El coronavirus ja està ací i no marxarà prompte. Les esperances d’un retorn a la normalitat, segurament, són fútils. A més a més, tothom és conscient dels perills de la pandèmia. La por restarà entre nosaltres.
El distanciament social continuarà determinant les nostres interaccions personals. Els restaurants deixaran buides la meitat de les taules. Les oficines sense parets s’hauran de dividir. Només dues o tres persones compartiran l’ascensor. És una nova realitat que es consolidarà en les nostres vides. També al món del treball, on les empreses miren de fer-se més resistents a les crisis econòmiques sobtades. La resistència, de fet, ja és el primer principi.
Els fabricants de màquines industrials, tan presents en l’economia alemanya, han començat a canviar les prioritats. Ara la cadena de subministrament no haurà de ser tan barata com siga possible, sinó segura. Els comerciants majoristes aprenen a utilitzar les videotrucades per realitzar vendes en comptes de volar a l’altra punta del món per mirar de convèncer els clients. Mentrestant, les línies aèries lluiten per sobreviure. Moltes han hagut de ser rescatades pels governs dels seus països.
De fet, en un futur previsible, durant mesos o fins i tot anys, els estats seran el recurs per salvar moltes empreses. Només els estats tenen suficients mitjans a l’abast per combatre la pandèmia, minimitzar-ne les conseqüències i redreçar sectors sencers. No només l’Estat alemany està proporcionant ajuda, préstecs per sota del preu de mercat o mesures per estimular l’economia, sinó que també està garantint que el salari mínim s’incremente de manera significativa per als treballadors de les llars de gent gran.
El món serà més just?
Així és el nou món a inicis d’aquesta tercera dècada del 2020. Un nou món que ja pren forma. Un nou món en què la seguretat tindrà un paper més important. També el tindran els governs estatals. Però serà més just?
Matthias Horx, publicista de 65 anys, es va atrevir a fer un vaticini optimista tot just a l’inici de la crisi del coronavirus. Argumentava que moltes coses canviarien per a bé. Ell pensa que la crisi ens dona l’oportunitat de desaccelerar l’economia, de garantir més solidaritat en la societat, d’aprendre a satisfer-nos amb menys recursos.
Bazon Borck, en canvi, pensa que aquestes idees no tenen massa sentit. La gent mai no aprèn de les lliçons que donen les catàstrofes, diu aquest intel·lectual de 83 anys. Després de la crisi financera, apunta, els bancs van especular més que mai. “Argumentar que les crisis esdevenen oportunitats és ingenu”.
Siga com siga, en situacions com la que estem patint actualment, tothom anhela tornar a la normalitat. Però aquesta crisi ens deixa poques opcions per fer-ho. Ens obliga a explorar un rumb per al futur que fa poc temps era impensable.
Al capdavall, han estat les tendències mundials les que han generat la pandèmia: mobilitat, urbanisme, interconnectivitat, divisió mundial del treball i destrucció del medi ambient són elements que l’han fet possible. És per això que ara tot ha de ser examinat sota una mirada crítica.
A quins canvis ens enfrontem? Entre els canvis hi haurà l’allunyament de la globalització i els que afectaran la divisió mundial del treball. També hi haurà els deutes de bilions de dòlars i d’euros que limitaran la flexibilitat dels països i de les empreses els propers anys. Possiblement, la tecnologia esdevindrà un element més present en la nostra vida quotidiana. Caldrà estar més atents a la pressió que recaurà sobre els treballadors i a les idees per fer més sostenible i just el nostre model econòmic.
“La humanitat només aprèn del patiment o la persuasió”, deia el pedagog suís Johann Heinrich Pestalozzi a finals del segle XVIII. El món de després del coronavirus dona l’oportunitat per combinar ambdós elements.
De l’eficiència internacional a l’emmagatzament regional: desglobalització
Quina crisi? La producció de màquines agrícoles en les fàbriques de l’empresa Grimme ha continuat, malgrat l’aturada obligada pel coronavirus. Cap dels 2.700 treballadors de la companyia ha patit un acomiadament o una reducció de sou o de jornada. Només han canviat els torns del departament d’enviaments, reajustats per les normes de distanciament físic. Però tot està com sempre ha estat, assegura Jürgen Feld, executiu de l’empresa Grimme. “La nostra filosofia ens ajuda en aquests temps”.
La companyia va ser fundada el 1861 pel ferrer del poble de Damme, al sud-oest de Bremen, al nord-oest d’Alemanya. Avui, Grimme és líder mundial en fabricació de màquines recol·lectores de creïlles. Alguns d’aquests vehicles agrícoles tenen més de 500 cavalls de potència i trauen el producte de la terra abans de ser netejat i classificat. El 80% de les màquines s’exporten, però la gran majoria de la producció se duu a terme a Alemanya. Així ha estat sempre.
Grimme es va negar sempre a ajustar-se als principis de gestió de les fàbriques durant l’era de la globalització. No va voler externalitzar serveis ni produir des de països amb mà d’obra més barata. La companyia prefereix produir des de Damme, sempre que siga possible. Sobretot peces determinades. La producció interna, una variable utilitzada pels economistes per mesurar els guanys d’una empresa, és de vora el 85%. Els qui criticaven l’empresa per no adaptar-se a la nova era, ara desprenen enveja.
Més èmfasi en la seguretat
Mentre competidors com ara Claas o Fendt s’han vist obligats a tancar les seues línies de producció, Grimme ha esdevingut una mena d’exemple d’avantguarda en la indústria de maquinària agrícola. L’empresa marca una tendència en l’economia. En aquests moments, els competidors assumeixen lliçons brutals sobre la resistència a les crisis.
Els resultats d’aquestes lliçons s’observen en una enquesta realitzada per la consultora EY, que analitza el paper de 145 empreses a Alemanya. L’enquesta detecta que una tercera part de les companyies exploren fer canvis en les seues cadenes de subministrament per fer front a la crisi del coronavirus. Posaran més èmfasi en la seguretat i donaran menys importància al preu.
L’economista Thomas Straubhaar mai no ha entès per què les companyies van insistir a establir fàbriques a l’estranger. “Produir automòbils a la Xina, posant en perill de manera frívola la propietat intel·lectual i els avantatges tècnics, no es pot considerar sostenible”, explica.
Straubhaar no és cap crític de la globalització. Tot el contrari: assenyala que el lliure comerç i la divisió mundial del treball han generat una situació en què la major part de les persones viuen millor que mai. També entre els alemanys.
Straubhaar, en canvi, ha observat que la globalització perd empenta. Els salaris de la Xina han augmentat als nivells de l’Europa de l’Est en moltes parts del país. La reducció dels preus ja no marca tant la diferència. El risc de la pandèmia ha introduït un altre factor per desaccelerar el ritme de producció, diu l’economista. Un factor que no desapareixerà prompte. “Tothom sap que aquesta pandèmia no serà l’última”.
Els qui tenen avui 45 anys, l’edat mitjana a Alemanya, mai no havien experimentat un món distint al de les fronteres obertes, mercats lliures i una globalització accelerada. Aquesta època va començar fa tres dècades amb la caiguda del Mur de Berlín.
El material somiat
25 anys després, el sorgiment del populisme i del proteccionisme va alentir aquest procés. I la pandèmia l’ha frenat en sec.
El virus ha evidenciat com de vulnerable és el nostre model econòmic, independentment que haja estat rendible per a les indústries alemanyes d’exportació. Les companyies amb cadenes de producció d’abast internacional s’enfronten al desafiament més gran: empreses com ara Adidas, de roba esportiva, que tenen una producció interna de només el 5%.
L’empresa té la seu central a Herzogenaurach, a Baviera, a 25 quilòmetres de Nuremberg, però quasi totes les delegacions de la companyia s’estenen arreu del món. També els departaments de disseny, de màrqueting i, sobretot, la producció. Els productes acabats els subministren vora 630 empreses distribuïdes entre 52 països. Tota una generació d’executius ha somiat dirigir una empresa com aquesta. Tothom volia ser com Adidas.
Però aquesta crisi ha fet evident la fragilitat de l’estructura. El tancament de fronteres a Europa ha fet les coses molt més complicades. L’Associació de la Indústria i de l’Enginyeria Mecànica d’Alemanya se n’ha queixat. Una enquesta realitzada per aquesta entitat a mitjan abril va reflectir que el 89% de les empreses han trobat forts entrebancs per realitzar operacions comercials normals. Les cadenes de subministrament són l’anella més fràgil de la cadena.
De fet, la catàstrofe de Fukushima, el març de 2011, va demostrar la rapidesa amb què poden esclatar les crisis. Els fabricants d’automòbils al Japó es van veure obligats a suspendre la producció durant mesos. Els proveïdors d’arreu del món, de sobte, van veure minvar les comandes de manera dramàtica. De fet, els efectes indirectes del desastre van ser cent vegades més grans que les conseqüències econòmiques directes.
El remei va ser una estratègia tan antiga com la mateixa humanitat: l’emmagatzemament. Però l’acumulació d’existències juga en contra de l’eficiència empresarial. Ara, tanmateix, els executius semblen canviar d’opinió. Durant les últimes setmanes, la demanda d’espai per emmagatzemar s’ha disparat.
Múltiples fonts de subministrament
En la indústria farmacèutica alemanya és on més evidents es fan les febleses derivades de la “tercerització” i de la fabricació immediata. Els components bàsics dels medicaments sovint procedeixen d’unes poques fàbriques de la Xina o de l’Índia. A principis de març, l’Índia va suspendre les exportacions de 26 components per a medicaments. També del paracetamol i dels ingredients que s’usen per produir antibiòtics. Un estudi fet per la consultora Resilience360, vinculada a la multinacional de la logística DHL, adverteix que la crisi actual demostra la importància de mantenir diverses fonts de subministrament. “En general, el brot de la COVID-19 pot representar una crida d’atenció per a la indústria farmacèutica i per als governs”, adverteixen els consultors. La indústria no s’oposaria a traslladar la producció al país d’origen, sempre i quan les companyies de segurs paguen les despeses addicionals. Una reestructuració de les cadenes farmacèutiques de subministrament sembla segura. Això suposaria, per exemple, que un paquet de 20 pastilles de paracetamol deixaria de costar 1,29 euros.
De fet, aquesta és l’altra cara de la globalització. Traslladar la producció a casa augmenta la seguretat, però també les despeses de producció, el que fa reduir el marge de guanys. La tecnologia podria ajudar a reajustar aquesta nova realitat.
Arburg és una empresa que produeix màquines que fan motlles per injecció. Els clients les fan servir per crear els seus propis productes, per exemple màscares facials. La companyia té la seu central a Lossburg, un petit poble ubicat al land de Baden-Wurtemberg, al sud d’Alemanya. L’única fàbrica de la companyia es troba en aquesta ubicació, un fet bastant poc habitual per a una empresa que dona treball a 3.200 persones i que genera uns ingressos anuals de 750 milions d’euros.
La companyia sempre va voler ser independent. Aquesta és una de les raons de mantenir la seu central en aquest petit poble alemany. Per garantir la rendibilitat de la producció malgrat els salaris alts que s’han de pagar a Alemanya, la fàbrica compta amb una alta dosi d’automatització. Els robots industrials realitzen tota mena de treballs que abans havien de fer els humans. Des del muntatge de les peces a la soldadura, passant per màquines personalitzades.
Quan parlem de l’ús de la robòtica en la producció industrial, Alemanya es troba entre els líders mundials, al costat de països com ara Singapur o Corea de Sud. Cada vegada són més les empreses que aposten per aquesta alternativa. Els robots poden funcionar tot el dia, no es posen malalts i no volen fer vacances. Tampoc han de mantenir un metre i mig de distància entre ells en temps de pandèmia. En resum, fan possible que la producció no s’ature a Alemanya.
Evitar una pandèmia virtual
Si el coronavirus acaba invertint la globalització, això no ha de ser un desavantatge per a les indústries exportadores. No tots els productes han de ser emmagatzemats en contenidors i enviats a l’estranger. La globalització, durant aquests temps, també és possible amb l’intercanvi de bens virtuals, com ara les dades. La digitalització obri les portes al gran potencial de la indústria alemanya.
Els fabricants de màquines poden simular, per exemple, el funcionament d’una unitat en el mercat abans de produir-la. O poden dissenyar un producte en l’ordinador que després serà produït per un client amb una impressora 3-D. O podran, tal com ja es fa en alguns casos, fer funcionar les màquines de manera remota, amb sensors que sol·liciten peces de recanvi abans que es trenquen.
Diverses empreses alemanyes que lideren els seus àmbits tecnològics específics estan impulsant aquesta transformació digital. El productor de maquinària agrícola Grimme, per exemple, ha creat una “creïlla digital”: una bola amb la mida d’una creïlla que està coberta de sensors. El granger la col·loca al seu camp, després la recol·lecta amb la seua màquina Grimme i, a mesura que el procés avança, transmet tota la informació relacionada amb aquesta evolució.
La digitalització es convertirà en la resposta a la globalització, assegura l’economista Thomas Straubjaar. Tot i que, diu, hi ha un perill significatiu per al procés: la infraestructura digital i el ciberespai són susceptibles als atacs. “Ens hem d’assegurar que la pandèmia biològica actual no siga el precedent d’una pandèmia virtual”, adverteix.
Les conseqüències, pensa, fins i tot podrien ser pitjors que les de la crisi del coronavirus. Habitatges sense electricitat, oficines sense connexió a Internet, bancs sense possibilitats de realitzar transaccions... Una aturada completa. Una possibilitat que s’ha d’evitar de totes totes. Una tasca que només els estats suficientment poderosos podran assumir. El paper dels estats, al capdavall, continuarà creixent. Fins i tot més enllà de la crisi actual.