frank Schorkopf, “que els Estats són responsables d’accions que infringeixen el dret internacional i que en principi han d’indemnitzar per danys i perjudicis”. La Henry Jackson Society –un think tank conservador britànic– calcula que la indemnització per la pandèmia només als Estats del G-7 seria de com a mínim 3,6 bilions d’euros.
Teòricament, el Tribunal Internacional de la Haia seria l’òrgan competent per a un litigi en l’àmbit del dret internacional públic en què es dirimís si la Xina ha infringit les seves obligacions, però ni la República Popular ni els EUA s’han sotmès per regla general a la jurisprudència d’aquest tribunal. La variant més probable és, doncs, un procés en el marc del Reglament Sanitari Internacional, que la Xina també ha acceptat com a membre de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
Segons aquesta normativa, les autoritats xineses haurien hagut d’informar ràpidament l’OMS en produir-se els primers casos sospitosos del nou patogen. Tampoc no n’hi ha prou senzillament amb notificar un brot, diu el professor de dret internacional a Ginebra i expert en l’OMS Gian Luca Burci. Segons ell, encara que s’hagués informat a temps del brot, el retard a l’hora d’advertir sobre la transmissibilitat del virus entre persones podria “representar una altra infracció del tractat”.
El Reglament Sanitari Internacional inclou també un procediment per a la resolució amistosa dels litigis. Si no hi ha cap acord, les parts es poden dirigir al director general de l’OMS. Aquest podria organitzar una investigació independent del cas per mitjà d’una comissió de control de la institució, diu l’expert en l’OMS Pedro Villarreal, professor a Heidelberg. Això ja va passar una vegada amb un brot d’Ebola. En una tercera fase les parts en litigi poden apel·lar a un tribunal arbitral.
Tanmateix, això pressuposa que la Xina accepti aquest procés arbitral. I això és poc probable. Perquè ara mateix la lluita entre totes dues parts és més rendible que la resolució del conflicte. Xi Jinping es pot presentar davant el seu poble com el salvador de la Xina, que demostra a l’ignorant Occident la superioritat del seu règim. I per a Donald Trump el comportament de la Xina suposa una oportunitat per desviar l’atenció de les seves pròpies negligències en la lluita contra la pandèmia i de la situació econòmica catastròfica als EUA. Dijous passat el Ministeri de Treball va anunciar que des de l’esclat de la crisi 33 milions de persones han perdut la feina als EUA.
A més, als EUA en set setmanes han mort més de 73.000 persones de COVID-19 i se n’han infectat 1,2 milions. Els índexs d’aprovació de Trump van de baixa: a les enquestes està per sota del seu contrincant demòcrata, Joe Biden.
L’estratègia de comunicació de la Casa Blanca consisteix a causar confusió sobre qui és el responsable del desastre: a vegades és algun governador; d’altres la premsa, l’OMS o la Xina. Steve Bannon, exestrateg en cap de Trump, va encunyar un terme per a això: “Flood the zone with shit”, és a dir, “inunda de merda la comunicació pública”.
Tanmateix, la majoria d’aliats de Trump consideren una bajanada la tesi que el virus podria haver-se escapat d’un laboratori. Si bé el cap de setmana passat un diari australià va aixecar polseguera quan va informar sobre un dossier dels serveis secrets amb suposats indicis de la tesi del laboratori, sembla que no n’hi ha cap prova. Habitualment, els serveis d’intel·ligència nord-americans intercanvien part de les seves descobertes en la xarxa Five Eyes, de la qual formen part –a més dels EUA– Austràlia, el Regne Unit, el Canadà i Nova Zelanda. Segons The Guardian, els membres d’aquesta xarxa no disposen de cap informació que apunti a un accident de laboratori.
Els serveis secrets alemanys també han preguntat discretament a la intel·ligència dels Five Eyes sobre aquesta publicació. La resposta ha estat inequívoca: tots els serveis secrets neguen haver elaborat un document tal. I la demanda de possibles proves de la tesi del laboratori també ha obtingut una resposta negativa en tots els socis.
El govern alemany de moment parteix de la base que el virus es va transmetre a éssers humans a través d’un mercat de Wuhan. A Berlín dubten de la versió de Trump. Ni tan sols els serveis secrets nord-americans volen confirmar la tesi del seu president. Ara estan investigant si el virus va ser transmès d’animals a humans o si el brot es deu a un accident de laboratori de Wuhan, va comunicar la setmana passada el director provisional dels serveis secrets i persona de confiança de TrumpRichard Grenell –que també és l’ambaixador nord-americà a Alemanya–. Però no va voler donar-ne més detalls.
Tot i així, el govern exerceix manifestament una pressió enorme sobre els serveis secrets perquè proporcionin proves. El ministre d’Exteriors, Mike Pompeo, que a Washington és considerat un radical en la política amb la Xina, va dir tres dies després de la comunicació de Grenell que havia vist “proves aclaparadores” de la tesi del laboratori. Però tampoc no en va donar detalls.
Per a Alemanya i altres Estats aliats dels EUA, es planteja la pregunta de com s’han de posicionar en aquest conflicte. En una nota interna per a la ministra de Defensa, Annegret Kramp-Karrenbauer, els seus analistes retreuen al president nord-americà una maniobra calculada. L’únic que intenta Trump amb la teoria del laboratori, segons exposen en el document, és “desviar l’atenció dels seus propis errors i canalitzar la indignació dels nord-americans cap a la Xina”.
Al mateix temps, a Occident pràcticament ningú dubta que la pandèmia s’hauria pogut contenir més bé si la Xina no hagués frenat el flux d’informació. Segons han pogut saber els serveis secrets alemanys, la Xina fins i tot va forçar l’OMS a retardar un alerta mundial. El 21 de gener Xi Jinping va demanar per telèfon al director de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, que ocultés informacions sobre la transmissió entre humans i que retardés l’alerta per pandèmia. L’OMS va aguantar durant una setmana. La sentència dels serveis d’intel·ligència alemanys és dura: en la lluita contra el virus, es van perdre com a mínim quatre setmanes –si no sis– per la política informativa de Pequín.
Tot i així, el govern alemany no vol que augmenti la tensió en el conflicte amb la Xina. La raó és que Alemanya necessita equipament de protecció produït per la Xina. Des que la cancellera Merkel va telefonar a Xi Jinping, al Ministeri de Comerç xinès hi ha un interlocutor permanent per a aquests subministraments.
En contrapartida, els dirigents xinesos exigeixen poder-se presentar com a socis que presten ajuda. En cada entrega de mascaretes i roba de protecció, Pequín espera que hi hagi una acció mediàtica del país receptor, va informar la setmana passada un diplomàtic als màxims responsables de política exterior dels grups parlamentaris del Bundestag. Segons l’alt funcionari, alguns governs europeus també s’hi han avingut diligentment.
Traducció d’Arnau Figueras