-Pensa que Europa, com a concepte lligat a la societat del benestar i al progrés, eixirà reforçada o afeblida d'aquesta crisi?
-Crec que seria una manifestació de voluntarisme i d’optimisme poc fonamentada imaginar que l’Europa del benestar i del progrés sortirà reforçada de la crisi actual. Més aviat crec que s’incrementaran les incerteses i el desconcert que ja han caracteritzat l’Europa dels darrers anys. Hem passat de creure que la Unió Europea era un somni de realització suposadament fàcil i irreversible a veure’l com un projecte extraordinàriament complex en el qual els entrebancs i els antagonismes entre els socis pesen molt més que els interessos comuns. Una entitat política supraestructural que inclou realitats profundes tan diverses –de model econòmic, de bagatge cultural, d’hàbits de ciutadania, de capacitat econòmica, de composició nacional-, a la força ha de ser de gestió unitària ben difícil. A més, l’Europa dels darrers temps ha rebut l’impacte de noves realitats -financeres, geopolítiques, econòmiques, socials i humanes- a les quals no ha sabut, i en alguns casos no ha volgut o no ha pogut afrontar exitosament. Res no fa preveure, per tant, que en el futur immediat s’acabin les incerteses.
-Com es pot contenir la deriva autoritària que en alguns països europeus s'està consolidant aprofitant aquesta crisi?
-Abans d’aquesta crisi ja hi havia una deriva autoritària que ja era alarmant, representada per una extrema dreta en creixement i pels dirigents i grups polítics que són hegemònics en alguns dels països de l’Europa de l’est. Així mateix, cal constatar que la Unió Europea no ha demostrat tenir gaire voluntat d’actuar amb decisió contra les polítiques d’aquells estats, fossin socis (Espanya) o col·laboradors (Turquia), que aquests darrers anys han tengut comportaments antidemocràtics i repressius contra les seves minories nacionals. L’existència de l’extrema dreta, la predisposició dels poders públics d’incrementar la vigilància de la gent fent ús de les noves tecnologies, la creença interessada que la gestió de la complexitat social requereix la concentració de la capacitat de control dels ciutadans en les poques mans d’aquells dirigents que suposadament són servidors de l’interès general, tot plegat, ens convida a imaginar un futur on per desgràcia serà present el malson de l’autoritarisme. Caldrà activar, per tant, la capacitat de crítica, d’organització i de mobilització d’aquells ciutadans i d’aquells col·lectius que estaran disposats a rebutjar l’autoritarisme en totes les seves variables, rebutjar-lo fins i tot encara que s’hagin d’exposar a rebre’n alguna garrotada.
-Atesa la situació actual i com s'estan desenvolupant els fets, quina Europa pensa que hi haurà després del coronavirus?
-Crec que s’assemblarà molt a la que ja hi havia abans del coronavirus. M’agradaria que no fos així, però no som capaç d’imaginar-la d’una altra manera. Tot i això, seguesc pensant que la unió política d’Europa és un gran projecte històric. Per tant, no cal renunciar-hi, ans al contrari, cal perseverança, cal abocar-hi més idees i més energies. Caldrà ser crítics i alhora comprensius amb les passes que s’aniran fent per recórrer el llarg camí de la construcció de la unitat política d’Europa. Sobretot caldria establir i compartir fins a les darreres conseqüències uns objectius comuns: una democràcia de màxima qualitat i una protecció ferma dels drets individuals i col·lectius, també una societat solidària capaç de garantir l’equitat i la igualtat d’oportunitats. Tanmateix, i més enllà dels bons propòsits, Europa hauria d’aspirar a ser un bloc compacte i amb capacitat d’autoprotecció i de competitivitat dins aquest futur que ja és el nostre present per tal que la mundialització que construeixen les multinacionals, el capitalisme financer i l’expansionisme xinès, entre altres forces de gran potència, no tenguessin la capacitat de fer-la ballar al ritme dels seus interessos. Europa hauria de tenir la fortalesa suficient per a parlar de tu a tu amb els altres imperis del planeta. Això requereix un capital humà amb un grau molt elevat de formació, una economia de base industrial i tecnològica molt avançada i un poder polític consensuat que tengui una veu comuna i una capacitat de decisió única. I tot això hauria de ser compatible amb la realització de polítiques favorables a l’aplicació amb totes les conseqüències del principi de la sostenibilitat, tant a nivell global com en l’entorn pròxim, tant en termes mediambientals com socioculturals, tant en l’àmbit de la producció com del consum dels béns bàsics.