Joan Miró, el poeta plàstic que s’estimava les paraules

La relació de Joan Miró amb els seus coetanis poetes va ser intensa i fructífera. A ‘Miró i els poetes catalans’, un doble volum en edició de luxe, Vicenç Altaió reconstrueix i analitza la relació personal i creativa que l’artista va mantenir amb Foix, Brossa, Espriu, Gimferrer i diversos poetes catalans més.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Segons el tòpic simplista, Joan Miró era un home d’una sensibilitat creadora genial però primitiva, que sorgia de les forces tel·lúriques de la terra i s’expressava mitjançant tota la potència del color i del gest, però que no participava de les complexes sensibilitats de l’alta cultura i el llenguatge verbal. El tòpic no resisteix el contrast amb la realitat de la biografia del gran artista català. Tota la seva vida, Miró va ser un lector entusiasta, en especial de poesia, cosa que el va portar a lligar amistat i col·laborar creativament amb molts dels millors poetes del segle XX, des de Paul Éluard i René Char fins a Robert Desnos i Tristan Tzara.

“Vaig freqüentar molt els poetes –va dir Miró– perquè pensava que calia superar la cosa plàstica per atènyer la poesia”. Un dels fruits més suculents d’aquella voluntat de superació és la nòmina de llibres que va enriquir amb els seus dibuixos, gravats i aquarel·les. Van ser més d’un centenar. Al volum Miró i els poetes catalans, un híbrid d’assaig interpretatiu, exploració erudita i narració culturalista, Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) se centra en la relació que l’artista va mantenir amb nou poetes catalans: J.V.  Foix, Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner, Carles Sindreu, Joan Brossa, Joan Perucho, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol i Pere Gimferrer.

Per a Altaió, aquest llibre és la culminació de tota una vida d’estudi al voltant de la figura i l’obra de Miró i d’alguns dels poetes que s’hi relacionaren. Com a director, entre 1990 i 2008, del centre KRTU, i, després, al capdavant de l’Arts Santa Mònica, entre 2009 i 2013, Altaió va programar i contribuir a concebre exposicions dedicades als noms crucials de l’avantguarda del país. D’aquella feina i de la profusa bibliografia que altres autors, molts d’ells companys seus de la generació dels 70, han dedicat a Miró i als poetes que surten al llibre, Altaió n’ha fet un vibrant destil·lat, i ho ha complementat amb la recerca de nous materials.

El resultat són dos llibres diferents i complementaris. Una sola obra, en realitat, editada pel Grup Enciclopèdia Catalana. D’una banda, hi ha una edició de bibliòfil (de gran format) que inclou 215 il·lustracions que Miró va fer perquè fossin publicades en diferents llibres, molts d’ells de tirada molt curta i impulsats pels meritoris galeristes Joan Prats i Joan Gaspar o per les imprescindibles editorials Gustau Gili i Polígrafa. De l’altra banda, hi ha el volum amb l’assaig estudi d’Altaió, de format més reduït, que inclou la reproducció de 250 imatges –obres de Miró, revistes, fotos, articles de premsa, postals...–, així com una breu antologia de textos de cada poeta.
Resulta xocant constatar que els poetes catalans amb qui Miró va treballar van ser, tant per caràcter, trajectòria, univers intel·lectual i proposta estètica, molt diferents entre ells. Una única cosa tenien tots en comú: un fort sentiment de catalanitat, que va concretar-se en una fidel defensa de la llengua i la cultura catalanes. Al marge d’aquesta afinitat identitària, hi ha una segona clau per entendre la feina de Miró amb relació a la poesia escrita. Ens la dóna Altaió quan diu que “Miró no feia cap distinció entre un poema literari i un poema plàstic”.

Foix, Salvat, Carner

De tots els poetes amb qui Miró va col·laborar, Foix és qui més se li assembla. Nascuts el mateix any (1893), la seva relació d’amistat i d’admiració mútua va durar-los tota la vida. De joves, tots dos tingueren el que Altaió denomina una “crisi de realitat” i donaren l’esquena als ideals del noucentisme mediterraneista imperants en la Catalunya de l’època i es llançaren de cap a la investigació formal i a la irreverència intel·lectual de les avantguardes. Junts col·laboraren en revistes importants i avançades de l’època com L’Amic de les Arts i Troços. Gertrudis, el primer llibre de Foix, ja porta un dibuix de Miró (“Molt bé, Foix, està molt bé, això que haveu escrit”, va escriure-li el pintor). A més de l’afany experimentador, de joves també compartiren els atacs i les burles dels seus adversaris estètics, que incloïen des dels noucentistes fins al periodisme satíric d’El Be Negre.

El poeta J.V. Foix i Joan Miró observant plegats una actuació de Tortell Poltrona. El poeta J.V. Foix i Joan Miró observant plegats una actuació de Tortell Poltrona.

Joan Salvat-Papasseit era un any més jove que Miró, i la seva passió per totes les expressions de l’avantguarda es barrejava amb una tirada natural envers la poesia lírica. Tot i la seva vida breu, Salvat va tenir temps d’escriure cinc llibres de poemes, impulsar diversos manifestos i fundar tres revistes. Una, Arc Voltaic, va comptar amb un dibuix de Miró a la portada. Molts anys més tard, el 1974, com a homenatge al company de generació mort massa jove, Miró va fer cinc gravats per a cinc poemes de l’autor d’El poema de la rosa als llavis. Altaió destaca que, malgrat els constants viatges i canvis de domicili, Miró sempre va portar amb ell l’exemplar de la primera edició de Poemes en ondes hertzianes en què Salvat li havia escrit a mà una dedicatòria.

Una mostra de la grandesa de Josep Carner, nat el 1884, és que era admirat –o si més no respectat– per tothom, amb independència de gustos i filiacions estètiques. Units pel seu catalanisme insubornable, Carner i Miró, és a dir, “el noucentista cosmopolita i l’avantguardista ultralocal”, en afortunada expressió d’Altaió, van entendre’s sempre bé. A més de ser un dels que va promocionar Carner internacionalment perquè li donessin el premi Nobel, Miró va posar imatges al llibre Càntic del sol, la traducció que Carner va fer de l’obra de sant Francesc d’Assís. El resultat pot considerar-se, segons Altaió, “el llibre més bell de la història de l’edició catalana”.

Sindreu, Brossa, Perucho

El periodista i escriptor Carles Sindreu es va proposar de ser un home modern. “Més que a les biblioteques dels ateneus populars −va escriure− vaig fer la meva vida en els camps dels clubs esportius. Sempre amb el llibre a la mà, això sí, però en l’altra la raqueta de tennis”. Miró, un artista molt físic que de jove també va interessar-se per la boxa, va trobar una afinitat amb Sindreu pel costat de l’esport. No va ser l’única. Tal com apunta Altaió, com a artista imaginatiu i primigeni, Miró va sentir-se interpel·lat per “la força de la innocència” i per un cert “antiintel·lectualisme” que nien a Darrera el vidre, el recull de poemes d’adolescència que Sindreu va publicar a L’Amic de les Arts i que van anar acompanyats per cinc dibuixos a tinta de Miró. Al cap d’uns anys, el 1934, la revista D’Ací i d’Allà va dedicar un número extraordinari a l’art d’avantguarda. Sindreu va publicar-hi un article sobre Miró, que al seu torn va realitzar la coberta del número.

Gertrudis Gertrudis

Joan Brossa va formar part de la segona generació de l’avantguarda catalana, i la seva relació amb les arts plàstiques fou sempre fecunda i intensa. Més enllà de la poesia visual i de les seves facetes com a artista multidisciplinari avant-la-lettre, va col·laborar estretament amb Joan Ponç, Tàpies i Miró. Tal com sintetitza Altaió, diverses tradicions convivien en l’obra del proletari i cultíssim Brossa, fill del món popular i el modern. La col·laboració entre Miró i Brossa va concretar-se en diverses obres. Derrière le Miroir i Cop de ploma van ser dues de les més destacables Nombroses cartes, dedicatòries de llibres, postals i obres intercanviades deixen constància d’una relació llarga i fructífera. Altaió destaca, com una de les obres de poesia visual més importants mai publicades al país, la brossiana Oda a Joan Miró.

El polifacètic i grafomaníac Joan Perucho va conèixer Miró el 1944, gràcies a Josep Palau i Fabre. L’artista acabava de fugir de la França ocupada pels nazis i s’havia instal·lat a Barcelona. Perucho va quedar tan impressionat amb el personatge que tot d’una va escriure el poema A Joan Miró. Sagaç, Altaió apunta que la força ancestral de Miró necessàriament havia d’impressionar Perucho, l’home d’ordre i erudit però alhora fascinat pels coneixements màgics. Sobre Miró, Perucho va escriure el llibre Joan Miró i Catalunya, així com uns quants articles, cosa que va fer que l’artista digués d’ell que entenia molt bé la seva obra.

Espriu, Martí i Pol, Gimferrer

Una mica sense pretendre-ho, Joan Miró i Salvador Espriu es van convertir, als anys 60, en dues de les figures més icòniques del catalanisme i l’antifranquisme. Curiosament, la seva vinculació va sorgir a través d’una altra icona, més jove i explícitament combativa, el cantautor Raimon, que va musicar poemes d’Espriu i a qui Miró va fer les portades de dos discos. Tot i que costa imaginar dos creadors més antagònics que Espriu –estricte, sever, mortuori, metafísic, brutalment sarcàstic– i Miró –vitalista, jovialment primitiu, colorista i còsmic–, el cert és que sempre es tingueren un respecte enorme. De la seva col·laboració, en va sorgir la carpeta de poemes i gravats Espriu Miró. Per il·lustrar l’afecte i l’admiració que es tenien, Altaió rescata la carta de condol que Espriu va enviar a la vídua de l’artista. És commovedora.

Va ser gràcies al galerista Joan Gaspar que Miquel Martí i Pol, que als anys 70 ja s’havia convertit en el poeta més popular i comercial de la literatura catalana, va arribar a col·laborar amb Miró. L’artista va fer els gravats per al Llibre dels sis sentits. Dels poetes estudiats per Altaió, Martí i Pol és, segurament, el menys mironià de tots.

Tot el contrari pot dir-se de Pere Gimferrer, un avantguardista clàssic d’erudició exhaustiva, l’últim poeta amb qui Miró va col·laborar fent llibres d’artista i un dels autors que més ha treballat l’obra mironiana amb les eines de l’assaig interpretatiu. Una mostra n’és l’assaig Colpir sense nafrar. A més, l’autor d’Els miralls i Mascarada ha escrit articles de premsa, poemes, textos per a catàlegs i entrades de dietari dedicats a la figura i l’obra de Miró.

Objecte d’art i també material inesgotable de lectura, no hi ha dubte que, tant per l’envergadura dels creadors que hi apareixen, per la magnitud de la feina realitzada per Vicenç Altaió i per la bellesa del volum, Miró i els poetes catalans és una autèntica joia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.