-Pensa que Europa, com a concepte lligat a la societat del benestar i al progrés, eixirà reforçada o afeblida d'aquesta crisi?
-La crisi creada pel coronavirus es produeix en un context de feblesa institucional de la Unió Europea. I convé precisar els termes de la seua pregunta que, encertadament, entén Europa com a concepte, com un indret de civilització innovador de llarga història en què s’ha creat des de les cultures llatina i grega clàssiques fins els estats-nació i el capitalisme post-industrial actual. Però després d’un segle de “guerra civil”, amb dues guerres mundials i una prolongada guerra freda, Europa no acaba de fer el pas necessari que la col·locaria entre un mercat comú i una federació d’estats capaç d’intervenir en el procés de globalització amb una sola veu, si no única, almenys coherent. L’afirmació que aquest concepte haja d’estar “lligat al benestar i al progrés” és una idea avui molt qüestionada -pense en la Gran Bretanya, però també en països com ara Polònia o Hongria- que donen suport a polítiques pròximes a països competidors d’Europa en aquest procés. Els qui van veure amb escepticisme i van fer fracassar l’intent d’una Constitució Europea semblen avui trobar-se amb els qui impugnen l’estat de benestar com a triomf irrenunciable. La crisi generada pel coronavirus pot accelerar aquest procés, que segons pense és negatiu per a Europa, o bé esdevenir un revulsiu que provoque un canvi de rumb. Encara és prompte per dir res.
-Com es pot contenir la deriva autoritària que en alguns països europeus s'està consolidant aprofitant aquesta crisi?
-La “deriva autoritària” es recolza, pense, en diversos fenòmens diferenciables. Entre aquests ocupa un espai important la sensació de “canvi d’era” que, des de fa un parell de dècades, ens fa sentir-nos llunyans de l’Europa que va sorgir el 1945. En l’actual escenari mundial, la possibilitat d’una guerra intra-europea sembla improbable, en part perquè els vectors econòmics i polítics dominants en aquest escenari s’han desplaçat a altres llocs, probablement a la confrontació entre dos extrems de l’oceà Pacífic. En aquest context, la hipotètica veu d’Europa ha quedat diluïda. Un altre factor a tenir en compte és que, després del fracàs de l’intent de la Constitució Europea, la regressió que es produeix en les polítiques i en les ideologies cap a l’estat-nació es fa com si aquest fora una realitat última des del punt de vista de la gestió democràtica de la sobirania política. Si a les dificultats d’articular una democràcia transnacional s’uneix la força adquirida pels cada vegada més clars actors polítics que només accepten la democràcia com un mal menor, ens trobem amb aquesta tasca de contenir la regressió que planteja vostè en la pregunta. En realitat, la tasca no consisteix només a “contenir la deriva autoritària”, sinó a trobar vies adequades per a una proposta política positiva. La idea de “contenir” assenyala una eixida precària. Caldria pensar ex novo en una institució de govern que siga, al mateix temps, transnacional, transcultural, eficient i democràtica. És tan fàcil, o tan difícil, com ho haguera estat inventar l’estat-nació en l’Europa del segle XIII.
-Atesa la situació actual i com s'estan desenvolupant els fets, quina Europa pensa que hi haurà després del coronavirus?
-Passa el mateix que amb la primera pregunta: és ben prematur fer un pronòstic quan les variables rellevants estan en l’aire, tal com ho estan ara, i la seua evolució, en un sentit o en un altre, depèn de decisions polítiques que encara no s’han pres. A poc a poc s’obre pas la impressió, encara imprecisa, que el Parlament Europeu, i més tímidament la Comissió, assumeixen estar davant un escenari que demana respostes polítiques coordinades i una política econòmica unitària que facilite la presència d’Europa com a concepte i com a subjecte d’intervenció en la societat global en què vivim. No crec possible preveure ara en quin grau serà això probable.