Cada cop que algú parla sobre el final de Lost, el que fa, ho vulgui o no, és iniciar un debat. El debat etern. Fa 10 anys que Lost va acabar i encara hi som. Només cal que algú tregui el tema perquè els arguments es repeteixin amb una ferocitat renovada, com si no hagués passat ni un dia des que va acabar. És un fenomen únic, perquè hi ha hagut altres finals controvertits, però amb el temps se n'ha parlat amb una serenor i una voluntat d'entrar en matisos que en el cas de Lost sembla inassolible. Una dècada després, m'interessa més el final com a fenomen que genera opinions irreconciliables que el final en si mateix. Per què no podem fer les paus amb el final de Lost?
Lost
Creadors: J.J. Abrams i Damon Lindelof
Repartiment: Matthew Fox, Evangeline Lilly, Terry O'Quinn
Temporades: 6
Disponible: en DVD i Blu-Ray
El principal problema és que no hem arribat a un consens. Els discursos que teixim en l'àmbit cultural sovint s'estructuren a partir de consensos que estableixen una valoració compartida de les obres que considerem valuoses. El final d'una sèrie és el moment clau per consolidar aquest consens perquè tanca una valoració que, fins aleshores, ha estat provisional. La valoració d'un final es crea, al seu torn, per les expectatives que hi ha al seu voltant. És impossible arribar a un consens sobre el final de Lost perquè ni tan sols hi ha un consens sobre les expectatives. Per alguns, havia de tancar tots els misteris. Per d'altres, havia de tancar la història dels personatges. Per no haver-hi consens, ni tan sols n'hi ha sobre què passa al final de la sèrie. Abans de debatre amb algú sobre el final de Lost demaneu-li que us expliqui com acaba. La resposta us sorprendrà. La interpretació que en el seu dia van fer els comentaristes de Cuatro té aquí un paper clau. Com es pot construir un consens si partim de versions tan diferents del final?
Existeixen consensos que es produeixen de manera immediata i que, a més, esdevenen indiscutibles, com el fet que l'últim episodi de Six Feet Under és magistral. D'altres consensos es construeixen a posteriori. Un cas paradigmàtic és el de Los Soprano. En el seu moment, el final va dividir l'audiència, però actualment tota la sèrie es considera una obra mestra, últim episodi inclòs. L'opinió dels uns va acabar sent fagocitada per la dels altres, generant un consens que s'ha solidificat. Alguns d'aquests processos passen a gran velocitat: en un final més recent, com el de Game of Thrones, el consens que el considerava un últim episodi decebedor es va construir a gran velocitat malgrat que inicialment la disparitat d'opinions era molt més àmplia del que és avui.
Si amb Lost no es produeix el consens és perquè cap de les parts abandona la trinxera. Cap de les dues vol acabar sent una minoria silenciosa. El motiu d'aquesta resistència és el mateix que explica l'alt voltatge del debat. El paper que va tenir Lost en les nostres vides d'espectador és massa gran com per deixar que sigui un altre qui marqui el relat. Tant els uns com els altres tenen en comú haver viscut la sèrie amb una intensitat que no havien viscut abans i que no han tornat a viure després. I sigui quina sigui la seva valoració del final, tenen encara gravades a les retines i al cor escenes com l'obertura de l'escotilla, el Not Penny's Boat o la trucada de Desmond, per anomenar alguns moments àlgids d'una sèrie que ens va mantenir captivats com cap altra. No només formulant teories sobre els misteris, sinó també i sobretot vivint en la pell dels personatges. Possiblement la manera com vam viure el final de Lost ho explica tot: és una sèrie per la què vam llevar-nos de matinada a mirar l'últim episodi. Com no ha de ser el final de Lost una qüestió personal? Com no ha de ser el seu final, un debat etern?