L'any 1993 es va donar el tret de sortida. Aquell any, declarat Any Sant Compostel·là va ser aprofitat pel govern gallec per impulsar la ruta xacobea com un recurs turístic. La famosa campanya Xacobeo ‘93 ressona, encara, en les ments de molts lectors i caminants. La ruta tenia com a destinataris no només el turista espiritual i religiós sinó també el caminant, l’esportista i els mil-i-un perfils de l’explorador a pas lent. Dit en altres paraules, l’èxit rotund de la iniciativa, indiscutible a jutjar per l’afluència creixent de públic, esdevenia la imatge més fiable de la democratització del pelegrinatge amb motius religiosos o laics, alhora que complia amb la finalitat principal: dinamitzar les zones rurals, posant-ne el valor els paisatges i les realitats pròpies, a través d’una ruta segura, senyalitzada, on l’experiència humana entre pelergins comparteix a parts iguals el protagonisme amb el sentit del viatge.
Xacobeo ‘93 representà, a més, la recuperació d’una xarxa de camins europeus i d’un patrimoni històric comuns oblidats. Si els pelegrinatges a Sant Jaume de Compostel·la van gaudir d’un auge durant l’Edat Mitjana i fins a l’inici de la seua decadència al segle XIV, el segle XX veuria renàixer l’interès jacobeu sota una altra mirada. Se’n valoritzaren els itineraris des de França, Itàlia o Alemanya, mentre que a Catalunya havia iniciat els treballs sobre el propi itinerari compostel·là a la dècada del 1980.
Val a dir que la majoria de camins a Compostel·la aprofitaven vies de comunicació històriques, com els camins rals hereus en molts casos de calçades romanes, que van quedar en desús o avui sepultats sota l’actual xarxa viària, a través dels quals el pelegrí accedia a llocs de rellevància espiritual. Els monestirs de Montserrat, Poblet i Sant Cugat, entre d’altres, foren alguns dels rellevants.
Com que l’actual Camí de Sant Jaume obeeix a finalitats turístiques, a banda de religioses, el seu disseny ha cercat un equilibri entre rigor històric, seguretat, transitabilitat, interès del lloc i bellesa paisatgística. És per aquest motiu que, per tal d’unir els diferents punts de pas, empra camins rurals, vies de molt baixa densitat de trànsit i, en els casos de coincidir amb carreteres principals, fins i tot ha estat securitzat mitjançant la construcció d’un carril segregat, com veurem al pas de la carretera N-II, entre Jorba i Santa Maria del Camí, a la comarca de l’Anoia. Els nostres passos es diposen, ara, a recórrer el vell camí, saltat d’un ingent patrimoni medieval. La progressió lenta ens permet immergir-nos en un temps pretèrit, travessant nuclis de carrers estrets i trames urbanes irregulars, visitant monestirs, esglésies i ermites, alguns dels quals cresqueren a la vora de l’itinerari compostel·là.
Sant Pere de Rodes, km 0
A Catalunya, el Camí de Sant Jaume presenta un inici bicèfal, simbòlic en tots dos casos: l’enlairat monestir de Sant Pere de Rodes, sobre la Costa Brava, entre Llançà i el Port de la Selva, i el coll de Panissars, pas ancestral entre la península Ibèrica i el continent europeu i on la Via Domitia cedeix el relleu a la Via Augusta. En el nostre cas, escollim el conjunt monàstic que ens permetrà intensificar l’essència espiritual de l’itinerari i generar alhora un lligam entre el litoral i les terres d’interior.
Engeguem. Aquesta primera part del viatge ens porta fins a Girona. En el decurs, que representa diverses jornades per al caminant, el pelegrí haurà de saber que en el descens a peu des de Sant Pere de Rodes fins a Vilajuïga la vista frueix d’una panoràmica àmplia de la plana altempordanesa, limitada al fons per la silueta contundent però amable del Canigó. El sender resulta tortuós en alguns punts i no exempt d’un dens mostrari de cultura megalítica. A la cota baixa, abandonem la muntanya feréstega; l’olivera guanya terreny a l’aridesa del matollar i la vinya fa acte, tímidament, de presència. La plana, que s’inicia a Vilajuïga, garanteix una ineludible monotonia al caminant i un agradable pedaleig sense esforç per a qui haja decidit fer el Camí en bicicleta. Els petits nuclis de població, de naturalesa rural, se succeeixen i, amb ells, una pau congènita. És el cas de Pedret i Marzà, abans d’assolir Peralada, la joia d’aquestes latituds i, per extensió, la vila més turística, amb permís de Figueres i dels nuclis costaners. Les artèries de Peralada dibuixen una trama capriciosa, compacta, medieval, closa per un doble cinturó de muralla. Al centre, la plaça Major i ben a prop, el claustre romànic d’un antic convent agustinià del segle XI. Per sobre del patrimoni medieval, Peralada és el seu castell, del segle XIV i arribat fins als nostres dies com a propietat privada i amb un nombre gens menyspreable d’ampliacions i remodelacions.
La simbiosi anterior es repeteix a Vilabertran, a les portes de Figueres. El poble, adossat al monestir de Santa Maria de Vilabertran, ha unit el seu destí al del complex monàstic que, per bé que aquest data del 1609, reuneix un compendi d’edificis anteriors: l’església romànica de Santa Maria i els edificis abacials, en què el palau constitueix una de les mostres més exquisides del gòtic civil català.
Assolim Figueres per una pista de terra. A la capital de l’Alt Empordà no li calen presentacions; el visitant l’associa automàticament a la figura de Salvador Dalí. Tanmateix, la presència expansiva del geni surrealista eclipsa bona part de la resta dels encants de la vila, com l’emblemàtica Rambla, el frondós arbrat de la qual garanteix frescor durant els dies d’estiu; o el castell de Sant Ferran, un baluard de dimensions desmesurades projectat per a defensar la que va representar durant segles la porta d’Europa. L’església parroquial de Sant Pere, d’origen paleocristià, degué d’ubicar-se al marge de la calçada romana que passava per Figueres.
El pelegrí abandona la ciutat en direcció sud. Se succeeixen petits nuclis de població: Santa Llogaia d’Àlguema, Borrassà, Creixell, Pontós... Enmig del paisatge rural, encara hi ha espai per a comptades mates de bosc. El Camí de Sant Jaume aprofita la densa xarxa de camins rurals per avançar en aquest escenari d’orografia suau, ondulant, que afavoreix més la progressió del ciclista que la del caminant.
Es travessa el riu Fluvià per Bàscara, pas històric, d’altra banda, dels viatgers en trànsit cap a França. Paga la pena d’aturar-s’hi; l’aspecte exterior des de la carretera N-II no hi fa justícia.
Inevitablement, en el transcurs cap a Girona l’itinerari que ens ocupa se sincronitza a contracor amb el Corredor Mediterrani. El Camí de Sant Jaume es troba, ara, custodiat per la carretera N-II i l’autopista AP-7. L’estreta franja de territori lliure entre ambdós vies de circulació li proporciona aïllament i proximitat alhora. El paisatge sembla no evolucionar amb el pas dels quilòmetres i es mantindrà, si fa no fa, fins la llera del riu Ter. Alguns poblets i veïnats mínims, com la Móra, observen encuriosits el pas del foraster.
A Viladasens caldrà aturar-s’hi. L’antiga església de Sant Vicenç, que trobareu al centre del poble, apareix en documents des de la meitat del segle XI, per bé que avui haureu de cercar-ne els vestigis romànics sota la reconstrucció barroca. Si feu un tomb per aquest poble que va pertànyer al nostre monestir de partida, Sant Pere de Rodes, trobareu casalots dels segles XVI i XVII de llinatges locals que hi tenen presència des d’època medieval.
Eixim del poble per la banda del cementiri. El camí, asfaltat, no triga a deixar pas a la terra. Els camps ens acompanyen de manera rutinària, ineludible. La terra comença a donar indicis de la proximitat sorrenca del riu Ter; un topònim ho delata: les Sorreres, a les portes de Sant Jordi Desvalls. Apareixen les primeres plantacions d’arbres de ribera. Els pollancres i plàtans s’ordenen en una estructura marcial que s’eleva amb decisió. La verdor de les copes assoleix alguna desena de metres per sobre del terra; la brisa o la marinada incrementa la fressa de les seues fulles. Cervià de Ter capitaneja aquesta zona de deveses. El pelegrí farà bé d’aturar-s’hi; el poble conserva vestigis medievals de quan va crèixer als peus d’un castell avui pràcticament inexistent. D’aquell temps, un imprescindible serà el priorat de Santa Maria de Cervià, fundat el 1053. Des d’aquella data i fins al XVI depengué del monestir italià de Sant Miquel de la Clusa. Avui hi trobareu la Casa de la Cultura. Del conjunt, únicament l’església i part del claustre es conserven com a vestigis romànics.
Remuntem pel marge esquerre del riu, les aigües del Ter. Avancem arran d’aigua; en ocasions, tan sols separats per mates de canyes. La pista és de bon ferm, agradable al pedaleig, còmoda al desplaçament pedestre.
Medinyà veu passar el pelegrí, que ja s’olora la proximitat de Girona. Encara li queda un bocí de Ter: el pla de Medinyà, l’aiguabarreig amb el Terri i l’accentuat meandre que en conforma el congost al peu la muntanya dels Sants Metges. En aquest punt, Sant Vicenç de les Roquetes, una capella romànica establerta com a canònica agustiniana al segle XII, sorprèn el viatger.
De manera ineludible, la concentració urbana de l’àrea de Girona aboca a transitar entre el trànsit rodat. Sarrià de Ter intensifica la vida humana i els seus moviments. La densitat i les interferències acústiques retornen el pelegrí a un present atrafegat.
Penetrem a pas lent a Girona, cercant obsessivament el seu casc històric, el Barri Vell. El Call jueu, la catedral i el carrer de la Força, antiga Via Augusta; la gran escalinata de l’església de Santa Maria i la plaça dels Jurats, on perviuen els banys àrabs, i tota la trama de carrers i carrerons empedrats, ombrívols, costeruts alguns, que ens retornen al moment present; al present, volem dir, del nòmada medieval en trànsit cap a Compostel·la.