Exercicis de desaparició

La frase la va escriure el 1934 l’escriptor rus Daniïl Kharms (Sant Petersburg, 1905-1942) i qualsevol lector que hagi llegit la Petita antologia, publicada per Edicions de 1984 l’any 2007, o ara aquestes proses de títol barthesià, Incidents, la trobarà tan lògica i coherent com il·lògica i incoherent pot arribar a ser la seva literatura: “Cal escriure versos de manera que, en llançar un poema contra la finestra, es trenqui el vidre”.

I, certament, no es tracta tan sols d’una mena de programa teòric o de manifest poètic el que acabem de llegir. Perquè el lector de Kharms percep, de seguida de tenir els seus llibres a les mans i de recorre’ls per davant i per darrere, que alguna cosa es trenca després de llegir aquests microcontes que aposten per la discontinuïtat narrativa, que apunten contra el sentit comú i l’ordre establert (si és burgès, encara millor), i que poden provocar un esclat de riure pel que tenen d’acudits minimalistes que posen a prova la consciència lectora. No agrairem mai prou al traductor Miquel Cabal, curador dels dos volums, la seva generosa insistència a fer llegir en català l’obra d’aquest poc conegut autor, amic de Malévitx, coetani dels formalistes russos i amant de l’humor absurd i dels “disbarats” literaris.

Incidents és una col·lecció de contes breus, sense sentit aparent, de proses bruscament  interrompudes, de diàlegs més o menys grotescos, tot plegat amb un particularíssim sentit de l’humor negre i una imaginació d’aquelles que només es troba en els escriptors lliures i anticonvencionals, aquella mena de franctiradors que no estan gens preocupats per haver de quedar bé o per haver de demostrar res. Hi predomina el tema de la pèrdua material, de la desaparició física, de la desintegració espiritual. Hi ha, per exemple, la mínima història d’aquell home pèl-roig que no tenia ulls ni orelles. Ni tampoc cabells. Ni boca. Ni panxa ni esquena, De fet, no tenia res…: “O sigui que no s’entén de qui parlem. Val més que no en diguem res”.  O aquella d’aquelles velles que, ara l’una ara l’altra, per excés de curiositat, treuen el cap per la finestra i van caient successivament, fins que al final el narrador-observador se n’atipa i se’n va al mercat. O, encara, la tan simple de l’home que, anant cap a la feina, es troba un altre home “que havia comprat una barra de pa polonès i se n’anava a caseta”. Alguna escena recorda moments de pel·lícules de Jacques Tati, amb el seu humor fet de pantomima, absurd però ple d’humanitat, com en aquell conte del mecànic que, per no cansar-se a la feina, va decidir aguantar-se primer sobre un peu i, després, sobre l’altre, cosa que encara li provocava més cansament, i una amonestació del seu superior, i un mal terrible a la ronyonada, i que acaba anant al metge… La frase final que sol reblar aquest mena de microhistòries es va repetint: “I, fet i fet, això és tot”.

Aquí hi ha això, sembla dir Kharms, i no cal afegir-hi més informació, ni dades d’espai i temps, ni adaptar-ho a cap forma de linealitat narrativa ni de coherència argumental.  És una proposta radical, una estocada contra la literatura decimonònica i una lluita contra els tòpics lingüístics i literaris. En aquestes escenes, que de vegades més que contes curts són com històries encapsulades, sense palla accessòria, les coses són així, però podrien ser també d’una altra manera. Perquè en la proposta de Kharms l’atzar sembla ser el millor aliat de l’autonomia literària i de l’autosuficiència de la paraula, en unes formes d’escriptura que conviden a la lectura en veu alta i a la teatralització.

Hi ha alguna cosa, en aquests Incidents, que es podria relacionar amb el recull La vida en minúsculadel vienès Alfred Polgar, o amb el polonès Slawomir Mrozek de La vida difícil, aquests dos molt més narratius i aburgesats que el jove rus però amb el mateix esperit iconoclasta: una mena de convenciment que la vida és massa breu per a les formes narratives llargues i que la funció de l’escriptor (si més no la d’aquella tràgica època de l’Europa d’entreguerres) ha de ser justament la d’acostar-se a la realitat allunyant-se de les mixtificacions literàries, de les formes solemnes i pretesament heroiques i de la buidor i l’ampul·lositat retòriques.

Com explica Cabal en l’epíleg d’aquesta edició, hi ha alguna cosa de tragèdia absurda en la desaparició final de Kharms: reprimit per l’estalinisme, perseguit pel KGB, obligat a fingir una demència, empresonat,  va desaparèixer, probablement mort de fam, durant el bloqueig nazi de Leningrad el febrer de 1942. I, fet i fet, això és tot.