De minimitzar els grans riscos, el ministre de Finances alemany, Olaf Scholz (SPD), sempre n’ha sabut més que altres polítics. Ho va demostrar, per exemple, a la primavera del 2017, quan, mentre era alcalde d’Hamburg, va declarar que organitzar una cimera del G-20 no era pas més complicat que organitzar la celebració de l’aniversari del port de la ciutat. El G-20 va ser un desastre.
Per tant no va ser cap sorpresa que la setmana passada sorgissin dubtes quan Scholz va intentar minimitzar la recent sentència del Tribunal Constitucional qualificant-la com una petitesa sense conseqüències.
La decisió d’aquest tribunal alemany, amb seu a Karlsruhe, en virtut de la qual les compres de deute per valor de milers de milions d’euros per part del Banc Central Europeu (BCE) són parcialment contràries a la llei, en principi no es dirigeix contra els programes, va dir el ministre de Finances per calmar la situació. A més, va afegir que estava convençut que les condicions imposades pel tribunal es podrien complir dins de termini. I reblava: “La moneda comuna i la unitat d’Europa” no estan en qüestió.
Segur? Entre els primers que van celebrar la sentència hi va haver partits euroescèptics d’Alemanya, França i els Països Baixos. Els governs nacionalconservadors d’Hongria i Polònia amb prou feines podien contenir l’alegria pel fet que ara podran remetre’s a l’alt tribunal alemany en els conflictes jurídics amb Brussel·les. I la cancellera alemanya va comentar la sentència amb la boca petita: el veredicte del tribunal de Karlsruhe, va dir, és “rellevant institucionalment”.
De cop i volta totes les qüestions tornen a estar sobre la taula. ¿El BCE pot acumular deute públic gairebé il·limitadament malgrat que la legislació europea li prohibeix finançar Estats? ¿Què significa això per als parlaments nacionals, que en qüestions pressupostàries han de tenir l’última paraula? ¿I quin tribunal ha de prevaldre en darrer terme: el Tribunal Constitucional alemany o el Tribunal Europeu de Justícia (TEJ), que fa temps que avala el programa de compra de deute?
Els guardians de la constitució alemanya han provocat un incendi i ara s’alcen flames pertot arreu: a la seu del BCE a Frankfurt, als països membres i al govern de coalició de Berlín. En joc hi ha no solament els controvertits programes de compra, sinó també el funcionament de la unió monetària, l’ordenament jurídic europeu i la credibilitat del Tribunal Constitucional alemany.
En aquest cas concret, els juristes només havien de resoldre sobre una qüestió tècnica en la zona ambigua entre política monetària, financera i econòmica. Com que a la tardor del 2014 la inflació de l’eurozona estava molt per sota de l’objectiu establert d’aproximadament un 2%, els responsables dels bancs centrals van buscar vies per fer pujar els preus. El tipus d’interès bàsic ja l’havien abaixat fins a zero, per tant ja no el podien tocar més.
Per això se’ls va acudir un mètode que ja havien provat els responsables monetaris del Japó, els EUA i el Regne Unit: van comprar deute públic dels Estats membres a gran escala per bombar més diners a l’economia. Al cap i a la fi, va argumentar l’aleshores president del BCE, Mario Draghi, la seva missió és treballar per l’estabilitat dels preus.
Contra això no hi ha res a objectar, han sentenciat ara els jutges de Karlsruhe. Però el tribunal sí que ha dictaminat contrari a llei que l’òrgan monetari comunitari no sospesés prou els possibles efectes secundaris indesitjats: una disminució dels interessos a l’estalvi, un augment dels preus de l’habitatge o l’al·licient per a molts governs de viure d’aquests diners bombats. El BCE, doncs, hauria d’exposar “en un nou dictamen” per què les seves mesures són proporcionals. Al mateix temps, el govern i el parlament alemanys haurien d’intentar aconseguir que el BCE complís els requisits que li corresponen.
Ara a tot arreu s’especula sobre com es podria aplicar aquest estrany veredicte. Dimarts, en una videoconferència del consell del BCE, el president del Bundesbank, Jens Weidmann, va intentar advocar per una solució constructiva. A parer de Weidmann, el BCE ha d’explicar per què considera adequada la seva política.
Per sortir d’aquest conflicte amb una solució decorosa, feia la proposta de Weidmann, el BCE podria tornar a justificar amb detall les compres en una de les seves pròximes decisions. Al governador del Bundesbank també se li va encarregar que defensés els arguments davant el govern i el parlament alemanys.
A la reunió la proposta de Weidmann no tan sols va trobar bona acollida. Els representants del BCE del sud d’Europa van voler saber com s’adiu un procediment com aquest amb la independència de la institució, garantida jurídicament. A partir d’ara, doncs, els jutges dels dinou Estats de l’euro poden fer exigències al BCE sobre política monetària?
A Berlín la sentència de Karlsruhe obre antigues trinxeres. Mentre a la cúpula de la CDU alguns critiquen que l’indesitjat president del Tribunal Constitucional, Andreas Voßkuhle, ha passat una patata calenta al govern, els crítics amb el BCE se senten reforçats. Ja fa temps que té “la sensació que el BCE s’ha excedit en les seves atribucions”, diu el cap del grup parlamentari, Carsten Linnemann. Ell veu bé “que el banc central s’hagi d’explicar”.
Les conseqüències per a la futura política del BCE també podrien ser considerables. Fins ara les compres només han estat legals perquè el BCE s’ha fixat límits. Així ho veu el tribunal de Karlsruhe. Tot i així, amb el nou programa de compres a causa del coronavirus, decidit fa poc pel BCE, aquests límits “ja s’han traspassat”, sentencia l’expert en finances de la CDU Friedrich Merz, que vol presidir el partit i ser candidat a la cancelleria.
L’opinió és diferent a l’entorn del vicecanceller alemany. Fidel al mandat judicial, el ministre de Finances, Olaf Scholz, està comprovant si el nou programa de 750.000 milions contra la crisi del coronavirus és proporcional segons els paràmetres del tribunal. La sentència ja està decidida: el BCE ho ha fet tot correctament.
A Budapest i Varsòvia, en canvi, el veredicte de Karlsruhe podria utilitzar-se per a noves mostres d’egocentrisme. L’eurodiputat Markus Ferber (CSU) lamenta que els jutges de Karlsruhe hagin “traspassat un límit”. Si, en conseqüència, el Tribunal Constitucional de Polònia fa cas omís del TEJ amb els mateixos arguments, entrarem en un terreny espinós”.
És una manera de dir-ho. Fins ara Hongria i Polònia no s’han oposat obertament a les sentències del TEJ. El motiu no són només les sancions econòmiques que se’ls podria imposar, sinó també el fet que actuar d’aquesta manera deterioraria la confiança dels inversors estrangers.
Ara aquest respecte pel TEJ podria acabar-se. Perquè la sentència de Karlsruhe reforça tots aquells que creuen que el TEJ no pot immiscir-se en assumptes nacionals.
La prudència que hi ha hagut fins ara podria afrontar un test els pròxims dies. A començament d’abril el TEJ va decretar que la nova cambra disciplinària de Polònia havia d’aturar l’activitat de manera immediata. Els jutges de Luxemburg tenen dubtes que sigui independent de la política. La institució pot deposar jutges i pot inhabilitar professionalment.
Fins ara el govern de Varsòvia s’ha negat a aplicar la sentència del TEJ. Diuen que, al capdavall, l’autoritat decisiva és el Tribunal Constitucional polonès. Una opinió que amb la sentència de Karlsruhe rep nova munició. “El Tribunal Constitucional alemany només ha dit que la UE pot actuar fins on li ho permeten els Estats membres”, diu el viceministre de Justícia polonès, Sebastian Kaleta.
Aquesta interpretació també se la podria fer seva el primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán. El governant està aprofitant la crisi del coronavirus per ampliar el seu poder. Actualment, al TEJ, a Luxemburg, hi ha pendent de resolució una demanda contra la llei d’educació hongaresa, que per a molts experts amenaça la independència de la ciència. Ja veurem si Orbán compleix la sentència.
El conflicte probablement més greu podria ser amb la Comissió Europea. La institució sospesa demandar el govern alemany en cas que aquest infringeixi la legislació europea a l’hora de complir la sentència. Ara s’està analitzant la sentència, diu un portaveu. “Cap tribunal d’un Estat membre té dret a qüestionar una sentència del TEJ”, diu el comissari d’Economia, Paolo Gentiloni.
Aquest seria probablement el pitjor dels casos: una UE en què tothom demandés a tothom i ningú ja no sabés qui és l’àrbitre.
Traducció d’Arnau Figueras